Oriol Solé Sugranyes, 40 anys després

El mes d'abril del 1976, el règim estava més encarcarat que el cadàver del Caudillo, que havia mort cinc mesos abans. El famós “atado y bien atado” s'esfilagarsava per tot arreu i semblava que les consignes d'Amèrica i de la socialdemocràcia europea no arribaven amb prou nitidesa. El franquisme havia acabat com va començar, amb repressió i penes de mort, i les presons eren plenes de militants d'organitzacions revolucionàries i armades, que convivien amb els presos polítics dels partits i els sindicats, que aviat se sumarien als fastos de la democràcia. Enmig d'aquesta situació, ETA (pm) va preparar una operació que sacsejaria els fonaments del debilitat últim franquisme: la fuga d'una part dels seus militants de la presó de Segòvia. L'operació, que s'havia frustrat en un intent anterior, va ser un èxit. 29 presos de diferents organitzacions, la majoria etarres, però també cinc catalans del MIL, PCE (i) i FAC, arribarien fins a la frontera, on un error amb el guia frustraria el desig de convocar una roda de premsa a França. Després de rodolar pels boscos del Pirineu navarrès durant tota la nit, la majoria dels evadits serien capturats. La cap del comando exterior, Miren Amilibia i quatre dels fugats, entre ells Carles Garcia Solé, arribarien a França, on serien deportats a l'illa de Yeu, a la Bretanya. Entre les baixes es va produir la mort d'Oriol Solé Sugranyes, un dels onze fills d'una família de la burgesia il·lustrada barcelonina, fill de l'eminent geògraf Lluís Solé Sabaris.

L'Oriol havia passat part de la seva vida de presó en presó. Aquesta seria l'última fuga, quan el seu grup va ser detingut a pocs mestres de la frontera, a la muntanya d'Atalozti. Tenia 28 anys. Un dels guàrdies civils, encara no se sap per quin motiu, va disparar contra el seu grup. Un dels seus companys, Frederic Sánchez Juliachs, explica que quan se'l va tocar, l'Oriol només feia moviments postmortem. Uns altres afirmen que les seves últimes paraules van ser “m'ha mort”. Enrere quedaven les aventures, les expropiacions bancàries i un breu currículum revolucionari. Des del monument que hi ha instal·lat al cim on va caure abatut, es poden veure les tanques que separen les fronteres, utilitzades pels ramaders perquè les vaques no envaeixen pastures veïnes. No els faltaven ni cent metres per creuar cap a la llibertat.

Amb motiu d'aquest 40è aniversari de la mort de l'Oriol, una comissió d'ideologia llibertària ha convocat aquesta tarda a les 18.00 hores un acte de record al teatre de l'ACIDH del barri de Gràcia (carrer Milà i Fontanals, 49). D'entrada lliure, servirà per presentar el volum biogràfic de miscel·lània, Oriol Solé Sugranyes, 40 anys després, que ha publicat Descontrol, coordinat per Ricard de Vargas Golarons i Guille Larios, i que recupera i incorpora textos de record, valoracions històriques i poemes a la seva memòria. També es passarà un vídeo del seu cosí Felip Solé Sabaté, que va estar en aquells grups al voltant del MIL, GARI i Olla. A la presentació hi assistiran un bon grapat dels bascos que van participar en la fuga, i també catalans, com és el cas de Josep Lluís Pons Llobet, que havia estat detingut a la Cerdanya amb l'Oriol tres anys abans. El jutge francès que el tutela ha prohibit la sortida de Jean-Marc Rouillan, escriptor, exmembre del MIL, fundador d'Action Directe, i que ha estat més de vint anys condemnat. L'acte es dividirà entre els recordatoris dels amics i companys, a més de les intervencions dels cantautors Jaume Arnella, Pau Riba, Enric Hernàez, Ivette Nadal i Sílvia Tomàs. També dels poetes Enric Casasses, Ferran Aisa, Gerard Jacas, Marcel·lí Reyes, David Caño, Núria Martínez Vernis i del grup de polipoesia Bio Lentos.

Oriol Solé Sugranyes va passar de voler agafar els vots de capellà a militant d'acció directa. Enmig quedaven les detencions, una sonora fuga a Perpinyà i, finalment, el tret que va acabar amb la seva vida a tocar la frontera després de sortir del bosc de Sorogain, on més de cent guàrdies civils i dues divisions de l'exèrcit van assetjar el grup dels evadits de Segòvia. Sempre que he parlat amb Josep Lluís Pons Llobet m'ha recordat una nit entre el fred, la boira i la pluja. Alguns dels bascos recorden l'entusiasme i la incredulitat de l'Oriol quan li van notificar que comptaven amb ell per escapar-se de la presó. La majoria encara coincideixen que l'única solució que van trobar contra la violència de l'Estat franquista van ser les armes.

El volum Oriol Solé Sugranyes, 40 anys després és un recorregut biogràfic a través dels que el van conèixer o han fet treballs històrics. Trobem des de testimonis dels primers anys fins a cartes a les seves xicotes o articles d'activistes com Jean-Marc Rouillan, que va militar al MIL: També hi ha un plec de poemes –per exemple, un de José Agustín Goytisolo, que li va comportar una severa multa, o un d'escrit pel fugat Bixente Serrano Izco al penal de Cartagena, on va ser traslladat– i nombroses fotografies de l'àlbum familiar, el telegrama en què el seu pare reclamava el cadàver al govern o els fulls de mà i fotos de les manifestacions posteriors a les misses oficiades a Barcelona pel valent Lluís Maria Xirinacs.

Vargas Golarons, excompany del MIL, organització de la qual formaven part els germans Solé Sugranyes, Puig Antich, Pons Llobet, Rouillan i altres, recorda que l'Oriol va tenir sempre el respecte i l'estima dels seus companys i de tots aquells que, a través de la seva curta vida, el van conèixer, des de ben jove quan va ser cap d'escoltes fins a la seva mort, quan tot just tenia 28 anys: “A causa del seu compromís social i activisme revolucionari va passar diversos anys a les presons de França i d'Espanya. La seva lluita es va radicalitzar amb el pas dels anys, juntament amb l'ascens del moviment obrer autònom i anticapitalista a Catalunya, que el portà a començament dels anys setanta a coordinar els diversos sectors que van confluir en el MIL. Abans ja de la creació del MIL va estar connectat amb les lluites obreres revolucionàries arreu del territori europeu, expressades sovint en vagues salvatges. Lluitador entusiasta i solidari, es manifestà sempre contra tot tipus d'opressió i en l'aprofundiment de les llibertats com a mitjà per arribar a l'emancipació de la classe treballadora.”

Segons Vargas i altres militants del MIL; la lluita dels guerrillers llibertaris, com ara Facerias i Quico Sabaté –abatuts per la policia poc més d'una dècada abans– era coneguda i molt present per als membres del MIL i també de l'Olla. En aquest sentit, cita la frase de Sabaté “l'alliberament de la terra que m'ha vist néixer no es farà ni a través de discursos ni de paperassa, sinó per mitjà de l'acció i de la lluita”. Pel coordinador del llibre, “reflectia plenament la vida de l'Oriol i la seva manera actuar. Fou mort quan tot just s'iniciava l'anomenada Transició, un pacte fraudulent entre demòcrates i feixistes, que ens ha conduït a l'actual situació caracteritzada per un retrocés de llibertats dintre un capitalisme cada cop més opressiu i salvatge. Quan a hores d'ara apareixen nous oportunismes polítics que fonamentalment no canviaran res d'aquest règim establert durant aquells anys de la Transició, el record de personalitats lluitadores com la de l'Oriol –entre molts d'altres– ha de servir per esperonar el debat i la reflexió per a les noves generacions que planten cara a tot tipus de dominació i explotació, a fi de poder reprendre una veritable lluita que ens pugui menar en un futur pròxim a un real alliberament personal i col·lectiu.”

L'acte d'aquesta tarda serà una manera de recordar des de la societat civil un militant, que va viure ràpid i va morir jove quan es començaven a visualitzar els pactes entre les forces encara en la clandestinitat i els que perpetuarien el règim. I així ens ha anat la cosa.