Cinc anys del 10-A
El 10 d'abril del 2011 Barcelona celebrava una consulta popular determinant per visualitzar l'eclosió social del sobiranisme
Els organitzadors recorden els debats infinits per pactar qüestions com són la data o la pregunta
Dins el relat que s'ha construït al voltant del procés, hi ha una correlació de dates que ja han adquirit la categoria de simbòliques. L'11-S, en les seves múltiples expressions recents –la Via Catalana, la V o la Meridiana–, el 9-N o el 27-S s'han convertit en episodis emocionals de referència per al sobiranisme. Tothom, hi combregui o no, els té al cap. En el cas específic de Barcelona, el 10-A representa una altra fita icònica. Demà farà cinc anys que aquell dia, un 10 d'abril, se celebrava a la ciutat una consulta popular sobre la independència que va representar un salt d'escala per a aquesta opció política. I no només quantitatiu. La creació d'un estat propi ja no era, només, un objectiu lligat a postulats essencialistes o identitaris. Les urnes de cartró a peu de carrer eren, sobretot, una exigència democràtica. De poder decidir. Sobre qüestions nacionals o sobre el que convingui. Dimecres a la tarda, aquest diari va reunir a la plaça Sant Jaume set integrants de Barcelona Decideix que es van encarregar de la coordinació de la consulta a nivell territorial, juntament amb el que va ser portaveu de la plataforma, i avui president del grup municipal d'ERC, Alfred Bosch. Alguns d'ells no s'havien vist des de feia cinc anys. La cita, doncs, també va tenir un caràcter involuntari de retrobament. Abraçades, encaixades i anècdotes es barregen amb alguna o altra conya i amb l'inevitable “I a tu, com et va?” Entre els presents també hi ha hagut temps per rescatar, d'algun racó de casa, elements de marxandatge de la consulta que, en aquelles dates, es van fer omnipresents a l'urbs.
El perquè de tot plegat
Ja asseguts al voltant de la taula, la conversa arrenca amb els motius que van dur a organitzar aquella votació, i que evoquen a l'instant a la que es va celebrar a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009. “Aquell dia vam prendre consciència que trencàvem una frontera”, comenta Víctor Cucurull, de l'Eixample. Hi afegeix que si no va ser aquella mateixa jornada, va ser al cap de poques que ja es va començar a treballar “discretament” en la idea del 10-A. Es fa xarxa, entre amics i cercles d'afinitat política, que cristal·litzen en una primera assemblea de Barcelona Decideix a la Facultat d'Econòmiques el 23 de gener del 2010. Ja s'hi parla de qüestions logístiques, com ara d'organitzar-se internament en plataforma a partir de la divisió administrativa de la ciutat en barris o districtes. S'alça l'estructura. “Quan em van nomenar coordinador, em vaig preocupar, ja que jo era una nul·litat en aquestes coses. A nivell personal, el 10-A va servir per descobrir que teníem unes habilitats desconegudes”, comenta entre riallades generals, Eusebi Carnicero, que va tutelar l'operatiu a les Corts.
D'aquells primers mesos, però, el record que perviu és el de “debats que duraven hores i hores. Hi havia moltes ments pensants, però a l'hora de posar-se a pencar a peu de carrer, la predisposició era més aviat poca”, rememora Bruno Díaz, de Sants-Montjuïc. El primer càlcul del que podia costar tot plegat s'enfilava a dos milions d'euros. Inassumible. Al final, van ser poc més de 80.000 euros. El teixit associatiu –fins a 361 entitats es van adherir a Barcelona Decideix– va ser la pedrera d'on va sortir el contingent inicial per dotar l'organització de musculatura. “La generositat que va mostrar tanta gent posant-hi hores i hores regalades va ser impagable”, rebla Bosch.
Qüestions com ara quina era la millor data possible o el redactat de la pregunta capitalitzaven les discussions. Sobre això, va haver-hi una assemblea crucial de Barcelona Decideix, el 18 de març del 2010, a l'INEFC. En aquelles setmanes l'entitat treballava amb la hipòtesi de celebrar la consulta aquell mateix any, però la convocatòria d'unes eleccions catalanes per al novembre ho va trastocar. S'havia d'acordar què fer. Es van debatre diferents alternatives, una de les quals, atenció, era fer-la el 12 d'octubre. Es va imposar, però, la via més possibilista d'endarrerir-la com més millor. Seria per a la primavera del 2011.
Paral·lelament, s'anaven perfilant els elements logístics per a la votació, com ara acotar el nombre d'urnes –van ser 480–, confeccionar el material de campanya –730.000 díptics, 7.000 pancartes o 20.000 xapetes– o polir un sistema informàtic propi per garantir la netedat del procés. Perquè hi havia risc de frau, sobretot entre les pròpies files, com recorda Cucurull: “Hi havia independentistes disposats a votar catorze vegades.” I no. Això, no. Calia pulcritud. I, alhora, assegurar un mínim de participació. Això era més que un objectiu. Era l'obsessió, ja que els vaticinis auguraven que no passaria del 3%. La participació va superar el 21% del cens.
Sobre això, Alfred Bosch dóna valor al fet que “des del punt de vista estratègic, vam aplicar molt bé la intel·ligència”. Com? Es van organitzar tres proves pilot –la Barceloneta, Gràcia i Nou Barris– per testar l'operatiu i, alhora, es va obrir un període de quatre mesos per recollir vot anticipat. El 10 d'abril, abans de posar les urnes, ja hi havia el de 120.000 barcelonins. Un coixí de seguretat més que folgat. El còmput final va ser de 257.645 sufragis. Per ajustar el percentatge, això va representar el 21,37% del cens. “Va ser un èxit i, a més, ningú va discutir l'honradesa dels resultats”, reflexiona Jaume Domènech (Sant Andreu), que enumera els molts esculls que es van haver de sortejar, “entre ells, que vam tenir l'Ajuntament de Barcelona de culs quan vam començar, i acabar”.
L'herència del 10-A
Preguntats sobre què va deixar el 10-A com a llegat, les conclusions són moltes i variades. “Vam normalitzar que es parlés de la independència al carrer”, sosté Lluís Vilà, d'Horta-Guinardó. També recorda que l'escriptor Albert Sánchez Piñol va ser un dels molts voluntaris que li van demanar “fer feina des de les trinxeres”. “La consulta va treure molts famosos de l'armari”, hi afegeix Bruno Díaz.
En clau més política, també hi ha una certa coincidència amb què les consultes, i més específicament la de Barcelona, van aconseguir moure CiU de la seva postura ambigua tradicional envers la defensa de l'estat propi. “Van veure (en referència a la formació) que això els passava per sobre, i s'hi van haver d'afegir”, expressa Jordi Fité, que va coordinar l'àrea de Sarrià-Sant Gervasi. En relació amb CiU, Alfred Bosch explica una de tantes anècdotes possibles: “Un dia em va rebre l'expresident Pujol i, després, de cop, em va començar a trucar regularment per saber quant de vot anticipat teníem.” El retrat del Pujol calculador i omnipresent. Sobre tot i tothom. La consulta del 10-A, però, també va deixar empremtes més personals entre els seus organitzadors, com confessa Roser de la Ossa, que també va haver d'encarregar-se d'un territori estratègic com és l'Eixample. “De la molta gent que vaig conèixer aquells dies, alguns s'han acabat convertint en amics. I dels bons”, sentencia.
