Pacífics i junts, però no barrejats
Els polítics es queden en una segona fila en la marxa encapçalada per sindicats, Òmnium, veïns i entitats socials
Alguns turistes pregunten si és perillosa, tot i que no mostren cap interès pels motius de la manifestació
Gairebé les dotze d'un diumenge assolellat. Els turistes que ja han fet la ruta del passeig de Gràcia –“beautiful La Pedrera!”, diu un; “beautiful Casa Milà”, li replica un altre– comencen a tenir un buit a l'estómac i enfilen cap a la Barceloneta. “Paella”. En això sí que coincideixen tots els del grup. De camí cap al metro de la línia groga, a plaça Urquinaona, es topen amb carrers tallats al trànsit i amb grups de manifestants. Abans de creuar pel mig s'adrecen a un agent de la Guàrdia Urbana. “Són pacífics?”,
li pregunten en anglès. L'agent els diu que sí: “No problem.” I se li escapa el riure per sota el nas, potser pensant que els guiris deuen haver vist aquests dies imatges dels aldarulls de Gràcia. De fet, si van a la Barceloneta se'n van cap a l'altra banda de la ciutat. “No problem.”
Els interessa més la paella que els motius de la protesta i fan via cap al metro. No gaire lluny, membres de tots els partits amb representació parlamentària i del govern esperen torn per anar fent declaracions als mitjans. Tots, tret del PP i Ciutadans. Abans hi han passat alguns dels representants de les entitats que van convocar la manifestació en primera instància. Alguns reconeixien fora de micròfon que no havia estat fàcil aconseguir una marxa unitària –l'última foto similar podria ser la protesta per la sentència del Tribunal Constitucional (TC) contra l'Estatut–, però també deien que l'esforç havia valgut la pena.
Baixar a la plaça un dia de sol
L'objectiu era fer visible una mobilització real i unitària a favor dels drets socials bàsics suspesos pel Tribunal Constitucional. Passar de les declaracions al carrer en una lluita compartida. Encara que fos un diumenge assolellat de diumenge que, tal com va subratllar Diosdado Toledano, un dels promotors de la ILP per la renda garantida, “convidava més a anar a la platja que baixar a la plaça”. I si no que els ho diguin als turistes, preocupats per arribar a l'hora a la paella encarregada a la Barceloneta.
A la capçalera s'hi llegia “Els drets socials no se suspenen. Treball digne, drets socials i democràcia”, i s'hi veien els màxims representants d'Òmnium Cultural, CCOO, UGT, Confav i la ILP de la Renda Garantida de Ciutadania, acompanyats per la Taula del Tercer Sector Social, l'ANC i Ciemen, entre d'altres. Una mica més enrere, els polítics. Junts, però no barrejats amb les entitats. I sense lema ni pancarta. Els màxims representants del país van reivindicar que “els drets no se suspenen”–el lema de la manifestació– darrere d'una senyera pelada. Tot i que a l'hora de la veritat no ho sembli, una marxa unitària requereix una planificació al mil·límetre.
En el que hi sí que hi va haver poder de decisió va ser en colors
i samarretes. A cop d'ull triomfaven les grogues i vermelles de l'Ara és l'hora dels últims Onze de Setembre, però en el segon lloc del rànquing continua triomfant el groc d'un sector que no afluixa: “SOS educació pública de qualitat”.
