Esgotats i afamats

Vuit mans es dirigeixen amb ànsia cap al plat d'alumini: són les d'una família iraquiana afamada que ha pogut fugir de la dominació d'Estat Islàmic a Fal·luja i que es disposa a menjar-se un plat d'arròs per primer cop després de dos anys.

Aprofitant l'ofensiva de les forces governamentals iraquianes per conquerir aquesta ciutat situada a 50 quilòmetres a l'oest de Bagdad, Nasra Najm, la seva filla i els seus nens petits s'han pogut escapar dels gihadistes que controlen Fal·luja des del gener del 2014. Són part de les més de 250 famílies que han arribat durant el cap de setmana passat al camp.

Després d'haver marxat tota
la nit per evitar els militants d'EI que retenen els civils a Fal·luja, Nasra i la seva família han arribat al camp d'Amiriya Fal·luja i s'han instal·lat en una de les tendes. Un plàstic a terra els serveix de catifa improvisada sota una forta calor, però Nasra i els seus tenen el somriure als llavis només de veure el plat d'arròs que els acaben de portar. “Somiàvem això! Jo mateix ja no estava segur de si l'arròs existia. Gairebé ni ens ho podíem creure quan hem vist el plat”, ha exclamat la dona, que porta uns tatuatges tradicionals a la cara.

Després que –ahir va fer una setmana– les forces iraquianes iniciessin l'ofensiva per reconquerir Fal·luja, prop de tres mil persones han pogut sortir dels barris més llunyans del centre, “esgotats, espantats i afamats”, segons el Consell Noruec per als Refugiats (NRC), que ha instal·lat aquest camp.

Els seus testimonis sobre la vida quotidiana a Fal·luja sota el control d'Estat Islàmic posen la pell de gallina a qualsevol. Maher Sahib, un home de mitjana edat, ha pogut resumir la situació en una sola frase: “Mireu, abans pesava 103 quilos i avui tot just 71”, explica.

Tots els desplaçats tenen la recança de no haver pogut menjar arròs, un dels plats típics iraquians, durant aquests dos anys, i sovint, tampoc pa. “Viure a Fal·luja és un malson. Hem hagut de moldre els pinyols dels dàtils per fer una farina que era terriblement àcida”, explica entre llàgrimes Madiha Khudair, que ha fugit des d'un petit poble proper a la ciutat. “Hem posat el nostre destí a les mans de Déu. Hem agafat les nostres coses i hem fugit”, diu.

Rasmiya Abbas, amb un petit de cinc anys a la falda, explica que EI racionava els aliments i que els gihadistes se'n quedaven la millor part per a ells. “Evidentment, també el millor pa blanc. Per a nosaltres, pa negre. Un pa que no hauríeu volgut ni menjar”, conclou.