“La limitació del TC a l'Estatut va ser marginal”

Jordi Pedret Grenzner (Barcelona, 1950) va aterrar al Congrés dels Diputats el 1986, amb 36 anys. Ara seria una edat poc noticiable per convertir-se en diputat, però aleshores les coses eren diferents. Al Congrés, encara hi quedaven membres de la vella guàrdia del règim franquista i per a un advocat laboralista que havia fet carrera fins aleshores en la política local va representar un canvi important.

Potser per això, explica l'exdiputat socialista, sempre es va estar en un hotel, per tenir clar que la seva era una “presència transitòria”. Ho va ser, però la va repetir fins a set ocasions: 1986, 1993, 1996, 2000, 2004, 2008 i 2011. Gairebé mitja vida, un període al llarg del qual aquest socialista, que s'autodefineix com a “federalista”, ha vist com anava evolucionant la qüestió catalana a Madrid.

El punt d'inflexió, diu Pedret, va ser
la pèrdua de pes del Senat: “Al principi aquesta cambra encara tenia un cert sentit i la majoria dels temes territorials es discutien allà, aquell era el seu espai natural, però això va anar canviant a mesura que el Senat va anar perdent pes polític.” Aquest fet, que Pedret situa a mitjan dècada dels noranta, va ressituar les estratègies, “i va fer que els partits nacionalistes portessin al Congrés la qüestió catalana de manera constant”. Ho diu amb cert to de crítica, i amb el gest de qui entoma amb cansament les preguntes sobre el debat sobiranista. De la mateixa manera, el seu gest educat es deixa pertorbar, si més no una mica, quan se li planteja si formar part del PSC el va portar mai a viure en contradicció entre la posició defensada a Catalunya i la que després tocava votar al Congrés, o amb el que s'esperava d'ell com a diputat català: “S'intentava posar aquesta etiqueta de contradicció des de fora, però no era així. No oblidem que hi ha hagut moments
en què el PSC aportava 25 dels 47 diputats provinents de Catalunya.”

Jordi Pedret defensa també l'acció del seu partit respecte a l'Estatut català del 2006, i afirma contundent que el punt d'inflexió en la relació entre Catalunya i Espanya no va ser la retallada imposada pel govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero ni la sentència del Tribunal Constitucional, “que només va imposar una limitació molt marginal tot i que es va vendre com una sentència contra l'Estatut”. Per Pedret, la clau va ser “la campanya del Partit Popular per demanar signatures en contra dels catalans”. Per l'exdiputat socialista, la mobilització contra la sentència del TC no era “ni una necessitat jurídica ni una necessitat per al conjunt de la població, però sí segurament una necessitat política per a les diverses formes sobiranistes”.

I, en tot cas, Pedret es mostra clar a l'hora d'evitar associar aquell moment amb l'inici de la deriva de vots del PSC: “El cert és que després de la sentència vam obtenir els millors resultats en unes eleccions generals, amb 25 diputats.”

Tampoc és fàcil extreure una mala frase com a resum de la seva extensa trajectòria a la capital espanyola. Pedret s'ha perdut els darrers anys al Congrés –sens dubte els de més confrontació–, però assegura que mai s'ha sentit tractat de manera diferent pel fet de ser català, “més enllà de la broma típica aquella de si pagues o no la ronda”, i de fet posa l'accent justament en el contrari. Menys segur es mostra a l'hora de contestar sobre l'escenari que pot sorgir dels propers comicis: “És clar que el model no es va pensar per a uns resultats així, però, malgrat això, la normalitat institucional demostra que el sistema funciona.”