“Visca la democràcia, visca el poble sobirà, visca la República Catalana!”

“Visca la democràcia, visca el poble sobirà, visca la República Catalana!”, va ser amb aquestes paraules que la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, molt conscient que aquesta era una legislatura extraordinària, finalitzava el seu discurs d'investidura davant el Parlament, genuí i legítim representant de la ciutadania catalana. Era el 26 d'octubre, no ha passat ni un any i la presidenta afronta ara l'amenaça d'un procés penal instat per un tribunal que hauria de vetllar per protegir els drets fonamentals però que, a la pràctica, actua com a braç executor del govern espanyol. No en va, aquest és un tribunal que presideix un militant del PP i del qual participen col·legialment el PSOE i el PP, els mateixos que, malgrat compartir el mateix model d'estat i polítiques calcades, semblen disposats a abocar Espanya a una paràlisi institucional indefinida. En canvi, en allò en què es posen completament d'acord és en la negativa frontal a respectar la voluntat de la ciutadania catalana.

El procés iniciat contra la presidenta electa del Parlament, Carme Forcadell, és d'una gravetat extrema, que no troba similitud possible en cap estat de la Unió Europea, procés que apunta cap a un dels rostres visibles d'una mobilització ciutadana única a tot Europa. L'únic que ha fet Forcadell, i la resta de membres de la mesa del Parlament notificats, és atendre una petició de la cambra i autoritzar un debat polític. Res més. Així és que prenguem-ne nota pel que ha de venir. Siguem-ne conscients, no tenim al davant un estat de tradició democràtica, el que tenim és un estat de rància tradició, que treballa ferotgement contra la voluntat democràtica expressada a les urnes el 27-S.

És en aquest context que viurem el pròxim Onze de Setembre i que a finals de mes abordarem la qüestió de confiança provocada per la no aprovació dels pressupostos o, per ser precís, pel vet a permetre la seva tramitació en seu parlamentària. De fet, ni tan sols vam poder celebrar un debat obert davant tota la societat. Si la qüestió de confiança va ser una conseqüència directa d'aquest vet pressupostari, és d'una lògica incontestable que, necessàriament, intenti resoldre aquest bloqueig.

Cal ser conscient, no obstant això, que els pressupostos exigeixen unes formalitats i que el seu procés està clarament reglamentat. La seva tramitació i aprovació, si s'escau, no tindrà lloc el dia que abordem la qüestió de confiança, sinó que, anant bé, el ple dels pressupostos se celebraria a finals d'octubre i no abans.

El govern ja fa setmanes que treballa en l'elaboració del pressupost i que ha ofert des de principi d'estiu, específicament a la CUP, la possibilitat de treballar-los conjuntament, novament, des de bon inici a fi i efecte de passar via, sense obviar CSQP, als quals convidem expressament a participar en l'elaboració dels pressupostos, oberts a escoltar les seves propostes i suggeriments.

No em sembla sobrer recordar que ha estat l'esquerra independentista la que, en un exercici de responsabilitat i lleialtat institucional, ha permès amb el seu vot favorable que la capital del país, Barcelona, disposi d'un pressupost. Semblaria raonable, també des de la justa reciprocitat, que si més no el govern de Catalunya pugui, ara sí, ja no sortir de la qüestió de confiança amb un pressupost ben encarrilat, sinó almenys amb la certesa que aquest podrà ser debatut en seu parlamentària, que la majoria democràtica del Parlament permetrà un debat obert a ulls de tota la societat catalana. I aquesta hauria de ser no ja una qüestió de confiança, sinó un gest mínim de complicitat democràtica que, d'altra banda, no determina el sentit final del vot i, per tant, tampoc l'aprovació dels pressupostos.

La disposició a parlar és absoluta, conscients que aquest govern no disposa de majoria absoluta i que com més ampli sigui el suport parlamentari, millor. I tant com la voluntat inequívoca de fer un pressupost amb un accentuat caràcter social i de suport a l'economia productiva, mantenim amb determinació el compromís amb un full de ruta que, en primera i darrera instància, es justifica en la voluntat de la ciutadania catalana, que és el subjecte de sobirania al qual ens sotmetem i davant el mandat del qual responem.

I essent així és obvi que la culminació d'aquest procés cap a la República Catalana hauria de ser referendat a les urnes, amb el compromís explícit de tots els demòcrates d'acceptar el veredicte de la ciutadania expressat preferentment en un referèndum. No diré res que no hagin dit abans, repetidament, els companys d'ICV o de Barcelona en Comú, Catalunya ha de ser el que els catalans vulguin amb independència del que digui un tribunal subordinat al govern espanyol.

Si no ens permeten acordar un referèndum, tal com malauradament ha reiterat el govern espanyol repetidament, el farem des de Catalunya en ús de la majoria social i democràtica que ens avala. Perquè si d'alguna cosa vull estar convençut és que amb els companys de Barcelona en Comú no només ens agermana un alt sentit de la justícia social, sinó, per damunt de tot, una fraternitat democràtica i republicana, sabedors com som que la República Catalana és compatible amb una República a Espanya, en una convivència amistosa entre totes dues.

El que no és compatible és una monarquia i una república espanyoles, perquè una nega l'altra. Tota vegada que no tinc cap dubte que cap de nosaltres posa en qüestió que entre Monarquia Espanyola i República Catalana no hi ha color. I que aquest és avui el dilema. O posem el futur en mans del veredicte dels ciutadans de Catalunya o hipotequem la seva set de justícia i fam de llibertat a un TC i unes majories a Espanya que ni volen canviar ni tenen cap mena de voluntat de facilitar cap canvi a Catalunya, ni de respectar la voluntat democràtica de la ciutadania catalana, veritable subjecte de sobirania i motor de canvi social.