Adéu a l'autodeterminació

El sobiranisme català s'ha passat anys i panys invocant el dret a l'autodeterminació dels pobles recollit en diversos tractats internacionals per justificar de cara al món l'aspiració de celebrar un referèndum que pugui dur el país a una eventual independència. Fins i tot una pila de resolucions del Parlament s'hi han referit explícitament des del 1989. Tanmateix, diversos experts en dret que han participat l'última setmana en el curs sobre transicions nacionals de la Universitat Catalana d'Estiu desaconsellen que Catalunya insisteixi a emparar-s'hi, tot advertint que difícilment li serà reconegut. “Autodeterminació és un terme massa controvertit perquè ens hi agafem com a legitimitat”, resumia el professor de dret constitucional de la URV Jordi Jaria.

Aquest dret va ser formulat per primer cop a principis del segle XX pel president americà Woodrow Wilson, atenent-se a principis que de fet ja hi havia a la declaració d'independència dels Estats Units, i va ser útil per renegociar les fronteres europees després de la I Guerra Mundial, o fins i tot per exemple per celebrar un referèndum a la regió del Sarre, el 1955. Després de la II Guerra Mundial, però, el dret a l'autodeterminació que va ser recollit a la carta de les Nacions Unides va referir-se explícitament als pobles colonials o sotmesos a règims opressius, i des de llavors aquesta és l'única interpretació que n'han fet els estats. “Hi va haver una restricció del subjecte”, indicava Mercè Corretja, professora de dret de la UPF. “Fora d'aquests supòsits, la pràctica dels estats fins avui mostra que la comunitat internacional encara no ha acceptat processos d'independència emparats pel dret d'autodeterminació”, constatava Alfonso González Bondia, expert en dret internacional i exdegà de dret a la URV. “La majoria d'estats no donaran suport a una DUI catalana que s'empari en aquest dret, però pot ser que la reconeguin segons els interessos pràctics de cadascun”, sentenciava el professor.

I és que això no vol dir que no hi hagi hagut o que no pugui continuar havent-hi processos d'independència legitimats per altres vies. En la primera meitat del segle XX ja es van independitzar Noruega o Islàndia emparant-se en el “principi democràtic”. Això és, després d'un procés en diverses fases desencadenat arran de la celebració d'eleccions democràtiques. “Això no podem dir en sentit jurídic estricte que sigui dret a l'autodeterminació en els termes formulats per les Nacions Unides”, constata Corretja. Les independències bàltiques o dels països de l'antiga Iugoslàvia, amb matisos, també s'hi podrien considerar.

És clar que la base del debat sobre nous reconeixements que hi ha avui parteix de dues sentències més recents: la del Quebec i la de Kosova, reforçades pel pacte a Escòcia. En el primer cas, després del segon referèndum d'independència, la Cort Suprema del Canadà va dictaminar que el Quebec no tenia dret a l'autodeterminació ni a la secessió unilateral; però, emparant-se en el principi democràtic o el del respecte a les minories, va dir que si, arran d'una pregunta clara, hi ha una majoria clara per la secessió, el govern federal s'havia d'asseure a negociar-la de bona fe. D'aquí que a Catalunya es reorientés la reivindicació cap al “dret a decidir”, que segons Corretja es podria exercir a partir del “dret a la consulta”, que seria possible dins del marc constitucional, tot i que, a falta de pacte, unes eleccions “també poden servir”. “L'argument que primer cal canviar la Constitució se sosté només a Espanya”, diu González.

En el cas de Kosova, la sentència del Tribunal de l'Haia deixa clar que la secessió unilateral “no és il·legal”, i no viola el principi jurídic de la “integritat territorial dels estats”, que opera “entre estats però no intraestats”, explica l'expert, que de fet recorda que, “amb caràcter general, l'ONU només ha dit que les DUI són il·legals si estan associades a un ús general de la força d'un tercer estat o si hi ha violacions de drets humans”. Arran de la sentència, i recollint també aspectes de la primera, reputats juristes han començat a encunyar el concepte de “dret a la secessió unilateral correctiva”, que supera el d'autodeterminació. Dos dels jutges, onze estats personats en la causa i deu dels que han reconegut Kosova ja l'han invocat per justificar la decisió. “Estem davant d'una nova generació, hi ha un debat incipient i alguna cosa comença a canviar”, conclou l'expert. I Catalunya hi encaixaria perfectament.