Macedònia
Revifa la Iugonostàlgia
Jerusalem dels Balcans
La melancolia per l'època de la Iugoslàvia comunista repunta a la ciutat mil·lenària d'Ohrid, situada a la riba d'un dels llacs més antics del planeta
La meca del turisme macedònic havia arribat a tenir 365 esglésies, una per a cada dia de l'any
El monestir de Sant Naüm s'ha transformat en part en hotel però encara manté l'activitat religiosa
“Tinc un cotxede l'època comunista que encara funciona; Tito encarnava els temps feliços”, diu Biljana
Un gat d'angora amb els ulls taronges remena el cul dalt d'una fusta revellida pel vaivé desvagat de les aigües cristal·lines de l'Ohrid, un llac que fa panxeta, arraconat al sud-oest de Macedònia, aquell país batejat pels francesos amb el nom d'unes postres que inquieta els veïns grecs, els quals s'autoproclamen únics hereus del llegat d'Alexandre el Gran. L'Ohrid s'endinsa en Albània, que també en reclama la paternitat en un espai fronterer que acumula grapats d'història. “La Iugoslàvia de Tito va rutllar durant mig segle, aleshores els Balcans eren estables. Després vam ser el polvorí d'Europa i, ara, no som res”, es dol Nicola, de 62 anys, que rosega ametlles mentre neteja la taula de fòrmica d'un bar amb un retrat en blanc i negre de la vila vella d'Ohrid quan era un balneari comunista, i que conserva els carrerons de còdols i les portes adovellades, alienes a la uniformitat de la vila nova que batega a tocar del llac, un dels més antics del planeta.
Les dues viles, això sí: comparteixen l'enyor pels anys del socialisme amb rostre humà del mariscal Tito. Una iugonostàlgia que no només revifa entre els joves i la gent gran de la meca del turisme macedoni, sinó que s'estén a tota l'esfera balcànica, amarada d'una profunda melancolia pels vells temps, quan Iugoslàvia era l'enveja dels camarades soviètics. “Tothom podia anar a la universitat, tenia feina i la sanitat era de franc”, recorda Nicola, que porta una creu ortodoxa d'or penjada al coll. I és que, malgrat el lapse comunista, la fe no s'ha perdut mai a Ohrid, coneguda com la Jerusalem dels Balcans. En algun moment va arribar a tenir 365 esglésies –la majoria ortodoxes–, una per a cada dia de l'any. Encara en queden algunes de soterrades, potser perquè la penombra amaga allò que els esperits terrenals no han de compartir, pregona la tradició bizantina.
Un temple de pel·lícula
També es troben restes de l'Egnatia, la via romana que unia l'Egeu amb l'Adriàtic. Però els visitants prefereixen avui la passarel·la de fusta arran de llac que mena a l'església de Sant Joan de Kaneo, enlairada en una fotogènica balconada al límit oriental de la ciutat, allà on el cineasta Milcho Manchevski va rodar-hi la paràbola sobre l'origen de la violència Abans de la
pluja.
El sol esquitxa de rovell la façana d'aquest compacte temple bizantí. “Redéu! Quines vistes!”, s'exclama Andrej, un serbi de Belgrad, fill de diplomàtic i educat a Eton, que ensenya història a la universitat de Skopje, una capital poc agraciada. “La construcció de la identitat macedònica a partir d'Alexandre el Gran és una ximpleria. Però els Balcans són nacionalistes i tremendament melancòlics. ¿Hi ha res més trist que el so del clarinet d'una fanfara quan toca música solemne? El record d'un passat ple de certeses té sentit, el que no en té és aferrar-s'hi, perquè mai no tornarà.”
No tothom ho té tan clar com Andrej. L'olor de cera i encens embafa en creuar la porta de l'església. Una velleta eixerida, Biljana, es treu el mocador per alliberar les arrugues. Encén una espelma primeta com un espagueti i la planta a la sorra d'un altaret. “Tinc un cotxe de l'època comunista i encara funciona.
Tito encarnava els temps feliços, teníem bones carreteres i anàvem on volíem!”, defensa Biljana, a qui li balla la dentadura postissa mentre enraona, però conserva intacta la força del paprika en la mirada, que desvia cap als hipnòtics frescos de l'absis.
Una mica més amunt de Sant Joan de Kaneo, s'alça el rehabilitat monestir de Sant Pantaleó –erigit dos segles abans que la universitat de Bolonya–, que va arribar a acollir quatre mil alumnes sota el lideratge del bisbe i després sant Climent, un estudiós que reposa eternament a la cripta. Ell va difondre els coneixements dels germans Ciril i Metodi, deixebles dels eslaus i creadors de l'alfabet glagolític, previ al ciríl·lic.
Si Climent lluïa múscul intel·lectual, Naüm era un contemplatiu. L'altre extrem d'Ohrid condueix al monestir dedicat a aquest campió de l'èxtasi místic, on s'arriba a través d'una carretera de pollancres estilitzats i salzes robustos que esquinça el parc nacional de Galitchitsa. A un quilòmetre d'Albània, un espaiós pati quadrat dóna la benvinguda al monestir, en part transformat en hotel, i amb una església del segle X enmig del recinte. Baixa, amb les parets rogenques de maó i dues cúpules desiguals, té l'interior fosc i dividit per pilars. Darrere una porta menuda s'amaga la cripta de sant Naüm, presidida per un poderós retrat. Diu la llegenda que, si tens el cor pur i t'agenolles al costat de la tomba, en podràs sentir els batecs. Deixem-ho aquí.
Costa sortir-ne perquè, tot i no ser gaire gran, els frescos de l'interior del temple conviden a entretenir-s'hi. Un cop a fora, les vistes al llac paguen tant o més la pena. “És únic”, comenta Ivo, un noi barbamec i de somriure fàcil que fa de forner. No li costa gens agafar el fil: “L'avi va fer el soldat amb l'exèrcit iugoslau i només n'explica coses bones. Avui tot va a l'ample, els polítics són una colla de corruptes i els albanesos ho controlen tot.” Ivo sospira, se senya i s'acomiada.
La convivència de musulmans, catòlics i ortodoxos va preservar-se sota l'imperi socialista, tot i que segurament Tito no hi va tenir gaire a veure. La fe i la vida sempre han anat de bracet en aquest territori on, més enllà dels noms i les fronteres, la geografia s'imposa a la política. Aquesta és una terra de misteris adobats pel trànsit de pobles, cultures i rondalles escudellats per la història. ¿On, si no, es podria trobar un segon gat d'angora amb els ulls taronges? Casualitat?
