Política

Entre revolució i guerra civil

Els iraquians continuen les protestes contra els seus líders tot i haver-hi més de 400 víctimes mortals

Molts temen un nou conflicte instigat per estats que es disputen la influència sobre el país

Abandonats. Els xiïtes del sud de l’Iraq asseguren que els seus propis líders els tenen oblidats. “Ens sentim enganyats després d’haver-los donat suport una vegada rere l’altra”, diu en Haidar, professor universitari de 30 anys de Nasiriya. “Continuem sense serveis públics, sense aigua potable i sense feina mentre els partits polítics dominen una economia que tenen absolutament corrompuda.” La frustració continua ben viva després de 77 dies de manifestacions.

Els iraquians xiïtes, branca de l’islam que és minoria al món àrab però que a l’Iraq són dos terços de la població, tenien legitimitat per creure que havia arribat el moment de millorar les seves vides. La invasió nord-americana del 2003 –amb la participació de l’Estat espanyol de José María Aznar– va catapultar els seus dirigents cap al lideratge de l’Estat iraquià.

La dictadura sunnita de Saddam Hussein va ser derrocada i s’hi va instaurar un sistema de repartiment de poder similar al libanès que mai s’havia practicat a Bagdad. La manera en què es van dividir els càrrecs i les influències entre kurds, sunnites i xiïtes ha propiciat el control efectiu d’aquests últims fins avui.

L’ocupació de Washington va desballestar l’Estat sencer, incloent-hi partits polítics, funcionariat i els cossos de seguretat. L’Iraq va quedar greument debilitat i cadascú ho va aprofitar com va poder: Teheran, colant-se a l’elit nacional a través de les quotes de govern dels partits xiïtes que s’hi senten propers, i les milícies i grups com Al-Qaida, cercant les seves oportunitats de guanyar influència. Quinze anys més tard, farcits de revenges internes i d’una guerra contra el gihadisme al país, l’Iraq és un estat sense estructura pública i a un pas de la fallida econòmica, i els manifestants senten que el sistema polític que els governa sols beneficia els que estan més ben posicionats.

La repressió continua

La repressió duríssima del govern no els atura. “Quan sents que el preu per manifestar-te és més elevat del que pots arribar a aconseguir, no protestes –deia l’Ali, activista iraquià, en una xerrada a Beirut fa uns dies–. Però quan aquest risc és compartit per molts, aleshores hi participes.”

El nombre de víctimes mortals supera les 400 persones i es compten milers de ferits. Els cossos policials disparen munició real de la mida del palmell de la mà i, si és que el govern no talla internet al país, les xarxes socials s’omplen d’imatges de joves que cauen desplomats contra l’asfalt.

“Els majors de 35 anys ja havien sortit al carrer anteriorment sense obtenir resultats –continua l’Ali–. Ara, els joves entomen la seva oportunitat.” Molts d’aquests van tornar als seus pobles després de guanyar la guerra contra Estat Islàmic i van trobar-se que els seus líders s’havien estat enriquint mentre no tenien res per oferir-los. Aquests dies mostren símbols que apel·len a la unitat nacional per damunt de la confessional i miren de construir comunitat.

A la plaça Tahrir de Bagdad, on també hi ha importants comunitats xiïtes del centre del país, els manifestants miren d’assegurar l’espai perquè les famílies també hi puguin assistir. Els conductors dels taxis tuk-tuk, les motocicletes de tres rodes, transporten els ferits als punts habilitats perquè els metges voluntaris els atenguin. Les classes mitjanes fa setmanes que van incorporar-se a les protestes i, per primera vegada a l’Iraq, ho ha fet també l’altra meitat de la població: les dones.

Els manifestants exigeixen una nova llei electoral, eleccions supervisades per l’ONU i canvis en la Constitució per erradicar el sistema instaurat el 2003. Però la ciutadania iraquiana i les autoritats del país no són els únics que prenen part en aquest conflicte, en què també intervenen potències estrangeres que es disputen la seva influència sobre l’Iraq. La renúncia del primer ministre Adil Abdul-Mahdi, que molts veuen com proper a Teheran, el deixa a ell i a tot el govern exercint en funcions.

Aquest és un primer triomf per als manifestants, que també protesten en contra de la ingerència de l’Iran en la política iraquiana.

Al govern de l’Iraq hi ha divisió entre forces xiïtes. El professor Haidar considera que la coalició del líder religiós i militar Muqtada al-Sadr, contrari al règim de Teheran, s’està movent hàbilment. Va guanyar les eleccions del 2018 i va formar un govern contra natura amb un partit proiranià, “però tan bon punt van començar les protestes contra el govern i contra la intervenció iraniana al país, Al-Sadr ha animat els seus seguidors a afegir-s’hi”.

Haidar no és optimista. Durant els darrers dies, grups d’homes desconeguts i armats han assassinat desenes de manifestants pacífics. Ell creu que els Estats Units –juntament amb els estats del Golf– es disputaran amb l’Iran el pes que Teheran va guanyar a l’Iraq durant la lluita contra Estat Islàmic al país: “Instrumentalitzaran milícies armades per iniciar un conflicte que els asseguri influència sobre Bagdad.”

“Aquí molts pensem que una guerra civil entre xiïtes és probable –conclou el professor–. Hem tingut conflictes similars en el passat.”

77
dies
fa que es manifesten els xiïtes de les zones del sud i del centre de l’Iraq.
2.500
detinguts
van quedar en llibertat abans de la renúncia de Mahdi.

Dos religiosos xiïtes amb un gran poder

La política iraquiana no es pot entendre avui sense el paper de dos homes que, cadascun a la seva manera, són clau. Ali al-Sistani, l’aiatol·là més distingit de l’Iraq, té un gran prestigi moral al país. Es va posicionar en contra del règim ocupant nord-americà –i es va guanyar l’enemistat de Washington– i s’oposa a la participació sistèmica dels clergues en la política –a diferència de l’aiatol·là Khomeini a Teheran, que posa la República Islàmica en mans dels clergues–. Malgrat això, un sermó televisat seu en què exigia als parlamentaris que retiressin el suport al primer ministre Mahdi va provocar la renúncia immediata del mandatari. Muqtada al-Sadr, també clergue xiïta, és ben diferent: havia liderat l’exèrcit de Mahdi, acusat de fer matances de sunnites després que l’escenari es capgirés el 2003. Vist com a líder dels pobres, avui molts manifestants el veuen com a part del problema, però ell es presenta com el líder més proper. Entre el 2004 i el 2008, quan Nouri al-Maliki era el primer ministre iraquià, les milícies d’Al-Sadr es van enfrontar a les forces de l’Estat, fet que va provocar centenars de morts a cada bàndol. Avui, molts xiïtes iraquians temen l’arribada d’un nou conflicte civil.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Illa admet “preocupació” pels brots, especialment els de Lleida i Lugo

Barcelona

La CUP proposa que el Govern traspassi les residències als municipis i “internalitzar-ne” la gestió

Barcelona

Lam admet que el Comitè de Seguretat operarà en secret

Tòquio

Joan Carles I no hauria pagat cap impost pel ‘regal’ milionari dels saudites

GINEBRA
Amenaça d’expulsar estudiants que facin totes les classes en línia
Estats Units

Amenaça d’expulsar estudiants que facin totes les classes en línia

El president Torra escollirà la data per al TSJC

barcelona

La fiscalia del Suprem ataca els presos polítics

barcelona
ISRAEL

L’enderroc forçat de cases de veïns palestins s’intensifica, malgrat la pandèmia de la Covid

El govern no dona per reprès el diàleg al juliol

barcelona