Política

Avançament editorial

Dimecres, 11 de gener de 2017

I, després del preàmbul, Rajoy es deixa anar: “«Del referéndum, sepas que no vamos ni a hablar. Ni a hablar. Y que lo vamos a impedir»”
“La clau serà la gent”, es diu (...). “¿Però i si no és res més que una estratègia per espantar-me?” Amb tot, no ho creu. “Ell sap que jo no faré marxa enrere”

Avui és el dia que es veurà en secret amb Mariano Rajoy. Hi ha molt poca gent que estigui al cas de la trobada, i fa dies que a banda i banda els preparatius es fan molt discretament. A part de Neus Munté, Artur Mas i Oriol Junqueras, que ho sap des d’ahir, a Palau no ho sap ningú més. Només el director de l’Oficina del President, Josep Rius, que l’acompanyarà en el viatge i s’ha fet càrrec dels preparatius, i una petita dotació d’escortes que fa dos dies van ser alertats del “servei especial” d’avui i de la necessitat de la més absoluta discreció. La resta de membres de l’equip del president, des dels serveis de premsa fins a protocol o secretaria, no en saben res. A l’agenda del president avui hi ha anotat que té “assumptes personals”.

Està previst que arribi a dos quarts de tres de la tarda a La Moncloa per dinar amb Rajoy. S’han pres totes les precaucions perquè el president no sigui vist en cap moment. És per això que el viatge s’ha de fer en cotxe i no en AVE. No hi anirà amb cap dels cotxes oficials, i la càpsula de protecció dels Mossos serà molt més discreta del que és habitual. Evidentment, la comitiva no s’aturarà en cap moment del trajecte. Això vol dir no baixar del cotxe. “Si ens aturem en una àrea de servei o a qualsevol lloc, segur que hi haurà algú que et reconeixerà, i no podem córrer cap risc”, li ha dit Rius.

A dos quarts de nou en punt del matí, del Palau surt un Ford Mondeo de color negre amb els vidres del darrere tintats. Al davant hi van dos escortes; i, al darrere, el president i Josep Rius. Els segueix un segon cotxe, un altre Ford Mondeo, en aquest cas de color xampany, amb dos escortes més. Un quilòmetre més enrere, hi ha encara un tercer cotxe camuflat amb dos agents dels Mossos.

Quan els agents confirmen que ‘Platí ja és a lloc’ (Platí és el nom en clau del president), la comitiva s’ha posat en marxa.

Arribaran a Madrid quan faltin deu minuts per dos quarts de tres de la tarda. Han optat per reduir la velocitat en els darrers dos-cents quilòmetres. Hi ha menys trànsit del previst i arribaven massa aviat.

Entren al complex de La Moncloa a dos quarts en punt, l’hora convinguda. La Moncloa consta de vint hectàrees repartides en tretze edificis en els quals hi treballen més de 2.500 persones. La comitiva presidencial s’ha acreditat a l’entrada del recinte. A la porta de l’edifici on mantindran la trobada els espera Jorge Moragas, el cap del gabinet de la presidència del govern espanyol.

Mentre Moragas els acompanya cap a la sala Tàpies, comenten les vacances de Nadal i l’entrada del nou any i admiren alguns dels quadres que hi ha a les sales i als passadissos.

Mentre fan una encaixada de mans, el president li comenta com està. “Tengo mal cuerpo” confessa, i és que avui no acaba d’estar fi. Li ronda un refredat, diu.

Es tracten de tu des del primer minut. Dinaran sols, al menjador principal de La Moncloa. Moragas i Rius s’entaularan al pis de sota. Això sí, el menú serà el mateix per a tots: de primer una mena d’amanida amb carxofes i espàrrecs, i de segon filet amb foie. De postres, un gelat de mandarina i, al cap d’una estona, perquè la conversa s’allargarà, unes trufes que acompanyaran el cafè. “Esto está hecho aquí, en la casa”, li remarcarà el cambrer.

Després d’una estona de conversa més intranscendent, en què Rajoy li tornarà a explicar que té parents llunyans a Catalunya (l’altra vegada ja l’hi havia explicat), parlen de la política internacional. Els dos líders es passen una bona estona comentant la situació política nord-americana i, sobretot, la francesa. En altres ocasions fins i tot havia dit que transmetia un cert desinterès per segons quines qüestions; avui se sorprèn del grau de coneixement que té el president espanyol. Continua considerant que el seu interlocutor parla amb un to displicent, però troba que és innegable que està molt informat.

Ja han acabat el segon plat i el tema català encara no ha aparegut a la conversa. S’ha fixat que Rajoy ha deixat sobre la taula una carpeta i de tant en tant ell es pregunta què hi deu portar. Rajoy no l’obrirà en cap moment.

Finalment, quan ja els estan servint les postres, Rajoy es llança:

Vamos al asunto, si te parece: Mira, yo te quería decir unas cosas, para quedarme más tranquilo; te las quería decir personalmente, por eso te llamé.

I, després d’aquest preàmbul, li deixa anar:

Del referéndum, sepas que no vamos ni a hablar. Ni a hablar. Y que lo vamos a impedir.

Rajoy li explica que no hi ha cap marge de maniobra, cap, i li insisteix que l’Estat impedirà la celebració del referèndum. No passarà com el 9-N, li assegura. Li confessa que està molt dolgut:

Me pusieron dos querellas por dejación de funciones, por no haber hecho nada; esta vez no va a ocurrir.

Les hi va posar el partit d’ultradreta Vox, que va arribar a demanar una pena d’inhabilitació per a Mariano Rajoy acollint-se a l’article 408 del Codi Penal: “La autoridad o funcionario que, faltando a la obligación de su cargo, dejare intencionadamente de promover la persecución de delitos de que tenga noticia o de sus responsables, incurrirá en la pena de inhabilitación especial para empleo o cargo público por tiempo de seis meses a dos años”, diu textualment aquest article.

A Rajoy li va doldre acabar sent acusat d’aquest delicte, encara que el Tribunal Suprem decidís més tard arxivar la causa.

Esto no va a volver a suceder; me dolió mucho –insisteix.

Li repeteix un cop i un altre que no hi ha escletxa possible. “Per un alt funcionari de carrera com és Rajoy, que l’acusin de deixadesa de funcions deu ser molt greu”, pensa mentre de moment el deixa parlar.

No lo veo, el referéndum. No me lo creo. No lo veo –li repeteix unes quantes vegades. No el veu ni factible, ni possible, ni entra dins del seu imaginari–. No me lo creo.

“És com si a mi em diguessin ara de cop que la Terra és plana; no m’ho podria creure, em semblaria impossible. A Rajoy li passa això, amb el referèndum. No se’l creu. No li cap al cap”, pensa el president.

En primer lugar, no lo veo. Y en segundo lugar, si lo hacéis, lo vamos a impedir. Y quiero que lo sepas. Me quedo más tranquilo si lo sabes por mí directamente –continua.

Diu que aquest cop el govern espanyol no actuarà amb subterfugis ni amb maniobres estranyes:

Quiero que sepas que no sobreactuaremos, pero que seremos muy claros. No sobreactuaré, no haremos declaraciones para provocaros, pero sepas que no lo permitiremos –l’adverteix una altra vegada.

I després d’aquesta afirmació tan taxativa, amb un to amable li assegura que està a la seva disposició per a qualsevol cosa. Qualsevol cosa que no sigui, és clar, el referèndum.

Estoy a tu disposición. Quiero que sepas que, si necesitas algo, me llamas. Estáis haciendo cosas ilegales, estáis tomando unos acuerdos que son ilegales...

És evident que el president Rajoy té ganes de deixar anar tot el discurs que portava al pap, perquè a continuació passa a comentar la situació política a Catalunya i a carregar una bona estona contra la CUP:

Van a destruirlo todo; no sé qué hacéis pactando con ellos...

Se l’ha escoltat durant gairebé mitja hora. Però ara li toca a ell:

No habéis tenido nada de mano izquierda. No lo habéis hecho bien.

I a continuació repassa la judicialització de la vida política catalana, començant pels processats pel 9-N fins al cas del regidor de la CUP Joan Coma.

Esto es la justicia, ya sabes que nosotros no... –l’interromp Rajoy.

Pero la Fiscalía de Cataluña había decidido unánimemente archivar el caso porque no había causa, y es el fiscal general del Estado quien ordena abrirlo de nuevo. No me negarás que el papel del fiscal general y el de la abogacía del Estado no tienen un componente político...

En un primer moment Rajoy vacil·la:

Bueno... no sé si... eso es que... –balbuceja; fins que ho nega rotundament brandant la separació de poders de l’Estat.

Puigdemont hi afegeix també l’exemple dels processos judicials oberts per la crema de fotos del rei. El Departament d’Interior ha rebut fa pocs dies l’ordre d’identificar els diputats de la CUP que van cremar fotos del rei al Parlament en suport al regidor Joan Coma.

Bueno... esto ya sabes que nosotros no..., repeteix Rajoy.

No tenéis nada de mano izquierda, nada. Si continuáis así –li vaticina–, en Cataluña quemarán fotos del rey incluso las abuelas. ¿Qué haréis, el día que se organice una quema popular de fotos?

Rajoy se l’escolta atentament, però sense immutar-se. És evident que el president espanyol no ha vingut a negociar res. Avui s’ha reunit simplement per dir-li el que ja li ha dit, i no pensa sortir d’aquí. No entra ni a discutir ni a argumentar les seves opinions. Les hi deixa anar i ja està. Volia comunicar-li el que li ha comunicat i prou. Cada cop que ell li planteja un argument, la resposta de Rajoy és la mateixa:

Bueno, esto que dices... Yo no lo veo, no lo veo.

¿Compartimos, presidente, que la situación política y las relaciones entre Cataluña y España no funcionan? –li pregunta directament–. Yo quisiera saber si compartimos el diagnóstico de que las relaciones entre Cataluña y España no funcionan.

Rajoy assenteix amb el cap i li reconeix que sí, que, efectivament, hi ha un problema. Puigdemont s’agafa a això i li diu:

Nosotros hemos intentado resolverlo, este problema. Antes de llegar al punto en el que estamos ahora propusimos un estatuto, un pacto fiscal... Pero no ha funcionado nada. En Cataluña hay un malestar creciente y una gran insatisfacción, y estos últimos años ha cristalizado una alternativa, que es la independencia.

En aquest punt recorda a Rajoy que en la seva presa de possessió com a president espanyol, ell mateix va dir que la situació de Catalunya era “el desafío más grave” que tenia plantejat l’Estat en aquell moment.

Ante esta situación –insisteix–, si reconocéis que hay un problema tan grande, lo que yo quisiera saber es qué plantea el Estado para resolverlo.

Rajoy és contundent:

Yo no tengo por qué proponer nada.

No te pido que propongas nada, te pregunto qué solución tenéis, para resolver un problema que también es vuestro.

Es que la situación es la que es. Y yo no tengo por qué sacarme nada de la chistera –insisteix el president espanyol.

No se trata de inventarse nada. Hay quien ha hablado públicamente de una reforma de la Constitución y hay otras propuestas. ¿Tú qué crees? –li insisteix.

¿Una reforma... pero para qué? Es que yo esto no lo veo, no lo veo.

¿Entonces no hay ninguna solución? Ante un problema que los dos compartimos que está ahí, y que nosotros proponemos resolver a través de la independencia, ¿qué proponéis vosotros? ¿Continuar como estamos ahora?

Sí, sí. Es que yo he venido para gobernar... No para otras cosas... Hay lo que hay. Se pueden mejorar cosas, claro, pero nada más.

Intueix que aquest “millorar coses” deu tenir alguna cosa a veure amb la carpeta que Rajoy ha posat sobre la taula. Però no hi vol entrar, en aquest terreny.

No estamos hablando de si tendremos más dinero para becas, de si haréis una inversión o no... ya no va de esto.

Es posa per un moment al lloc de Rajoy. “Aquest home està atrapat. No pot fer cap moviment ni que volgués”, pensa. I li diu: “Ya sé que no vas a autorizarnos el referéndum; y que además no puedes. Pero alguna cosa habrá que hacer, no?” “Entre autoritzar un referèndum i impedir-lo –pensa el president– hi deu haver algun camí del mig.”

Però no.

No lo veo, no lo veo”, continua insistint Rajoy.

En un moment de la conversa, amable en les formes però dura en el fons, surt la conferència de presidents “autonòmics” que s’ha de celebrar d’aquí a pocs dies. Rajoy li pregunta:

¿Entonces no vendrás, definitivamente?

Estaría dispuesto a venir y a escuchar todas las críticas que me hicieseis y, si fuera necesario, a aguantar el chaparrón. Pero vosotros deberíais hacer el gesto de incluir el tema en el orden del día. ¿No decís que queréis diálogo? Pues ponedlo en el orden del día.

Rajoy li proposa que del cas català se’n parli a l’apartat de precs i preguntes de la reunió.

Allí puedes hablar de lo que quieras.

Ell li insisteix que no és el mateix parlar-ne al final de la reunió que fer-ho constar com un punt de l’ordre del dia. “No volen reconèixer en cap moment la singularitat de Catalunya. Ni aigua.”

Fa estona que donen voltes a la situació i les posicions són inamovibles. Rajoy li admet que hi ha un problema, però no proposa cap solució ni transmet cap intenció de fer-hi res. Tot i això, en un moment de la conversa, li reconeix que ha estat parlant amb certes persones de Catalunya per fer-se’n la seva pròpia radiografia. Pensa que aquest comentari de Rajoy concorda amb el que li va dir Junqueras fa pocs dies: “Sembla que Rajoy està trucant a alguna gent, als empresaris del Pont Aeri...”

És pràcticament un quart de cinc de la tarda. No ha tastat les trufes: no fan gens de bona pinta. Ha rebut el missatge clar i contundent que li volia fer arribar Rajoy. No sembla que tinguin gaire més a dir-se. Els dos mandataris pacten abans de marxar què han de fer a partir d’ara, ja que han anunciat que un dia o altre es veurien públicament.

Acorden que la trobada d’avui es mantindrà en secret, i que públicament es trobaran d’aquí a uns dies, passada la conferència de presidents.

Pero claro, si nos vemos justo después de la conferencia, habrá quien interprete que he cedido a este trato bilateral, y a mi no me conviene. Tendremos que dejar pasar unos días –fa Rajoy.

¿Y por qué no vienes a Catalunya? –li proposa, buscant en el fons la foto de Rajoy entrant al Palau de la Generalitat.

“Per a nosaltres seria una imatge boníssima, un president del govern espanyol entrant a Palau per analitzar el problema de relacions que tenim”, es diu a ell mateix.

Ya lo había pensado –li respon Rajoy–, pero si he de venir a Cataluña, cuando los dos sabemos que no tenemos nada de qué hablar, también es un poco incómodo. Yo, haciendo una rueda de prensa en Cataluña para decir que no nos hemos puesto de acuerdo en nada... me parece raro.

Li dona la raó i queden que els gabinets de comunicació ja es posaran d’acord per trobar data i lloc sabent el que pensen tots dos.

Abans de marxar, li explica que demà té una entrevista a Catalunya Ràdio i que, si l’hi pregunten, dirà que encara no s’han vist però que ho faran en les properes setmanes. A Rajoy li sembla bé i es compromet també a mantenir en secret aquesta trobada i a fer el mateix relat públicament si l’hi pregunten. Abans de marxar, el president espanyol li insisteix que, malgrat la situació, està a la seva disposició per a qualsevol cosa o qualsevol urgència.

Llámame cuando quieras.

Són dos quarts de cinc de la tarda. La trobada ha durat dues hores.

La comitiva surt de La Moncloa en direcció a Barcelona, altre cop amb la idea de no fer cap parada enlloc.

Un cop al cotxe, Rius li explica que Moragas, amb qui ha estat parlant en català tota l’estona que han estat sols dinant, li ha deixat anar frases del tipus “la unitat d’Espanya és un bloc de ciment” i que, indirectament, li ha preguntat sobre la relació Puigdemont-Junqueras. Li ha parlat del “perímetre constitucional” per fer-li entendre que no hi ha marge de maniobra i, en un moment de la conversa, li ha mostrat sense deixar-l’hi llegir un paper que tenia a la butxaca. Era una llista de tot el que La Moncloa preveu que pot passar, en l’àmbit judicial, contra el Parlament, contra el govern i contra els càrrecs electes. “Ho tenim tot analitzat”, li ha dit tot mostrant dos folis plens d’anotacions i de fragments subratllats amb diferents colors. “Tu ets català i saps el que està passant”, li ha retret Rius a Moragas en un moment del dinar. La resposta de Moragas ha estat aclaridora: “Bé... sí... però ara és molt difícil fer res; temps enrere PP i PSOE teníem un espai on en determinades circumstàncies podíem parlar de qüestions d’estat, però ara no hi és... El paper de José Enrique Serrano, del PSOE, anava molt bé... però ara aquest espai no existeix.” Serrano va ser director del gabinet de l’expresident socialista José Luis Rodríguez Zapatero, i també del de Felipe González. “Ara aquest espai entre PP i PSOE no hi és”, li ha insistit.

“Tant PP com PSOE saben que hi ha un problema descomunal sobre la taula i no hi pensen fer res”, conclou Puigdemont, que es passa gran part del viatge de tornada reflexionant sobre la conversa amb Rajoy. Ara ja sap quina és la posició del president espanyol. Sense cap fissura ni dubte. “Ells no faran cap moviment, però per la via judicial faran tots els moviments que els convinguin.”

“La clau serà la gent”, es diu (...). “¿Però i si l’immobilisme de Rajoy no és res més que una estratègia per espantar-me?”, arriba a pensar. Amb tot, no ho creu. “Ell sap que jo no faré marxa enrere.”

Cap a quarts de deu de la nit la comitiva, després de cinc hores de cotxe, entra a Catalunya. Estan cansats i tenen necessitat d’aturar-se per estirar les cames i per a alguna cosa més.

–¿No podem parar a cap àrea de servei?

–Ara no. Aturem-nos quan hàgim entrat a Catalunya, diu Rius.

Finalment faran una aturada en una àrea de descans poc abans de Tarragona. És negra nit i no hi ha ningú. Una estirada de cames, un alleujament ràpid i altre cop al cotxe.

Arriba a Palau prop de la mitjanit. Demà a primera hora ha d’estar llevat. Cansat, s’adorm tan profundament que l’endemà no sent l’alarma del mòbil. Tres quarts abans d’entrar en directe a Catalunya Ràdio, encara és al llit. Volia aixecar-se amb temps per preparar-s’ho millor, però arribarà just.

El somriure.
La primera trobada entre el president Puigdemont i el president Rajoy va ser un any abans, el 20 d’abril del 2016, també a La Moncloa. És el dia en què Puigdemont li entrega a Rajoy una llista de reivindicacions que comencen per la del dret de Catalunya a decidir el seu futur. La trobada, com s’explicarà també en el llibre, no va anar bé. Rajoy va negar qualsevol possibilitat a Catalunya de fer un referèndum (en aquells moments no estava ni convocat) i li va dir a Puigdemont: “Bueno,¿ y que vais a hacer?” El president català li va ser clar: “Ir hasta el final.” De la trobada, pública i oficial, en va transcendir aquesta foto, dels dos presidents somrients, en acabar la reunió. En realitat, el somriure i el senyal que fa Puigdemont és perquè d’entre el núvol de fotògrafs ha reconegut el de La Vanguardia, Dani Duch, que anys enrere havia treballat amb ell al diari El Punt, a Girona, i li passa pel cap una anècdota divertida d’anys enrere. Per això l’assenyala i somriu, no pas perquè la trobada hagi anat be, que és el que molts interpretaran en veure la imatge


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Sánchez rebla el clau afegint-hi Cs amb ERC i el PNB a bord

madrid

L’Organització Mundial contra la Tortura critica la sentència dels Jordis

Barcelona

El govern demanarà que Lleida passi dilluns a la fase 2

BARCELONA

El govern es posarà a l’estiu a preparar els comptes del 2021

barcelona

El Regne Unit, obert a negociar amb l’Estat

Redacció
GENÍS ROCA
CO-COORDINADOR DEL GRUP DE TREBALL CATALUNYA 2022

“El pla haurà de ser assumible per al govern que vingui”

barcelona

Pla disruptiu per al nou país

BARCELONA

Trump amenaça amb l’exèrcit per aturar les protestes

Washington
Reclamen diners als grups municipals de Figueres

Reclamen diners als grups municipals de Figueres

FIGUERES