El ‘Brexit’ ensenya la cara

Encara no fa ni un mes que el Regne Unit ha sortit de la Unió Europea (UE) i ja comencem a notar de què va això del Brexit. Una idea clara de la nova situació l’hem tingut, aquesta setmana, amb la decisió del govern britànic d’endurir els requisits d’entrada als immigrants, exigint-los un determinat nivell de qualificació professional i de domini de l’anglès i la possessió d’una oferta laboral prèvia que inclogui un salari superior als 30.000 euros anuals (o als 24.000, en el cas de sectors necessitats de mà d’obra, com ara la infermeria). El govern de Boris Johnson recupera l’essència del Brexit: abandonar la lliure circulació de treballadors a què obliga la UE i fer efectiu el famós lema de campanya “recuperar el control”, en aquest cas de les fronteres, fixant uns criteris restrictius de la immigració aplicables també als ciutadans comunitaris.

Al capdavall, argumenten a Downing Street, el Brexit es va fer per alguna cosa. El gest es pot interpretar en clau interna, ja que va destinat a satisfer la base de votants que es van decantar pel Leave en el referèndum del 2016 i que van ratificar el Brexit en les eleccions generals del desembre passat. Un electorat “prestat” com el del nord d’Anglaterra, feu tradicional laborista, que Johnson intenta fidelitzar també amb inversions com la construcció de la línia de tren d’alta velocitat que haurà de connectar Londres amb Birmingham i, en una segona fase, amb Manchester i Leeds. Un projecte polèmic, per cert, pel sobrecost econòmic i el seu impacte mediambiental.

Pel cantó europeu, hem pres consciència de la realitat post-Brexit amb les negociacions del Marc Financer Plurianual, el pressupost comunitari per als pròxims set anys, el primer sense la contribució britànica. La retirada de Londres ha obert en els comptes de la UE un forat de 75.000 milions d’euros que ningú vol compensar. Si els ingressos comunitaris baixen i les despeses pugen –la Comissió Von der Leyen ha fixat noves i ambicioses prioritats (Pacte Verd, digitalització...)–, el dèficit només es pot evitar augmentant les contribucions dels socis més rics (que s’hi neguen) o retallant partides agrícoles i de cohesió (línia vermella per als de l’est i el sud). D’aquí les baralles que hem vist en la fracassada cimera de Brussel·les. Unes tensions, d’una altra naturalesa, que podem veure reproduïdes en les negociacions sobre la futura relació comercial entre britànics i europeus que han de començar d’aquí una setmana. La UE condiciona l’accés al seu mercat interior al compliment dels estàndards fiscals, laborals i ambientals europeus, i Londres s’hi oposa amb l’argument que el tractat comercial que vol firmar (semblant al de la UE amb el Canadà) no obliga a aquests requisits. Brexit és Brexit, deia Theresa May. No hem sortit de la UE per haver-ne de continuar acatant les normes, rebla ara Johnson.