Algèria s’enfonsa en la seva crisi aguda
La caiguda dels preus del petroli i la fragilitat del nou govern amenacen l’estabilitat del règim militar un any després de la renúncia de Bouteflika
El moviment social Hirak manté vives les protestes contra la corrupció del sistema
La caiguda dels preus del petroli, l’impacte del coronavirus i la fragilitat del nou govern, immers en una crisi de reputació i de confiança entre la ciutadania, amenacen l’estabilitat del règim militar algerià un any després de la renúncia del president, Abdelaziz Bouteflika, forçada per les protestes populars i la pressió de l’exèrcit, el 2 d’abril del 2019.
L’exmandatari, de 82 anys, greument malalt des que el 2013 va tenir un ictus, viu reclòs a la seva mansió d’Alger, acompanyat de la seva germana i un equip mèdic.
Mentrestant, les protestes contra la corrupció del sistema i les demandes d’un canvi real continuen tot i les maniobres dels antics aliats de Bouteflika per fer veure que s’han desvinculat del seu llegat.
“Vivim un moment important en la política algeriana. Forçar un president a dimitir després de 20 anys al poder no va ser el final, sinó el principi d’una demanda de canvi i grans transformacions”, explica el sociòleg Nacer Djabi, una de les figures més destacades del moviment popular de protesta conegut com a Hirak.
Lluita pel canvi
Aquest moviment “ha estat una gran escola d’auto-organització, d’intel·ligència col·lectiva extraordinària que ha aconseguit un canvi”, insisteix Djabi.
Tot i això, no ha suposat la caiguda definitiva de la cúpula del poder a la qual es responsabilitza de l’aguda crisi econòmica que viu Algèria, que se sosté en un model estatal paternalista basat en els subsidis i dependent del gas i el petroli, que suposen el 95% de les seves exportacions. “Són les mateixes cares de l’antic règim les que estan encara ara al capdavant del país”, denuncia Djabi.
Tot i que la incapacitat de Bouteflika era un secret de domini públic, les protestes van començar sobtadament el 22 de febrer del 2019, l’endemà que el cercle de poder que protegia el mandatari, a la presidència des del 1999, hagués anunciat que aspiraria a un cinquè mandat consecutiu.
Sorpresos per la permissivitat de les forces de seguretat, la protesta es va estendre en les setmanes següents, amb milers d’algerians cridant “no a la màfia que governa el país”.
Cinc setmanes més tard, la televisió anunciava l’esperada renúncia de Bouteflika, forçada per Hirak, però sobretot per la pressió del cap de l’exèrcit i home de confiança durant 15 anys, el general Ahmed Gaïd Salah.
Canvi cosmètic
Confirmada la dimissió, la presidència interina del país va passar al president del Senat, Abdelkader Bensalah, nomenat pel mateix Bouteflika el 2004, amb el mandat constitucional de convocar eleccions en 90 dies.
La potència de la protesta al carrer i la negativa de l’oposició a participar en els comicis van conduir el règim a ajornar-los sine die. El 15 de setembre, amb les manifestacions sense indicis de remetre i a proposta del cap de l’exèrcit, les eleccions van ser fixades per al 12 de desembre. El triomf va somriure a Abdelmadjid Tebboune, home del sistema i primer ministre en temps de Bouteflika, vencedor d’un procés que va registrar l’índex més gran d’abstenció de la història d’Algèria i que no va servir per apaivagar la protesta, que només va entrar en pausa el 17 de març passat pel coronavirus. “La crisi sanitària i la caiguda dels preus posarà a prova una economia ja molt fràgil i un sistema de salut precari. A tot això, s’hi afegeix l’impacte d’una sequera que configura una crisi multidimensional”, diu Laurence Thieux, professora de relacions internacionals de la Complutense de Madrid, que considera que les protestes revifaran després de la pandèmia.
Caça de bruixes
Aconseguida la renúncia de Bouteflika, el cap de l’exèrcit va impulsar una campanya de “mans netes” que va conduir a la presó militars, polítics i empresaris pròxims al clan de l’exmandatari. Entre els quals, el seu germà Said, considerat el poder a l’ombra, i el general Mohamed Mediène, cap durant 25 anys dels serveis d’intel·ligència, així com els ex-primers ministres Ahmed Ouyahia i Abdelmalek Sellal, condemnats a 10 anys de presó per haver desviat fons per a la campanya de Bouteflika. “No és normal que algú que va recollir diners per a la campanya de Bouteflika estigui empresonat mentre ell, que n’és la persona beneficiada, està en llibertat”, diu Djabi, que demana que l’exmandatari sigui jutjat. “És una reivindicació de la gent. Sabem que està malalt, però ha de ser jutjat, almenys simbòlicament”, conclou.
