Exemple a no seguir

Donald Trump cita l’Estat espanyol com un dels epicentres que pitjor ho estan passant per la Covid-19 a Europa, que més ajuda necessita, exemple (junt amb Itàlia) al qual no s’ha d’arribar. “Tenen problemes tremends”, repeteix sovint, referint-se especialment a les penúries per la falta de material i la imprevisibilitat de les mesures. Unes mancances a les quals The New York Times va dedicar un ampli reportatge fa uns dies, destacant els milers de contagis entre el personal sanitari per una falta de protecció que els converteix en “kamikazes” treballant en centres mèdics. Els vídeos mostrant el col·lapse del sistema, d’altra banda, serveixen als detractors de la universalitat de la salut pública per enrocar-se en el caríssim i inaccessible paradigma sanitari nord-americà.

Enfront de la mala imatge institucional, els EUA viralitzen les respostes creatives al confinament, especialment la música dels catalans Stay Homas (amb un article a la revista New Yorker) o la policia cantant En Joan petit a Mallorca.

Tant el govern japonès com els mitjans de comunicació del país han fet una vigilància minuciosa de l’evolució del coronavirus a Europa en general i dels casos d’Itàlia i d’Espanya particularment. Ambdós estats, i especialment la capital de Catalunya, Barcelona, són destinacions populars entre els ciutadans nipons quan viatgen al vell continent. La televisió, sobretot el canal públic NHK, ha fet un seguiment especial de la situació a l’Estat espanyol posant especial èmfasi en la virulència i la rapidesa amb què s’ha estès la malaltia, d’una manera molt descriptiva però sense entrar a fer valoracions polítiques sobre la gestió de la pandèmia.

Una de les poques veus crítiques de la gestió de l’epidèmia ha estat la provinent de la premsa escrita, concretament del Mainichi Shinbun, l’únic diari japonès que ha rebut el premi Pulitzer i amb una línia de centreesquerra liberal. En un editorial del 30 de març passat posava en qüestió el tancament del moviment de béns i persones sense prou coordinació entre països.

Bèlgica ha intentat avançar-se al drama que s’està vivint al sud d’Europa. Amb unes 900 persones infectades i quatre morts, el govern federal belga provisional va instaurar el confinament, una mica més relaxat que l’espanyol, però que es compleix majoritàriament. El govern de Pedro Sánchez ho va fer amb 5.700 casos i 136 morts.

Al país ara mateix no estan per jutjar si l’Estat està actuant bé o no, però la sensació és que tant als espanyols com als italians se’ls va escapar de les mans i els belgues fan tot el possible perquè això no els passi a ells.

Ara bé, els últims dies han vist un increment notable dels casos i de defuncions, a més de la traumàtica mort d’una nena de 12 anys pel coronavirus. Cada cop són més conscients del perill de la pandèmia i de les dificultats de gestió pública que suposa més enllà de la rapidesa en l’aplicació del confinament.

“S’infecten milers de persones que lluiten a primera línia contra el coronavirus a Espanya”, titulava el diari de Qatar Al Jazeera aquesta setmana, afegint-hi que “els recursos són perillosament baixos i estan emmalaltint més treballadors de la sanitat”.

Però fa setmanes que l’Orient Mitjà està atent a la situació del virus a l’Estat espanyol: a Beirut, quan s’assabenten de l’origen barceloní del passatger, els taxistes riuen i demanen que per favor no se’ls contagiï.

A la Bekaa, una província muntanyosa del Líban on hi ha cap a mil cinc-cents camps de refugiats, contesten que estan fent quarantena per lluitar contra el virus i que l’exèrcit està fent tancar comerços, però ho expliquen després de recordar la població espanyola: “Ens sap molt greu el que està passant a Espanya. És devastador. Esperem que tot acabi aviat.”

Itàlia va ser el primer país europeu que va haver d’afrontar la pandèmia de la Covid-19 i, per tant, el primer que va haver de prendre mesures de contenció. Des de la perspectiva privilegiada que dona haver estat els primers, els italians observaven amb estupor i preocupació la inacció de la resta de països. Per això, quan a l’Estat espanyol van començar a haver-hi els primers focus, des d’Itàlia els mitjans de seguida van advertir que si no es prenien les mesures amb celeritat s’arribaria a la situació italiana.

Els italians, per tant, han vist amb impotència com els espanyols repetien fil per randa els mateixos errors: des de la manca de reacció a temps i els problemes de comunicació del govern –anunciar abans d’hora que es declararia un estat d’emergència, creant confusió i desassossec–, passant per la poca coordinació entre institucions, fins a les compres de tests ràpids per detectar la Covid-19 que en realitat no funcionaven. Tot això, Itàlia també ho ha viscut.

El president argentí, Alberto Fernández, repeteix cada cop que pot que el coronavirus ha donat a l’Argentina “un temps preciós” per elaborar estratègies i evitar, en tot allò que sigui possible, “el pitjor de la pandèmia”.

Fernández es refereix així a les notícies que arriben des de l’Estat espanyol, on el coronavirus, vist des de Buenos Aires, ha fet estralls entre la població en el sistema de salut públic.

El confinament al qual estan sotmesos els argentins des del 20 de març passat es mira en el mirall espanyol.

L’aspiració del govern argentí és que els centres de convencions no s’acabin convertint en hospitals de guerra, que els més vells no morin en la soledat d’una residència o que els metges i les infermeres no es col·lapsin a causa d’un excés de treball.

La proximitat cultural s’ha sumat al factor emocional. Així, no són pocs els argentins que no s’hagin emocionat pel que està vivint algun familiar o amic a l’altre costat de l’Atlàntic.

Espanya, soci lleial d’Alemanya sigui qui sigui qui mani, és ara un problema. La insistència de Pedro Sánchez i l’italià Giusseppe Conte a implantar una solució europea consistent a compartir el deute –coronabons– rep dia a dia el nein directe d’Angela Merkel o del seu equip econòmic. La cancellera ho va deixar clar després de la videoconferència de la UE, on Sánchez i Conte es van plantar. Els coronabons no són una opció, va dir des de la quarantena.

Solució europea vol dir, per a Berlín, recórrer al mecanisme europeu d’estabilitat (MEDE), creat després de la crisi global financera. Aleshores Berlín va sortir-se amb la seva i va bloquejar les exigències dels partidaris dels eurobons. Ara fins i tot acceptaria doblar els 410.000 milions en línia de crèdit previstos al MEDE a canvi d’impedir el deute compartit.

Els mitjans britànics segueixen molt de prop la greu situació a l’Estat espanyol, la pujada de l’atur i que 900.000 persones ja hagin perdut la feina des de l’inici de la pandèmia. The Financial Times ha assegurat que “mentre que a la majoria dels països s’han ajornat les divisions polítiques, a Espanya està passant tot el contrari”, i explica que el PP ha acusat Sánchez de “mentir” i que Vox li ha exigit la dimissió i la creació d’un govern d’unitat nacional. The Guardian ha culpat el govern de Sánchez d’haver reaccionat “tard i de manera maldestra”, i cita com a causa de la propagació del virus la manifestació del 8-M, l’acte de Vox el 7 de març i el viatge dels seguidors del València a Bèrgam, al cor del coronavirus, per l’Europa League, i el fet que els espanyols no respectessin les distàncies socials per raons culturals.

El coronavirus a Espanya és bàsicament una preocupació de la comunitat de blancs que vivim al Senegal. La sensació general és d’angoixa pels amics i familiars que són a Catalunya i a Espanya, dels quals seguim les notícies a través dels xats. Hi ha preocupació per l’impacte econòmic i per la gestió tardana i dolenta que ens ha arribat, amb casos com la compra de mascaretes fraudulentes a la Xina o el retard en l’enduriment del confinament. L’impacte del coronavirus es veu a escala europea i de ben lluny per la resta dels senegalesos, més preocupats pel que passa a la resta d’Àfrica. Al Senegal hi ha 195 casos positius registrats i un mort. Fa una setmana que s’ha decretat el toc de queda nocturn, amb penes de presó per a qui l’incompleixi. No es pot viatjar entre regions. La policia fa controls de rentat de mans.

Influïda per la seva tradició centralista, l’opinió pública francesa s’interessa per la tensió provocada per la gestió de l’epidèmia en el model de les autonomies. “La multiplicació de retrets de les disset regions i el cafarnaüm logístic resulten lògics, ja que abans de la crisi sanitària Espanya era un dels estats més descentralitzats d’Europa i ara funciona sota un comandament unificat”, assegurava dimecres passat el diari progressista Libération, en un article d’anàlisi titulat “A Espanya, la descentralització a prova per la Covid-19”.

El rotatiu Ouest-France, el més venut al país veí, també s’ha fet ressò de les crítiques de l’independentisme català a la “recentralització” i dels laments dels dirigents del PNB envers la poca consideració de Pedro Sánchez cap als interessos de l’aparell industrial basc.