La resistència catalana

El 4 de maig del 1940 es va fundar a París, al número 39 de la rue Marois, l’organització que dos anys després va esdevenir el Front Nacional de Catalunya (FNC). Els seus fundadors es proposaven construir una oposició antifranquista i comptaven que les tropes aliades ajudarien la resistència catalana a posar fi al govern espanyol. Políticament, es volia crear també un partit unificador independentista tant dins com fora de Catalunya. Entre els fundadors, hi havia noms de tots els àmbits independentistes: Jaume Martínez Vendrell, Daniel Cardona i Joan Massot, del sector de l’antic Nosaltres Sols!; Joan Cornudella i Barberà i Antoni Andreu i Abelló, de la directiva d’Estat Català; Manuel Cruells i Pifarré, de les Joventuts d’Estat Català; Marcel·lí Perelló i Domingo, del sector de l’antic Partit Nacionalista Català, i Enric Pagès i Montagut, Francesc Espriu i Joan Fortuny, del sector de l’antiga Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya. Tenien militants dels partits nacionalistes, antics mossos d’esquadra i policies de la Generalitat de Catalunya. També hi van aplegar antics militants d’ERC i d’Acció Catalana, gairebé inexistents a l’interior.

Quan es compleixen 80 anys d’aquell acte, antics militants, perseguits i empresonats per la militància al FNC, a més d’amics i estudiosos de la trajectòria del Front, impulsen una comissió del 80è aniversari del Front Nacional amb diversos actes per difondre la trajectòria de l’organització que, agafant el relleu a Estat Català (EC) i Nosaltres Sols! (NS!), va fer les primeres accions de resistència en el postfranquisme.

Segons Oriol Falguera, membre de la comissió dels 80 anys del Front Nacional, també es vol donar testimoni de la col·laboració del Front Nacional de Catalunya amb els governs francès, britànic, polonès i nord-americà durant la Segona Guerra Mundial, que va permetre que unes 800 persones, militars, jueus i pilots d’aviació, poguessin fugir de l’Europa ocupada. Se’n pot trobar constància al web www.fnc.cat .

El FNC va ser l’origen de les organitzacions de l’Esquerra Independentista (EI), Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), PSANp, Independentistes dels Països Catalans (IPC), Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC) i Moviment de Defensa de la Terra (MDT), que amb el seu combat han permès la persistència de la nació.

“El llarg camí de l’independentisme fins a l’octubre del 2017 és el resultat –afirma el Manifest en el vuitantenari de la fundació del Front Nacional de Catalunya (FNC). De la sembra a la collita– de la continuïtat del fil conductor dels que no es rendiren el 1939 fins als defensors de les urnes del primer d’octubre del 2017, l’esforç d’uns i altres ens ha permès avançar en el procés d’alliberament nacional i social, en el camí de l’exercici del dret a l’autodeterminació de la nació completa”.

“El Front era un moviment de resistència davant l’ocupació de les tropes franquistes, a l’estil d’altres moviments contemporanis a la resta del món davant la invasió dels règims totalitaris contra els quals combatien. Es lluitava per la llibertat de Catalunya, entesa com a unitat històrica que va cap a la plenitud del procés, cap a la independència, per la dignitat de l’home, i també un model de societat avançada”, continua el manifest.

Inicialment, els signants de l’acord de col·laboració que a partir del 4 de maig va donar lloc al Front van ser el sector cornudellista d’Estat Català (EC) i el grup Nosaltres Sols!, que entre el juny del 1936 i el gener del 1937 havia format part també del tronc comú d’EC reunificat per Dencàs. A aquests, aviat s’hi van afegir militants independents, de l’altre sector d’EC i d’altres formacions com ERC, Acció Catalana i la CNT. Seguint l’estratègia “irlandesa”, dins Estat Català l’acció política es complementava amb la lluita armada. L’any 1925, durant la dictadura de Primo de Rivera, el grup anomenat Bandera Negra va tirar endavant el que es va conèixer com el Complot de Garraf, l’atemptat per executar el rei d’Espanya, Alfons XIII. Entre moltes de les accions de resistència i reivindicació del FNC, destaca la de la nit del 10 a l’11 de setembre del 1944, quan els voluntaris Joan Grau, Joan Josep Ferrer i Ferran Marull van penjar una gran bandera catalana al cable del telefèric de Montjuïc. La premsa falangista la va convertir en una estelada. Al llarg dels anys, el FNC va mantenir l’esperit de lluita contra la dictadura. El 1990 va decidir integrar-se a ERC.