El dia que va començar tot

Si la sentència de l’Estatut va ser un punt d’inflexió en el conflicte territorial amb l’Estat, la manifestació que es va fer a Barcelona el 10 de juliol del 2010 per protestar per aquella resolució judicial va ser la visibilització pública d’aquest instant històric en què la corba de la política catalana passava de ser còncava a ser convexa. Allà va començar tot.

Les imatges de més d’un milió de ciutadans sortint al carrer per clamar, de manera majoritària i explícita, que volien la independència van suposar un salt d’escala en la història més recent del catalanisme. No en va, parlem de la primera gran demostració de força popular d’un moviment que, a partir d’aquell moment, va exhibir una enorme capacitat de mobilització, sobretot durant les Diades. El procés ja treia el nas.

Tot i que, formalment, la convocatòria de la marxa es va fer el dia 29 de juny, just l’endemà que el Tribunal Constitucional fes pública la seva resolució, Òmnium Cultural, l’encarregada d’organitzar-la, feia més d’un any que hi treballava, amb la complicitat dels partits sobiranistes.

L’escenari polític del moment ja feia preveure una sentència que desdibuixaria capítols clau del text normatiu i, per tant, la resposta havia d’estar perfilada d’antuvi. I així va ser.

El punt escollit per escenificar aquest descontentament va ser el centre de Barcelona, la zona on conflueixen la Gran Via i el passeig de Gràcia, per posar-hi unes coordenades més exactes, i de manera progressiva es van anar encadenant adhesions a la iniciativa fins a agrupar la majoria de partits, tret del PP i Ciutadans, i unes 1.600 entitats.

El lema triat per presidir la marxa –Som una nació, nosaltres decidim– va suscitar friccions entre alguns participants, essencialment el PSC i l’aleshores president, José Montilla, que consideraven que tenia un biaix massa sobiranista. Per a Òmnium, però, els conceptes nació i dret a decidir eren del tot irrenunciables.

Després de no poca polèmica, es va optar per una solució salomònica: fer-hi desfilar les autoritats darrere d’una senyera. “Era molt important que hi fos tothom, i es va haver de fer un esforç de país perquè això acabés sent així”, recorda Jordi Bosch, avui responsable de relacions institucionals d’Òmnium Cultural i que, aleshores, va participar activament en aquell procés. Tot plegat, però, a Montilla no li va estalviar una sonora esbroncada i alguns moments de tensió que el van portar a refugiar-se a la seu del Departament de Justícia.

La manifestació va ser un èxit esclatant. Un milió i mig de persones segons Òmnium Cultural –poc més d’un milió segons el recompte de la Guàrdia Urbana– van desbordar el recorregut previst. De totes les pancartes que s’hi van arribar a veure i de totes les consignes que s’hi van sentir, les proclames independentistes eren majoria.

De fet, així ho van llegir bona part dels mitjans de comunicació i dels partits polítics, que van interpretar aquell clam de multituds com un primer senyal inequívoc que molts catalans ja donaven el marc autonòmic per esgotat.