“L’amnistia és complicat, però l’indult és a punt de caure”

Estic en una segona joventut, fent el que ja feia, amb més experiència. Abans d’entrar en política era advocat del Gremi de Fabricants de Sabadell, una de les primeres patronals que van conformar la confederació de Foment, i quan deixo Madrid el 2013 em situen a la junta de la CEOE a través de Foment en el mandat de Joan Rosell. Josep Sánchez Llibre em diu que la casa necessita un revulsiu, innovar, i em proposa incorporar-m’hi. Deixo la junta i em poso a dirigir el gabinet de Presidència.

M’hi passo tot el dia. Teníem tres objectius: tornar a posar Foment en un lloc on s’hi sentís representat tot l’empresariat català i hem pujat molt de socis; reforçar molt l’actuació de lobby; i buscar instruments que facilitessin llançar idees a l’opinió pública. Per això es va crear l’Institut d’Estudis Estratègics, amb un primer document d’impacte important que argumentava per què és necessari a Europa un nou contracte social. Veníem a dir que és més important retribuir el treball que als accionistes. El capitalisme s’ha de reinventar, perquè un país no és viable a còpia de salaris de 900 euros.

Hi ha sectors que estan patint molt. Donem idees al govern i n’hem parlat amb el president perquè hem de fer coses prioritàries. Tot Europa ha injectat diners directament als sectors productius i haurem de fer-ho aquí perquè l’endeutament que generarà és inferior al que generarà tancaments i més atur.I hauríem de fer un exercici mental de fer un sistema fiscal que pensi en la creació de llocs de treball, incentivar l’economia, i no només per quadrar els comptes de l’Estat. I tenim pendent una gran reforma administrativa; delimitar les competències que té cada nivell administratiu, veure on hi ha duplicitats i digitalitzar.

L’administració s’ha de modernitzar; i soc més que crític amb la política. Jo poso d’exemple que vaig entrar al Parlament de Madrid amb 32 anys, l’any 1986, i em vaig trobar des de Santiago Carrillo fins a Manuel Fraga, encara hi eren tots els de la transició, i és molt important estar a l’hemicicle, però encara ho és més estar al passadís per generar empatia amb gent d’altres grups.

El diàleg i la relació personal són fonamentals. Tenia més interès a escoltar els altres grups que el meu, que ja sabia què diria, perquè sempre n’aprens alguna cosa. Vaig trobar que hi havia una part important d’altruisme de tots els partits, i avui això no hi és. El polític que lidera evidentment que ha de tenir ambició personal lligada amb una de col·lectiva, però ha d’haver-hi una part d’altruisme. Veies que volien estar uns anys en política per col·laborar, però que llavors se’n tornarien al seu despatx, que és el que va passar amb la generació de la transició. La vocació de servei existeix i, perquè n’existeixi més, la política ha de donar exemple, i avui no en dona.

Demanant que entenguin quin és el significat exacte de la política en uns moments en què hem posat les emocions per sobre de la raó, i Catalunya n’és un exemple. El catedràtic de filosofia política del País Basc Daniel Innerarity fa anys va fer una definició de la política que vaig trobar genial i molt oportuna avui: “La política consisteix a civilitzar els sentiments i a evitar la confrontació de les passions.” Els sentiments són imprescindibles per a tot, però s’han de filtrar amb la raó, perquè si no, actuem amb l’estómac, i és quan no anem bé. És evident que has d’estar pendent de no perdre vots, però l’actuació prioritària és cercar complicitats per tirar endavant projectes de llei. Quan era diputat i el govern presentava un projecte de llei fèiem el discurs d’enfrontament ideològic quan es presentava al Parlament si hi estàvem radicalment en contra, però quan s’admetia a tràmit anàvem a treballar en comissió per col·locar com més esmenes millor. De l’empatia i la complicitat en surt una llei que ens representa a tots. Ja ho deia l’Espriu: “La veritat és un mirall trencat.” La veritat és compartida, i això és un valor que la política d’avui no entén. Sense trencar els sentiments i les emocions s’han de racionalitzar en el teu discurs polític, i no entrar en un debat emocional que no té sentit. Ara hi ha una mala gestió de les emocions.

Home sí, a la majoria.

Quan vaig arribar, l’any 1986, encara es respirava l’esforç intel·lectual de molta gent per poder fer la transició, ja que es va fer una cosa molt difícil, que era incorporar l’exili dels que havien perdut la guerra, l’exemple de Carrillo, i la perifèria que havia estat maltractada políticament per Franco, i aquí podem parlar de Jordi Pujol. Aconseguir això per gent que venia del franquisme, i amb una crisi econòmica tremenda... He viscut i m’he fet políticament amb aquesta ressaca, però és que és la manera de fer política, no n’hi ha cap més. El tan injuriat peix al cove és l’essència de la democràcia. Jo tinc un projecte i uns vots; vostè, un altre; harmonitzem-ho.

Em pots dir quina diferència hi ha de com actua Podemos de la vella política? Llegeixo que a dit en fan fora un, que en un lloc decideixen que les primàries no compten... Però si això és el pitjor de la vella política! A Espanya no falla el sistema o l’arquitectura constitucional, que està molt ben feta, sinó la mala gestió d’algunes persones de les institucions, que és molt diferent. I poso l’exemple de la Carme Forcadell, que ella mateixa ha reconegut que es va equivocar, que va forçar el Parlament. No el va forçar, se’l va carregar. Se n’adona ara, i el greu és no adonar-te’n quan hi ets. L’altra part bàsica és la lleialtat institucional i el principi de legalitat. Aquí s’ha trencat i ho hem de recompondre. I és la tradició de la Unió Europea que es basa en els principis de la legalitat i de mantenir la cohesió social.

En part per no entendre la política com l’Innerarity. I hi influeix la crisi econòmica, que crea un clima social difícil; la falta de coratge d’alguns polítics, i deixar-se portar per arguments molt simples. Considero un error greu el discurs del dret a decidir.

El concepte dret a decidir està molt bé, és democràtic, però en el dret internacional té un nom: principi de legalitat. No és un genèric, el dret a decidir, perquè si no, de què serveixen les votacions democràtiques per fer un Parlament? Proposi el que vulgui en les eleccions, les guanya i governa, però ho ha de fer d’acord amb el principi de legalitat. Si una llei o constitució no li agrada, busqui les majories per canviar-la, però si no les té, el vot no el legitima per fer el que vulgui, sinó per complir el principi de legalitat. Aquí hem tergiversat els principis del que significa la democràcia amb una dosi sentimental tremenda. “Oh, és que no ens la canviaran mai?” Doncs escolti, la solució no és sortir del sistema, perquè Europa no en voldrà saber res. I s’ha vist. Seria bo que a Catalunya sortíssim de la divisió maniquea perversa de bons i dolents i que alguns públicament, com ha fet Forcadell o Josep Rull, diguin que les coses no s’han fet prou bé. Perquè el “ho tornarem a fer” què és? Cal fer forta autocrítica i situar la política en els paràmetres de la tolerància. S’ha de crear el caldo de cultiu per tenir una convivència civilitzada perquè el Parlament avui ni funciona. Jordi Pujol va ser l’únic president d’una comunitat que coneixia tot Espanya perquè va donar força i respecte a la institució. I també crec que està fora de lloc que hi continuï havent gent tancada a la presó, no toca. Ha passat massa temps, i comencem perquè puguin anar a casa seva.

L’amnistia és complicat, però crec que l’indult és a punt de caure. I li convé, a la societat catalana. Des del punt de vista humà em sembla tremend els anys que porten a la presó, i alguns són amics de veritat, tot i que puguem discrepar molt. És absolutament injust que portin tres anys a la presó, i el sistema ha de trobar el mecanisme per reparar-ho amb l’indult. Crec que és imminent i ho hem d’administrar amb seny. Caldria reconduir les coses per fer un país cohesionat.

Sé com estan les coses, les segueixo molt de prop; deixem-ho aquí.

Vaig passar 24 anys a Madrid i estic a la junta d’exdiputats; ens anem reunint, ho segueixo de prop i s’està preparant el clima perquè tothom ho accepti.

El problema més greu de Catalunya és el govern que tenim. I el mateix govern reconeix que hi ha dos governs. Al matí un conseller diu una cosa i a la tarda en surt un que en diu una altra, i això és un desgavell que s’ha d’acabar amb eleccions com més aviat millor.Amb campanya electoral no demanis que es facin les coses. I hi ha una lluita entre ERC i JxCat històrica. ERC mai ha sigut sant de la meva devoció, ni ideològicament ni per la seva història, que alguns mitifiquen, perquè ha dirigit episodis molt desgraciats de la història recent de Catalunya. Va haver-hi un error de càlcul de gent jove de CDC veient que UDC era molt pesada i els convindria una coalició amb ERC, sense adonar-se que ideològicament no es complementen per enlloc. Però és que, a més, l’ambició d’ERC era substituir Convergència. Aquests van guanyar la partida, es va trencar CiU i, al darrere, CDC. El negoci de Roberto y las cabras. I alguns em reconeixen aquest error.

No cal dir noms, però l’entorn d’Artur Mas tenia algunes persones que han fet mal al seu partit, a la relació amb Unió i, en general, al país. I no és el cas de Josep Rull o de Jordi Turull.

No. Que ara vulguin entrar en una política més pragmàtica i menys sentimental amb això sí que s’hi podrien acostar, però ideològicament la diferència és enorme. El que passa és que Convergència no existeix avui, queda el PDeCAT, que veurem electoralment com se’n surt.

Sí, la Marta Pascal. És una bona successora ideològica del que va ser Convergència. És jove i té uns valors polítics molt consolidats. Però JxCat no té res a veure ideològicament amb el que va ser CiU. D’entrada el presideix una persona que ve d’un altre món, el Jordi Sànchez.

Em costarà una mica, hauré de pensar-ho molt. Haig de veure on m’identifico més pensant en el que fèiem i dèiem a CiU. Necessito escoltar declaracions dels que lideren. Sé segur que no votaré ERC ni JxCat, però dins de les opcions que defensen la independència pot ser que al final alguna em sembli oportuna.

A Catalunya una setmana és llarg termini, i un mes, una eternitat. Aparentment ha de guanyar ERC, ja ho veurem, perquè la suposada racionalitat amb què estan i de la gestió per damunt de tot es contradiu molt amb el que veiem dia a dia. I la gent se n’adona, però és evident que la capacitat de decisió d’alguns consellers ha estat tremenda, de zero, i ho hem patit perquè al matí deien una cosa i a la tarda, una altra. No sé si aquest canvi, dient ara que és el gran gestor, dins el seu nínxol electoral que està convençut que l’1-O és un referent que no es pot oblidar políticament, és gaire creïble. Aquesta és la gran incògnita.

La política no hi és per escalfar, hi és per refredar i fer la vida més tranquil·la a la gent, que es guanyi la vida. Tal com evoluciona el país potser d’aquí a quinze anys és independent, i no passa res. Democràticament, si arribem a un percentatge del 70%, jo accepto el que digui la gent. Només demano no forçar les situacions i fer-les ordenadament. Jo seré tan feliç en un país que pensi en les persones ja sigui independent com que no ho sigui. Però fem-ho ben fet.

Twitter me’l va posar en marxa el meu nebot i en vaig sortir perquè tal com està el debat m’hi trobo incòmode. I no sé si te’ls pots creure tots, els tuits; hi ha molta gent que intoxica.Ara ho reafirmo. No he digerit que proclami la independència i marxi amagat dins d’un cotxe, tingui o no raó, que crec que no la tenia. El president de la Generalitat ha de donar la cara i a l’Artur Mas li ha faltat el coratge polític per dir que allò va ser un error. El president Pujol va dir un dia que amb la gestió del nou Estatut no ens havíem agradat, va tenir la valentia i el coratge, i després va venir la sentència.