Política

Merkel, el comiat inajornable

Els seus setze anys en el poder han canviat Alemanya i marcat la resta d’Europa

Representa el consens, però també els estralls d’una austeritat implacable

Ha marcat un estil propi des de l’absoluta discreció i un perfil falsament baix

Trobarem a faltar Angela Merkel? Sí, i tant! Hauria de continuar en el poder? De cap manera. Aquestes dues preguntes recorren Alemanya a una setmana de les eleccions que marquen la fi d’una era. La segona resposta potser no sigui compartida per tothom. Però palesa els sentiments contradictoris vers una dona que ha marcat una fita rere l’altra i trencat molts prejudicis.

Després de Merkel, ningú no gosarà dubtar que una dona pot governar, sense enfonsar-lo, un país de 83 milions d’habitants. Tampoc que per imposar-se no cal cridar. O que es pot marcar estil des de la discreció.

La líder que ha dirigit la primera potència europea –i, per extensió, tota la UE– deixarà tots els seus càrrecs voluntàriament. Ho farà després de trenta anys com a diputada al Bundestag (Parlament federal) i de setze com a cancellera. Res no li hauria impedit presentar-se a la reelecció. La majoria dels seus antecessors van retirar-se quan les urnes els van enviar a casa.

Merkel ha buscat el seu propi camí. Cal tenir en compte, però, que quan el 2018 va anunciar que no buscaria un altre mandat es trobava en un moment difícil. Havia trigat sis mesos a poder formar un nou govern; era una líder cremada.

Quan tot semblava arrossegar-la a un quart mandat agònic, va enlairar-se en un món poblat de líders com Donald Trump, en una Europa esquerdada pel Brexit o, finalment, davant la més global entre les crisis del món recent, la Covid. Mentre la resta dels líders improvisaven o negaven evidències, la científica Merkel ressorgia com a figura de referència.

El llegat final de Merkel dependrà, però, de com quedi el seu bloc conservador en les eleccions de diumenge vinent sense la màquina de guanyar eleccions que ha estat ella. Aquesta setmana entrarà de ple en campanya a favor del seu candidat, Armin Laschet. Però tothom sap que ho fa perquè li ho reclama el seu partit, la Unió Cristianodemòcrata (CDU).

Els seus trenta anys en política van arrencar sota un altre dels seus signes d’identitat, la lentitud. El 9 de novembre de 1989, la nit que va caure el mur berlinès, mentre molts conciutadans de l’est passaven al sector occidental, ella va mantenir la seva rutina setmanal d’anar a la sauna. Era doctora en ciències químiques, vivia al Berlín comunista, estava divorciada de l’home que li va donar el cognom –un company d’estudis anomenat Ulrich Merkel– i en parella amb qui encara és el seu marit, el catedràtic Joachim Sauer.

Uns mesos després va trucar a la porta de la CDU, aleshores el partit de Helmut Kohl. No era el preferit de la gent de casa. Angela Dorothea Kasner, el seu nom de soltera, havia crescut en una ciutat de províncies de l’est, Templin. El seu pare era un pastor protestant d’idees esquerranes. La seva mare, una dona excepcional que va ser mestra d’anglès fins poc abans de morir, amb 90 anys, era socialdemòcrata.

Merkel va entrar tard en política, però va ser imparable. Aquell mateix any ja era diputada, i un any després, ministra de la Dona. No feia ni nou anys que havia entrat en el partit i ja n’era la secretària general. L’escàndol de la comptabilitat paral·lela sota l’“era Kohl” la va catapultar el 2000 a la presidència. Va passar de ser la “noieta de l’Est” de Kohl a l’autora d’una columna al diari conservador Frankfurter Allgemeine demanant al partit que s’emancipés del patriarca. Els homes forts de la CDU la van deixar fer. Pensaven que seria una presidenta de transició.

Va renunciar, dos anys després, a ser candidata a la cancelleria, pressionada pels qui no la veien capaç de guanyar. El que hauria estat una humiliació va ser la clau per a la seva arribada al poder, el 2005. El canceller socialdemòcrata Gerhard Schröder havia convocat comicis anticipats, desgastat per les seves impopulars reformes estructurals.

Angela Merkel va guanyar per la mínima, va formar la seva primera gran coalició i va aprofitar la feina bruta del seu antecessor –les retallades– per sanejar les finances públiques.

Les reformes que van enfonsar el canceller socialdemòcrata van ser providencials per afrontar amb menys angúnies que altres la crisi de la zona euro. Va trigar a reaccionar. I quan ho va fer, va ser per col·locar els socis del sud, però també el propi país, sota la tenalla de l’austeritat.

De la Merkel implacable del 2008/2009 es va passar a la Merkel solidària del 2015, que no tancava les fronteres als refugiats, però que assistia a l’efervescència de la ultradreta. Va haver de veure com del neonazisme marginal es passava a un partit convertit en tercera força parlamentària.

La pandèmia sanitària de la Covid-19 ha estat la seva darrera gran crisi global. Li ha arribat l’hora de retirar-se. I molts alemanys, també els que mai no l’han votada, miren cap a un cantó i cap a l’altre sense saber on agafar-se.

LES XIFRES

26
per cent
pronostiquen els sondejos per a l’aspirant socialdemòcrata, Olaf Scholz, a la cancelleria alemanya.
22
per cent
donen les enquestes al “successor natural” de la cancellera Merkel, el conservador Armin Laschet.

La data de l’adeu, pendent dels pactes postelectorals

Diumenge que ve, dia 26, és el dia “acceptat” com a data per a la fi de l’era Merkel. Però ningú no vol fer pronòstics sobre quan deixarà el càrrec. Ella mateixa ha deixat clar que continuarà al seu lloc fins que hi hagi un nou govern. I la darrera gran coalició de Merkel va trigar sis mesos a formar-se. Les eleccions del 2017 van ser al setembre, però Merkel no va jurar el seu nou mandat fins al 14 de març del 2018. Va ser la negociació més llarga en la història dels governs federals alemanys, on es va arribar a parlar de noves eleccions anticipades si no s’aconseguia un pacte de coalició. Merkel continuarà al seu lloc el temps que calgui, en un Parlament constituït i amb una majoria diferent a la dels comicis del 2017. Sí que hi ha clara data, però, per a la seva següent fita històrica: el 17 de desembre. Si arriba com a cancellera a aquest dia haurà superat el rècord absolut de permanència en el poder de Helmut Kohl. El patriarca conservador va ser al càrrec des de l’1 d’octubre de 1982 fins al 26 d’octubre de 1998.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

portugal

Luís Montenegro anuncia la composició del nou govern

barcelona
terrorisme

Estat Islàmic crida a fer atacs a Europa i els EUA per Gaza

barcelona

Sílvia Paneque tornarà a ser la cap de llista del PSC

GIRONA
argentina

Els insults de Milei a Petro provoquen una crisi diplomàtica amb Colòmbia

barcelona
Política

Mor Conxita Tarruella, històrica d’Unió

guerra a gaza

El TIJ ordena a Israel garantir l’entrada d’ajuda humanitària a Gaza

barcelona
Política

Mor Joe Lieberman, l’exsenador estatunidenc que volia acabar amb la violència dels videojocs

guerra a gaza

Els EUA critiquen la relatora de l’ONU per als territoris palestins ocupats

barcelona
guerra a europa

Rússia llança 28 drons i míssils contra Ucraïna en un atac dirigit sobretot al sud

barcelona