L'obstacle és a Madrid, no a Brussel·les

Mentre Andorra no s'adhereixi a la UE, que el català sigui o no llengua oficial seguirà depenent de la voluntat del govern espanyol, fins ara nul·la. Ni el PP ni el PSOE no han demanat mai a Brussel·les la reforma del reglament 1/58 del règim lingüístic de les institucions europees per afegir el català, el basc o el gallec a les 23 llengües oficials. D'oportunitats per fer-ho no n'han faltat: en cada ampliació cal reobrir-lo per encabir-hi la llengua del nou soci, com es va fer l'any passat, per al búlgar i el romanès.

Si el gaèlic, amb només 60.000 parlants, és oficial i el català no, tot i tenir-ne deu milions, és perquè el govern de Dublín ho vol i l'espanyol no. Irlanda ho va demanar el juny del 2005, 32 anys després d'haver-se adherit a la UE, i la resta de socis ho van haver d'acceptar, mentre que l'únic que ha aconseguit Miguel Ángel Moratinos és confondre els veïns de dalt parlant-los de "la llengua que es denomina català a Catalunya i les Illes Balears i valencià a la Comunitat Valenciana".

La web de l'oficina de l'Eurocambra a Barcelona no és el portal oficial, però sí que obre una petita escletxa més per a l'ús del català a les institucions europees, molt limitat. Els consellers de la Generalitat poden parlar-lo en els consells de ministres amb comptagotes: el cafè per a tothom els obliga a esperar que la resta de comunitats desfilin per Brussel·les per poder tornar-hi a anar. I podem escriure a la Comissió, el Consell i el Parlament i rebre resposta en la nostra llengua. Però al ple d'Estrasburg, que fins fa no gaire tenia un president i un vicepresident catalans, el socialista Borrell i el popular Vidal-Quadras, seguirà estant prohibit, al·legant uns problemes tècnics i de recursos que són inexistents: el 60% dels intèrprets de castellà són catalanoparlants i podrien traduir des de la mateixa cabina.