“Aquí, ni política ni religió”

No hi ha senyeres, ni banderes independentistes, ni peces de roba de color groc. Tampoc símbols espanyols. A la Fira de Bellcaire, més coneguda com els Encants, al cor de Glòries, el primer en què et fixes quan intentes captar com s'hi viu el procés que porta al 9-N és que no hi ha consignes visibles. A sota la gran porxada daurada les parades exhibeixen fins a l'objecte més impensable, nou o vell, però no, no llueixen banderes. En algun racó, hi ha qui es permet penjar l'ensenya de Barcelona. I qui ven teixits, a més de no voler parlar amb periodistes, guarda el rotlle groc i vermell entre els centenars d'altres colors. No hi ha llocs d'honor, al mercat.

La primera explicació que es pot donar a aquesta absència de simbologia és cristal·lina: aquí s'està de cara al públic i segons quina actitud o comentari et pot espatllar una d'aquestes vendes que, en aquests anys de crisi, costen tant d'obtenir. “Ui, carinyo! Aquí al mercat sempre parlem figuradament, uns diuen que sí, altres diuen que no. A més, si es vol mantenir el comerç hi ha temes que només es tracten o esporàdicament o mig en broma”, diu Maria Garcia, propietària d'una de les poques parades on es poden trobar senyeres, que conviuen amb petites banderes espanyoles. La Maria no parla amb els clients “del tema”, però no s'està de donar la seva opinió: “Ara, independència, no. No podem. Estem cansats. Si ens poguessin assegurar que tot seguirà igual... Però venim d'uns anys molt durs. I a nosaltres la crisi ens va trobar fent el trasllat. Hi havia dies que me n'anava a casa amb 15 o 20 euros de vendes. I si no pagues, t'embarguen o vas a la presó. Bé, nosaltres; ells no! Potser sí d'aquí a uns anys...”

La crisi. D'això sí, que se'n parla, i marca l'actitud davant la resta de realitats. Ho confirma Encarna Borja. “És molt tard. Aquí ha entrat tot tipus de gent. Han passat molts anys. Ara que tenim crisi, ara ens hem d'independitzar? Ara estem molt malament.”

Diego Escàmez, venedor d'estris de la llar i de cuina, també protegeix el negoci de possibles discussions polítiques i hi afegeix un altre factor: “Hi ha dues raons: el públic i el cansament. Jo desitjo que succeeixi. Els meus pares són murcians i andalusos. Per mi, demà mateix. Però no tenim eines per respondre. Hi ha cansament per excés d'impotència, desencís. I les notícies sobre corrupció i famílies que s'han aprofitat de tot mentre nosaltres treballàvem dia i nit, no hi han ajudat, francament”, lamenta

El president de la Junta de Venedors dels Encants, Armand Colàs, també ho té clar. Preguntat sobre la no-existència de debat, és contundent: “Aquí no es parla ni de política ni de religió. Ho pots veure com un oasi o com un búnquer. És com si la realitat quedés a l'entrada.” S'afanya a treure importància a l'afirmació que acaba de fer: “No és per censura ni per possibles enfrontaments, sinó per una llei bàsica de convivència.” Només cal mirar-se el mercat des de la planta més elevada: el gresol de cultures i d'orígens que sempre ha estat ha crescut infinitament en els darrers anys i ha afegit a la seva essència milers de situacions personals, econòmiques i, per què no dir-ho, legals. El respecte a l'altre hi és, doncs, fonamental.

I hi ha qui, a més de prudència, hi posa sarcasme. Com Enric Sánchez, propietari d'una parada amb temàtica militar. Reconeix que sí que en ven, d'estelades, i que sobretot en ven als “guiris”, “perquè –diu– tenen consciència que hi ha alguna moguda”. Però puntualitza que en ven tantes com de l'americana –“també la tinc, encara que no m'agrada”–. La seva situació privilegiada li permet ser escèptic sobre les dèries polítiques: “És gairebé com una moda. Fa uns anys, tots eren catalanistes, després van voler banderes independentistes i ara me'n demanen de republicanes!, que, per cert, no en trobo!”, adverteix sorneguer.