Rebel i roig, sempre capellà

Acomboiat per les germanetes dels pobres i amb la salut molt deteriorada, Lluís Hernández ha deixat la vida terrenal. Darrere seu una llarga biografia de capellà compromès, d'activista social, de polític rellevant capaç de governar una gran ciutat, també, amb la feblesa d'alguns errors, que fan que Núria Parlon, actual alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, en parli com “un home bo i un bon batlle” que “el fan transcendent a un temps viscut”.

Capellà diocesà de Barcelona, emprengué la ruta de l'agermanament amb els pobles de Llatinoamèrica, acollit a Riobamba pel “bisbe dels indígenes”, Leónidas Proaño, fins a ser expulsat de l'Equador per decret del president Velasco Ibarra, acusat de capellà marxista. Tornat a casa, fou acollit per la comunitat de capellans obrers que s'aplegaven al cinturó roig barceloní i féu causa comuna amb els germans Sayrach, amb Antonijoan, Cabré, Moran, Cata... mentre s'arromangava la sotana –quan en portava– per pujar i baixar les muntanyes russes del barri de les Oliveres. Una altra vegada les acusacions de capellans comunistes i la incomprensió dels uns i els altres. Rebel, com calia, s'anà movent en la frontera d'una aposta a favor de la gent desatesa i la fe despullada del Crist sofrent.

Contra l'opinió de l'arquebisbe Jubany, acceptà encapçalar la llista del PSUC en les primeres eleccions municipals i amb la força del “ahora es la hora del padre” guanyà l'alcaldia i l'estima dels seus conciutadans. Dotze anys de batlle començaren la transformació d'una ciutat que fins aleshores no havia descobert què volia ser de gran. Posteriorment tot fou més fàcil, però Hernández havia arribat al despatx de l'alcaldia quan tot era per fer i era difícil construir esglésies quan calien clavegueres, enllumenats, escoles, transports i fins carrers. El compromís social féu forat en l'irrepetible grup de capellans i alguns emprengueren els camins de la secularització, de penjar la sotana o de plegar directament. Nous temps per a una societat que es volia nova.

Lluís Hernández esdevingué un referent metropolità, d'un cinturó roig on s'expressaven totes les contradiccions d'una Catalunya multiètnica, filla de diverses onades migratòries i anunci de nous assentaments de procedències llunyanes i creences que gaire res tenien a veure amb aquells capellans dels anys setanta. Lluís, poc però constant, encara celebrava l'eucaristia i no renunciava a ser capellà, tot i que la gent decidiren canviar “el padre” per “la madre”. L'alcaldia canvià de mans quasi en relació directa amb el cinturó roig destenyit en rosa. El setembre del 1999 qui ho fou tot a Santa Coloma de Gramenet abandonà la política i es recollí a l'altar, en parròquies que, fruit dels nous temps, no reunien gaire gent i poc tenien a veure amb la plaça de la Vila plena, amb milers de veus cridant “viva el cura rojo”.

A Santa Clara de Badalona, Lluís Hernàndez féu el darrer dels seus serveis públics, una església de barri que l'acostava als seus inicis a Sant Andreu del Palomar, on havia nascut de pares murcians poc abans vinguts a Catalunya. Havia parlat alguna vegada amb ell, fent un cafè a la granja de Morera. Tenia a la mirada el darrer recurs d'una vida forjada en la fe cristiana i lliurada al proïsme, amb errors i encerts, però sempre amb el convenciment que valia la pena ser un capellà rebel i roig.