Els maldecaps del BLOC

La dificultat, o millor dit el maldecap, que provoca el tema de les aliances al si del nacionalisme valencià ve de fa temps, eixa és una constatació feta des de la meua experiència, altres ja en faran un anàlisi més científic i en perspectiva.

El fet és que de nou, el tema ha obert una crisi entre la militància del BLOC, la qual ara es polaritza amb ocasió del pacte amb Podemos. Vaig viure la crisi del Partit Socialista Valencià al 1966, quan un sector, representat en termes personals per Eliseu Climent, col·lacionà amb altre, es tractava de definir-se si ens uníem com valencians sense concretar més, o, en el segon cas, si ho fèiem contra Franco.

El dilema implicava actuar mantenint contactes amb altres opcions del Principat o de l'Estat sense direcció ideològica definida, en tant, que l'altra línea s'orientava cap una aliança amb els comunistes principals actors d'oposició al Règimen.

La baralla acabaria amb l'eixida d' una part important dels militants del PSV, el qual sols sobreviuria pocs anys.

En Unitat del Poble Valencià(UPV) continuació d' aquell PSV, no tardarien en aparèixer les contradiccions sempre davant de les aliances, en especial amb Esquerra Unida, el cas és que al 1987 allò que va estar l'aparell, es pujà al carro dels “pactistes” acaptant per pur oportunisme el pacte. Fou així com Pere Major arribarà a ser Diputat. A l'any, es va trencar el pacte i els dos diputats s'e n'anaren al Grup Mixt, pensant que amb tres anys a les Corts bastaria per guanyar notorietat i a la següent legislatura ja no caldrien pactes amb un partit espanyol, cosa que, com sabeu, no va ocórrer. Seria, però, més tard gràcies un nou pacte amb EUPV, quan es tornaria a les Corts com Bloc, i de nou va haver un trencament com recordareu.

En paral·lel, a nivell europeu es crearia la plataforma Europa dels Pobles, que integrava a Euskadiko Esquerra, Partit Socialista de Galicia, Iniciativa per Catalunya, Junta Aragonesista, i altres. Hi havia un sistema de rotació pactat per a distribuir l'escó, essent el primer diputat Juan Maria Bandrés, i quedant Enric Morera com assessor. Quan tocava substituir a Bandrés per Vicent Ventura, candidat d' UPV, es tornà a negociar. Doncs bé, a la següent convocatòria de les europees l'aparell canvià de rumb i se n'anà cap el centre, plantejant una nova candidatura amb Convergència, PNV, i BNG.

El viratge ideològic és més que evident, la polèmica se situà novament en la política de aliances. Des d'eixe moment la crisi anà coent-se, l'expressió de la qual seria la tendència “Esquerra i País” fins que allà pel 1995 hi ha eixides o fugues vers Esquerra Unida on també ha nascut un sector no afí a PCE.

Ara, el Bloc viu una convulsió interna, el problemes han reaparegut, amb ocasió del pacte electoral amb Podemos, malgrat que part dels agents personals, i moltes altres circumstàncies han canviat. Al meu parer la qüestió de fons continua essent semblant ,es tracta de com es deu afrontar una política nacional o de país, tot i estant dins d'un estat com és Espanya. Hi ha uns interrogants previs : Es pot prescindir del marc de l'Estat? Les aliances d'Estat són una contradicció no assumible amb un projecte nacional o de país?

Les indefinicions, que han presidit l'articulació del nacionalisme que representa el BLOC, ajornant-ne “sine die” el debat ideològic de fons, reduint les respostes a una simple qüestió de llistes o dels redits electorals a curt termini, ha conduit a situacions com la que observem.

No voldria, però, incidir negativament en el procés que deurà fer tota la gent del Bloc i Compromís, sols intente donar una certa perspectiva que amplia els límits d'un debat immediat, fet a curt termini. Uns i altres portem al nostre sac errades i encerts personals o de grup, tanmateix, el valencianisme ha fet camí i quan es fa camí cal reflexionar, analitzar passat i present, o corregir, no defugint-ne debats que són necessaris.

He platejat alguns interrogants, igual hi ha més encara. Les respostes, però, ni les tinc totalment clares, ni estic en condicions de donar lliçons. En tant que ex activista i ara simple ciutadà, això sí, interessat en l'autogovern del País Valencià més just, igualitari i lliure, em limite a opinar sobre un tema que no sols afecta a la gent que te carnet sinó al conjunt del valencianisme i l'esquerra.