Sous,dietes i altres retribucions públiques

València en Comú, marca blanca de Podem, sembla haver resolt el problema de les retribucions dels seus regidors a l'Ajuntament del cap i casal. El conflicte es va produir quan es plantejà que tenien que deixar un percentatge del sou al partit i dos regidors pensaven deixar tal quota a entitats socials, negant-se per tant a “l'impost revolucionari”. La solució ha estat repartir l'excedent en dos una part va a finançar l'aparell i altra a fins socials. Aquest fet evidencia un problema, i, especialment, unes evidents contradiccions que es donen al si de les opcions d'esquerra, les dretes no les tenen ja que la política es una activitat per viure millor i treure profit personal i de partit.

Hem escoltat opinions i veus en contra de la retribució dels càrrecs públics o en ocasions propostes de baixar-les a nivells de mínims. De fer cas a tals criteris resultaria que sols aquelles persones que tingueren la vida resolta estarien en condicions de representar els ciutadans o, tanmateix, d'assumir una dedicació efectiva i desinteressada a les responsabilitats pròpies dels càrrecs públics. Respecte de les activitats, algunes poden ser compatibles amb la dedicació a altres afers, en la mesura que no exigeixen una especial dedicació de temps, hi ha, però, altres que impliquen una atenció diària en termes de jornada laboral, aquest darrer és el cas dels regidors d'un ajuntament com el de València.

Si exigim treball, dedicació i eficiència als representants públics cal donar unes retribucions raonables i justes. Les promeses i les propostes contraries a les retribucions no son més que una forma fàcil de fer antipolítica.

En altre nivell, hi ha responsabilitats públiques que no impliquen dedicació a jornada completa, tal és el cas dels càrrecs públics que sols van a activitats puntuals, com son reunions de treball, per exemple plens o comissions. Dec dir que al meu cas, he tingut l'experiència del Consell Valencià de Cultura, situació semblant a altres entitats consultives. En aquestes situacions, existeix un regim d'assistències, consistent en assignar-hi una quantitat per participar a la reunió, amb independència de la tasca feta al marge de seure i restar un temps reunit. Al meu entendre, el sistema és més que millorable, i les quanties de les assistències es deurien revisar a la baixa.

Restaria comentar altre vesant del problema que afectaria als partits, a les organitzacions, pensem un poc, les opcions situades en el camp del canvi social, de l'esquerra per entendre'ns, no estan finançades pels bancs ni les patronals, si obtenen representació institucionals poden accedir a les subvencions previstes a la llei electoral, a les quals cal adjuntar les aportacions de l'afiliació, les quals, les darreres, representa ben poquet.

Tal estat de coses ha conduit a que el partit, coalició o candidatura, demana una mena de comissió als seus càrrecs, generant-ne una contradicció entre la pretensió de no aprofitar-se de la política i la realitat. És així com el partit, per mantenir el seu aparell, o allò que diríem és la seua maquinària burocràtica, es veu abocat a tenir interès en que els seus càrrecs públics cobren un bon sou puix així més aportaran al partit. Solucions, on situem els límits?

El debat està obert, o deu estar-ho. La revisió del sistema de partits deu abordar qüestions com aquesta, al igual que hi ha d'altres moltes més: professionalització, limitació mandats, revocació, rotació...