Pau siriana el 2016?

Sembla que amb la resolució del Consell de Seguretat del 18 de desembre per posar fi a la guerra de Síria, les diferents potències i països allà enfrontats –els Estats Units, Rússia, Turquia, l'Iran, l'Aràbia Saudita, Qatar i la Unió Europea– han arribat a la conclusió que cal anar plegats i tots han de cedir per posar fi a una guerra i un èxode de refugiats que perjudica tothom. Posar fi a la guerra és imprescindible per aturar Estat Islàmic, que té allà el seu califat, des d'on amenaça Occident, Rússia, l'Iran i les monarquies petrolieres.

La resolució 2254 del Consell de Seguretat estableix que es reuneixin totes les parts, excloent Estat Islàmic i el Front Al-Nusra –franquícia siriana d'Al-Qaida–, es formi un govern de transició i, en un termini de divuit mesos, se celebrin eleccions. Això significa que Turquia haurà de deixar d'ofegar els kurds sirians, tot i que la creació d'una regió autònoma kurda vagi en contra dels seus interessos. Significa que Rússia ha de deixar de bombardejar els grups sunnites armats no vinculats a Estat Islàmic i a Al-Qaida. Significa que Qatar i l'Aràbia Saudita han de deixar de finançar els grups insurgents. I també que Hezbol·là i l'Iran han de deixar de lluitar a Síria, tot i que, paradoxalment, han estat els més eficaços defensors de
la minoria cristiana.

L'evacuació i l'intercanvi de civils i combatents sunnites i alauites, feta el 27 de desembre gràcies a l'acord entre Hezbol·là, l'exèrcit sirià i les milícies sunnites, que ha permès evacuar cap al Líban i Turquia 800 persones, és una mostra de la voluntat de les parts a cooperar.

La resolució, i l'acord polític amb què es va aprovar, ja no planteja la retirada immediata de Baixar al-Assad ni exigeix la seva absència en el govern de transició. Però després de més de quatre anys de guerra i de destrucció de la societat siriana, es fa difícil imaginar com s'hauria de formar aquest govern.

L'abril del 2011 Al-Assad va reprimir a sang i foc les protestes en demanda de democràcia. I els grups armats laics o multiconfessionals del primer any de guerra van ser arraconats per milícies islamistes controlades per les monarquies petrolieres, tot i que aquestes es van veure superades pel Front Al-Nusra i, després, per Estat Islàmic, mentre les tropes d'Al-Assad cometien tota mena de crims de guerra.

Però, encara que es pugui formar aquest govern de transició, l'escull final a la pau és la certesa que tenen Al-Assad i la resta de caps alauites que, encara que en l'acord que s'arribi es garanteixi la seva retirada pacífica, l'autonomia per a la regió alauita de Latakia, res impediria que al cap d'uns quants anys, en nom de la justícia universal i de la no-prescripció dels delictes de crims contra la humanitat, siguin detinguts i condemnats. Encara que Al-Assad s'exiliés a Rússia o a l'Iran, aquests països canviaran. I sigui en el marc del Tribunal Penal Internacional, en el de les lleis sirianes o en les del país on s'exiliessin, Al-Assad i els seus saben que probablement acabaran a la garjola. Per paradoxal que sigui, el gran avenç de la universalitat de la persecució dels crims contra la humanitat i el genocidi, que està per sobre de qualsevol amnistia i pacte polític d'una transició, pot ser l'escull per aconseguir la pau. I atès que resulta impensable substituir l'administració i l'exèrcit sirià per una força internacional, sense Al-Assad no hi haurà ni pau ni transició.