“Potser tenim una tardor o una primavera catalanes”

Ara que estem en època olímpica, diria que estem agafant la darrera corba de l'estadi, enfilant els últims cent metres.

A davant, però els últims cent metres és on es decidirà si guanyem o perdem.

D'aquí a nou mesos hi hauria d'haver algun senyal que podem ser independents. No ho serem de ple dret, de facto, perquè un estat no es munta en nou mesos.

No sé si una DUI, un RUI... algun gest inequívoc que hi ha un exercici de sobirania. Potser això genera unes noves sigles, per exemple GIES (gest inequívoc d'exercici de sobirania).

Tinc claríssim que ho està fent tot. Que no se sàpiga no vol dir que no s'estigui fent. Per coses que sé, i no puc dir, sé que s'està controlant tot fins al darrer detall: què passarà el dia D a l'hora H; està tot previst. S'està fent molt i amb discreció.

Quan t'ho expliquen et demanen discreció, perquè la mà del TC és molt llarga.

És molt difícil mantenir aquesta pulsió cada 11 de setembre. La gent no deixa de ser independentista però potser deixa d'expressar-ho amb l'eufòria de fa un temps. Potser encara no hi ha gaire gent apuntada perquè com que es fa per trams la gent ja sap que hi anirà perquè ho té a prop i no veu necessari apuntar-s'hi.

No sé si és la paraula correcta. Que no hi hagi eufòria no vol dir que no hi hagi el sentiment. Molts cops en la vida canvies la manera com expresses el que sents.

No, en cap cas. Potser prorroga els pressupostos un tercer any, però no tinc cap dubte que la moció la passarà, i bé.

Sí, però si no hi van no passarà res.

No la vol rebre ara. Ho acabarà fent perquè és una persona dialogant. El president, però, vol marcar el ritme. No vol que la CUP l'imposi l'agenda. Qui ha de marcar l'agenda és qui té els 62 diputats.

Tampoc. Poden haver-hi tensions internes sobre en quins termes es negocia el sí a la moció de confiança, però hi votaran a favor. Ells mateixos es van espantar força després del sotrac del no als pressupostos, i això els previndrà de votar no a la qüestió de confiança.

Ells tenen una estratègia i van fent.

Arribarà un moment que hauran de decidir si estan amb la sobirania del Parlament de Catalunya o amb la del Tribunal Constitucional.

Sí. Hi haurà dos corrents: el més moderat i intel·ligent, que dirà que inhabilitar-la pot accelerar el procés; i el més conservador, que dirà “si ho vam fer amb l'Atutxa, per què no amb Forcadell?”

I tant! Aquest serà el primer gest d'unilateralitat: mantenir Carme Forcadell en el càrrec malgrat la inhabilitació.

No tindran vergonya internacional de fer-ho, però no se sap mai.

És que potser la ruptura és el mateix dia o amb poques setmanes de diferència. Potser tenim una tardor o una primavera catalanes i un fet concatena el següent. A més, això no va de comodins, pots sortir al carrer totes dues vegades.

El problema és d'arrel constitucional. No vull una Constitució que digui que el garant de la unitat territorial és l'exèrcit; en un estat democràtic hauria de ser-ho el govern espanyol. Aquest exèrcit penja del govern i vull pensar que no li donaran l'ordre que actuï. L'exèrcit espanyol diu que una bandera és més important que la vida humana, i a Catalunya el cap de la policia demostra en una festa privada,a casa de Pilar Rahola, que sap cantar Paraules d'amor. Vull un país on el cap de la policia sàpiga cantar Paraules d'amor. Vull pensar que, en qualsevol cas, el fet de ser a la UE evitarà que l'exèrcit actuï.

Un estat intel·ligent el 2012 ens hauria deixat votar. Munten una campanya com el govern canadenc va fer al Quebec i guanya el no, i amb això fas callar l'independentisme durant una generació. I no ho va voler fer, no perquè anés a perdre, sinó perquè el fet de preguntar qüestiona la seva vergonya torera sobre la unitat d'Espanya de destí en l'universal. El que posa en qüestió per a ells l'Estat no és la independència de Catalunya, és preguntar-ho. Per això no hi ha govern a Espanya, el PSOE l'únic que sap és que no hi haurà consulta, etc. Tots ho tenen clar.

És que no ens deixaran anar, ens hem de deixar anar nosaltres. Haurem de forçar el xoc de dues sobiranies i esperar que un tercer dirimeixi com solucionar-ho.

Sí. No sé quin nom posar-li: si Unió Europea, ONU, Israel, Estats Units o tots plegats, però hi haurà pressions internacionals perquè això no vagi a més.

Són tan necessaris per a aquest procés com ho és la CUP, per l'espai que ambdós representen. No crec que hagin perdut l'espai: el tenen desmobilitzat, que és diferent. Els votants no se n'han anat en massa enlloc. Els hauran de mobilitzar.

Ada Colau té el paper de CiU o ERC fa vint anys. Fer un paper ambivalent, molt meditat. Ella camina per la corda. En algun moment, ella també s'haurà de definir a favor de la sobirania del Parlament o la del Constitucional.

No sé si el moviment independentista arrossega ara el 50% de la població, però sé del cert que els que li oposen resistència no tenen aquest 50%, són molts menys. Entremig dels dos blocs hi ha un gran grup de gent que ja li estarà bé el que acabi passant, vagi en un sentit o en un altre. La independència no li genera anticossos. Si sumes les persones que estan activament a favor de la independència i les persones a les quals no els importaria que ho fóssim, tenim més d'un 50% de manera claríssima. Només per això ja crec que ens en sortirem.