Successos

VALENTINA BLAY

VA VIATJAR SOLA A TURQUIA PER CELEBRAR EL SEU ANIVERSARI I NO HA POGUT TORNAR

“Estant atrapada a Istanbul he descobert la solidaritat turca”

Es mentalitza que tardarà a poder tornar i fa seves les paraules del profeta: “Si vols viatjar a un país tocat per la pesta, no hi vagis, i si ets en un país tocat per la pesta, espera’t que passi”

Treballadora en un hotel d’Eivissa i terapeuta practicant de medicina tradicional xinesa, viatgera de mena, la veïna de Moncada (Horta) Valentina Blay va decidir anar a passar el seu 46è aniversari a Istanbul. Va agafar bitllet d’anada i tornada del 9 al 16 de març. El 9 de març va volar amb normalitat a Istanbul. I encara hi és i tem que no podrà tornar a casa fins al setembre. Lloa la solidaritat turca.

No va témer que podria tenir problemes viatjant?
El dia 6 de març jo estava a la mascletà enmig d’una multitud a la plaça de València, tots apilonats allà. Jo duia una mascareta a la butxaca, però no em vaig plantejar posar-me-la perquè la gent hauria rigut. Tot era festa. El dia 9 vaig agafar el vol cap a Istanbul. Jo viatjo molt, però era el primer cop que ho feia sola. Vaig fer servir el portal de viatgers Couchsurfing, que et posa en contacte amb gent de la zona on vas. Em vaig instal·lar en un apartament llogat al barri de Beyoglu, al centre d’Istanbul. Tot bé. Com que només eren 6 dies de viatge, no em vaig endur ni ordinador ni mòbil, només la motxilla amb les mudes de roba. El dia 13 un amic contacta amb amic i em fa saber que tancaven fronteres. I va començar la meva aventura infernal.
Què va fer? Va provar de tornar?
Ràpidament vaig contactar amb Turkish Airlines i els vaig demanar si em podien avançar el vol de tornada. Em van dir que el meu bitllet per al dia 16 era vàlid i que no patís, que volaria el 16. El vol del 16 es va cancel·lar i el de l’endemà també. El dia 18 em van oferir volar via Budapest-París-Londres-Lisboa-Madrid. Però no em van assegurar que els aeroports no tancarien quan hi arribés. No vaig voler arriscar-me i quedar-me en algun aeroport. Del 16 al 20 de març cada dia vaig ser a l’aeroport d’Istanbul buscant sortida. Conec gent a Amsterdam i vaig buscar un vol a Amsterdam. En vaig trobar un per al dia 20, però mitja hora abans de sortir el van anul·lar. I ja no he trobat cap més oportunitat. M’oferien volar a Rússia, però sense cap garantia que pogués sortir de l’aeroport on aterrés.
I on s’està?
M’estic al mateix apartament que havia llogat. Als llogaters, Taner, Ahmed i Nico, els vaig explicar la situació i em van dir que m’hi quedés sense pagar. La gent que he conegut aquí m’ha mostrat una gran solidaritat. L’Amad, conegut a través de Couchsurfing, em va portar un portàtil. Tinc les meves necessitats cobertes. Tinc sostre i tinc menjar i encara tinc diners, però s’acabaran. I fins i tot els caps de setmana puc anar a una cabana de fusta que m’ha cedit en Murat, un noi que té un càmping vora el mar Negre, i així he pogut gaudir de la natura.
I el consolat espanyol ha contactat amb vostè? No l’ajuda?
El consolat espanyol coneix la meva situació des del dia 16, però a mi de manera oficial no m’han dit res. Vull remarcar que a títol personal la Soledad, una noia del consolat, es comunica sovint amb mi i m’ofereix la seva ajuda personal. Però no és ella a qui li correspon fer-ho. No entenc com pot ser que el govern marroquí als seus ciutadans que estan atrapats aquí els hagi col·locat en un hotel de quatre estrelles i els subministri dos àpats al dia. Com s’entén que el govern espanyol no faci res? He preguntat si no poden noliejar un avió per repatriar la gent. Diuen que els ministeris no es posen d’acord. Jo em sento abandonada. He demanat un contacte d’Amnistia Internacional, a veure si ells m’ajuden.
Com afecta la pandèmia aquí. Els han confinat?
Aquí ara comença a tenir incidència i es comencen a donar dades de morts. De moment, es decreta el confinament a dins les cases els caps de setmana i la resta de dies la gent circula normalment.
Com viu el seu dia a dia?
Al bloc de pisos on estic instal·lada només hi visc jo, la resta està buit. Faig exercici, meditació, ioga... Hi ha algun dia que em poso a plorar. Però de moment de salut estic bé i soc forta psicològicament. L’Amad m’ensenya a parlar turc i jo, a través de l’ordinador, faig alguna classe d’espanyol i miro de treure’m algun dineret, i no descarto fer alguna cosa de teràpia.
Es tem que això anirà per llarg?
Jo ara mateix penso que potser no podré tornar al poble fins al mes de setembre. Em remeto a unes paraules del profeta Muhammad molt encertades: “Si vols anar a un país tocat per la pesta, no hi vagis, i si estàs en un país tocat per la pesta, no l’abandonis fins que no passi.”
Que la preocupa més?
L’empresa on treballo ha fet un ERTO i ara he de veure si cobraré el mes que ve. Pateixo perquè no puc veure el meu pare, que té 88 anys, però hi estic en contacte i els meus germans hi són a prop. I pateixo perquè aquí la gent no comenci a actuar de manera irracional quan s’escampi la por pel virus.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia