Successos

El quadern negre

Tura Soler

Un sac d’ossos i un cabassat de dubtes

Un grup de caminadors del qual formo part vam descobrir que una sospitosa saca que emergia d’una gorga de la Garrotxa que s’ha eixugat per culpa de la sequera contenia un esquelet, o un piló d’ossos, perquè estava totalment desmembrat. La curiositat ens va fer obrir el sac, que feia dies que era a la vista, i quan en vam extreure el primer os, que va resultar ser una mandíbula, ja vam veure clar que no es tractava de cap resta humana i vam deixar el sac d’ossos al seu lloc. Però, en una segona expedició, el sac d’ossos era allà mateix i la curiositat encara ens coïa. Era evident que no havíem descobert cap crim però... quedaven moltes incògnites. De quin animal eren els ossos? Qui havia fet l’animalada de tirar un animal (viu o mort) dins d’un sac ple de sorra per llastar-lo? Vam decidir rebentar el sac i revisar tots els ossos i fotografiar-los. La inspecció ocular que vam fer no ens va servir per posar llum a la foscor ni desxifrar a quin animal pertanyien. Calia demanar ajuda professional. Vam decidir encarregar diversos peritatges a especialistes de diferents matèries: veterinaris, metges forenses, arqueòlegs, antropòlegs, carnissers... Gent que en el seu dia a dia professional estan avesats a remenar amb ossos i altres que coneixen bé l’anatomia animal.

Dels tres metges forenses consultats, dos van concloure categòricament que no eren humans i que podien dir de quin animal podien ser. El tercer, analitzant més detalladament, la part del dentat va aventurar que semblava que havia de ser un remugant.

El resultat de la consulta als veterinaris va ser dispar. El primer va resoldre que, com que ja s’havia jubilat, els seus coneixements estaven extingits. Un segon professional va apuntar com a molt possible que es tractés d’ossos d’un gos petit. I un tercer, posant-se en la línia del forense que més enllà havia anat apuntant cap a un remugant, va considerar que podien ser ossos d’ovella. D’una ovella vella.

Entre els arqueòlegs consultats també hi va haver opinions dispars. Un va considerar que semblaven ossos de gos, i dos més van aventurar com a més probable que es tractés de l’esquelet d’un porc, un porc petit, jove. De totes maneres, van deixar el dubte perquè la imatge del dentat que els aportàvem no era gaire definida. Un carnisser va considerar que els ossos de les potes es perfilaven com de vedell...

Els lectors teniu dret a pensar que qui no té feina el gat pentina i quina manera de perdre el temps remenant aquests ossos i donar feina en va als perits (professionals de reconeguda trajectòria en el seu camp que en aquest cas han hagut de treballar sobre fotografia) amb un estudi que no arribarà enlloc, tret d’aquest Quadern negre. Cert, però aquesta disparitat de criteris que hem observat amb aquest peritatge d’estar per casa fa rumiar. L’encerten sempre els perits o els especialistes? Seran sempre fiables els peritatges que veiem als jutjats, per exemple? Se suposa que algú amb coneixements deuria certificar algun dia que aquelles osques sobre la pedra que un artista va fer fa 30 anys a Santa Coloma de Cervelló eren una obra de 9.000 anys d’història d’un valor incalculable. Perquè la població en feia bandera, de tenir aquelles restes tan valuoses. I tothom deu recordar el cas Breton, quan una antropòloga forense de la policia va determinar que els ossos cremats a la foguera eren d’animals i després va resultar que eren dels nens desapareguts. Mireu si val la pena contrastar opinions. Està vist que un peritatge esbiaixat pot canviar el curs de la història o desviar el procés de la justícia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.