En record de l'amo que em va donar llicència per escriure

uan vaig entrar a treballar al diari, cap allà l'any 1986, no vaig passar cap test de psicoanàlisi d'aquests que t'avaluen per decidir si et donen llicència per treballar. Tampoc recordo que em demanessin experiència (que mai pots oferir si ningú primer no en contracta) per adornar un currículum. Per aquells temps no s'estilaven encara aquests protocol·laris. Però no us penseu que no ens passessin pel sedàs de cap manera. “L'amo vol anar a dinar amb tu per parlar!”, em varen comunicar sense prolegòmens. I així va ser. Va arribar un home que a mi, acostumada a estar i conviure amb gent d'àmbit rural, em va semblar molt normal. Era en Joan Bosch. Ell, d'entrada, es va mostrar contrariat perquè no podíem anar a dinar al restaurant que a ell li anava més bé perquè aquell dia era tancat. Vàrem anar al segon de la seva llista de preferència i problema resolt. L' examen a què em va sotmetre l'amo era sui generis però es pot dit que senzill. Es tractava de saber d'on carai havia sortit jo, si tenia ganes de treballar i si sabia menar cotxe per anar darrere de la notícia. I crec que vaig pujar punts perquè sabia jugar a la botifarra: el joc de cartes que necessita intel·ligència, memòria i confiança en el company. I l'amo em va donar llicència per escriure i en ocasions va ser el meu company de botifarra. Tot un honor. A vegades els lectors, que havien sentit a dir això de l'amo que teníem al diari, em preguntaven si ens esclavitzava gaire i si ens passava les notícies pel sedàs. Jo al·lucinava cada cop que em feien aquesta pregunta perquè mai no havia relacionat el concepte amo amb cap exercici de censura. En Joan Bosch, com a amo dels periodistes, exercia com un bon jugador de botifarra: mut. En tots els anys, que són molts, que el vaig tenir d'amo, va trucar una sola vegada per demanar si podia llegir una notícia el vespre abans de publicar-la. Ho feia, va dir, per cortesia amb una gent (que els devien haver fet falses expectatives) que li ho havien demanat com a favor. La notícia era gruixuda. L'amo la va llegir i va esgrimir mitja rialla. “No es pot pas dir ni més ni menys. Jo ja l'he llegit i per tant ja he complert.” I es va acomiadar amb un simple “bona nit”. Aquest mes ens ha tocat acomiadar per sempre en Joan Bosch, un amo amb estil propi.

Q