La fórmula de la motivació

Una banda de lladres ha assaltat la fàbrica d'Anís del Mono de Badalona, ha forçat la caixa forta i s'ha emportat el bé més preuat: la fórmula secreta del cèlebre licor. Per sort, no tot està perdut, els atracadors han deixat una caixa de fusta tancada amb cinc cadenats que conté les dades per recuperar el botí i obtenir una recompensa i cinc sobres vermells amb les pistes que calen per esbrinar el codi que es necessita per obrir cadascun dels cadenats, una missió només a l'abast dels alumnes de segon d'ESO de l'institut Barres i Ones de Badalona.

Els estudiants riuen per sota el nas quan el professor de ciències socials, Natxo Maté, els exposa el cas a la pissarra digital, però així que el cronòmetre comença a comptar els 40 minuts que tenen per resoldre el misteri, s'abraonen cap als sobres. Ràpidament es divideixen en cinc grups, obren llibres, es passen calculadores, manipulen el ratolí de l'ordinador i es llancen a una recerca frenètica de dades com la taxa bruta de mortalitat de Catalunya, la densitat de població, la base econòmica de les societats rurals... Un munt d'informació que ja han treballat a classe.

Els alumnes interactuen entre ells, intercanvien informació i es mouen per tota la classe. Els més impacients proven combinacions de números a la babalà per obrir al cadenat, però en veure que no se'n surten, tornen a la feina i quan, per fi, aconsegueixen obrir un cadenat, criden i aplaudeixen. Quan falten 10 minuts perquè s'esgoti el temps, ja els han obert tots cinc. Es tornen bojos, s'abracen i el professor els posa la cançó We are the champions mentre a la pissarra s'hi pot llegir Repte superat, lo conseguimos, We did it! Foto de grup de la proesa i a seure.

“Aquestes classes són divertides, passen de pressa i aprens més”, comenta el Daniel, encara eufòric. “Jugant és més fàcil aprendre, a l'examen te'n recordes més”, assegura l'Omama en la reflexió conjunta que fan després de l'activitat. I, a sobre, de premi, podran eliminar una pregunta de l'examen si, en el termini establert, entreguen uns mapes que els ha demanat el professor.

Natxo Maté fa set anys que incorpora els jocs a les seves classes. Fins fa poc, ho feia de forma puntual, però el curs passat, amb els de segon d'ESO, s'hi va posar més a fons: el primer trimestre va ambientar el curs en la sèrie Joc de trons i el segon, en la d'El Ministeri del temps. “És una feinada, però els resultats són bons”, explica Maté, que posa com a exemple el d'un alumne que era força apàtic i després es va “posar les piles perquè estava motivat”.

El professor admet que la lidificació “no és cap panacea”, però ajuda a despertar l'interès dels alumnes. “Si el que fan té un trellat volen treballar”, assegura Maté, que forma part d'una comunitat de docents entusiastes de la ludificació que comparteixen les seves experiències via web, Whatsapp, Twitter i Facebook. En els dos trimestres del curs passat es va “disparar el nombre de professors que hi participaven”, diu orgullós Maté, que convida tothom a provar això de la ludificació: “No és tan difícil. Internet és una font inesgotable de recursos.”