La innovació educativa aixeca passions

Boris Mir s'ha convertit, en els últims mesos, en una de les cares visibles de l'onada d'innovació educativa que recorre el país. Director adjunt d'Escola Nova 21, la xarxa d'escoles “avançades” que es va presentar l'abril passat, Mir ja fa molts anys que, com a professor, du a terme pràctiques innovadores i les comparteix. Ara, juntament amb els 26 centres públics i privats que formen el pinyol d'Escola Nova 21, es proposa estendre la innovació a tot el país.
De moment, gairebé 500 centres de primària i de secundària han sol·licitat formar part del programa, previst inicialment per a 200.

La proposta d'Escola Nova 21 se suma a la que estan duent a terme, des de fa anys, nombrosos centres públics, concertats i privats d'arreu del país per iniciativa pròpia i, més recentment, escoles concertades com els Jesuïtes, les Escoles Pies i les Dominiques. Què ha passat perquè hagi esclatat amb tanta força el boom de la innovació educativa? Mir ho atribueix al “desajust creixent entre les necessitats de les persones i de la societat i la formació que ofereix l'escola tradicional”. “La innovació –afirma Mir– és percebuda com una oportunitat de canvi, tant pels mestres i professors com per les famílies.” I el canvi, explica el director adjunt d'Escola Nova 21, no és cap caprici: “La innovació és una eina per a la transformació. S'ha d'integrar a l'escola amb criteri i s'ha de normalitzar.”

L'objectiu, segons Escola Nova 21, és “superar el model d'ensenyament transmissor i possibilitar que els infants i joves puguin gaudir a l'escola d'experiències d'aprenentatge rellevants i amb sentit que els permetin esdevenir persones autònomes amb una vida plena” i estendre la innovació tan aviat com es pugui i al màxim nombre de centres.

A hores d'ara, admet Mir,
“no hi ha prou recursos, ni mestres ni estem preparats per assumir el canvi”. Així i tot, l'immobilisme no és cap alternativa: “No podem esperar a tenir les condicions òptimes per fer canvis a l'escola –opina el director adjunt d'Escola Nova 21–, per tant, hem de treballar per innovar alhora que reclamem més recursos i formació.” Mentrestant, afegeix, l'experiència els “permet aprendre, aprofundir en el sentit del canvi i maximitzar els pocs recursos que
tenim”. “Calen més recursos, però també calen més criteris
a l'hora de decidir quins necessitem, quins són rellevants i quins ens porten a millorar
l'escola.”

Aquest és l'esperit que ha portat molts centres de primària i secundària a embrancar-se en canvis profunds tot i estar encara convalescents de les retallades dels últims anys. De fet, des del curs passat i l'inici d'aquest, el relat dels mestres contra les retallades i la llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa (Lomqe) conviu amb el del canvi de paradigma educatiu i la millora de la qualitat de l'ensenyament. “Una escola avançada ha de tenir mecanismes d'actualització permanent, per tant, en alguna mesura, la innovació i la millora sempre formaran part de l'escola de qualitat”, diu Mir.

El discurs que associa innovació i qualitat ha fet forat en moltes famílies, que en la preinscripció per al curs 2016/ 2017 van colgar de sol·licituds els centres que es presentaven com a innovadors i amb metodologies alternatives a les tradicionals, especialment en el sector públic. En alguns casos, els pares es van organitzar per reclamar una plaça en una escola pública innovadora per als seus fills. “ Aquesta notícia s'ha magnificat en els mitjans de comunicació”, comenta Mir, que creu que més que pares indignats perquè no troben lloc en aquests centres per als seus fills, el que hi ha són “famílies preocupades perquè volen una educació de qualitat per als seus fills i creuen que no la reben”. “En tot cas –assenyala– el que cal és que tota escola sigui de qualitat i que no hi hagi necessitat de triar una escola o una altra”.

Mir posa l'èmfasi en la necessitat de “garantir que les millores en educació arribin a tothom, especialment als col·lectius més desafavorits”. “Això –remarca– té més a veure amb la justícia social i l'equitat que no pas amb la innovació. Redistribuir els recursos és una obligació social.”

Davant les crítiques d'alguns docents contra la suposada improvisació amb què s'estarien duent a terme els canvis en alguns centres educatius, el director adjunt d'Escola Nova 21 torna a esgrimir el perill de l'immobilisme. “Hi ha una infinitat d'iniciatives que és difícil d'avaluar de forma general. Hi ha coses que es fan bé i altres, malament. El més perillós, però, és no fer res. Per això és necessari afrontar els processos d'innovació amb mirada crítica i compartint el que sabem i aprenem, perquè socialitzant els coneixements millorem plegats. Ningú és millor que la suma de totes les contribucions.”

Fins als propers anys, però, no es podran valorar amb dades els resultats de l'aposta educativa innovadora.

Jordi Martí, docent de tecnologia de secundària,
és un dels ensenyants més populars a les xarxes socials en el camp de l'educació. El seu compte de Twitter té més de 9.900 seguidors i el seu blog www.xarxatic.com és llegit per centenars de professionals de l'educació interessats pels seus tuits i articles punyents i provocadors. Flagell habitual dels responsables educatius, últimament s'ha distingit pel fet de ser una de les veus més crítiques contra l'auge de l'escola innovadora que “ningú ha demostrat que funcioni millor” que la resta. “No hi ha cap estudi extern que n'avali els mètodes”, assegura.

Per Martí, al darrere del boom de la innovació hi ha una lluita ferotge per un mercat educatiu minvant, just en un moment en què està caient el nombre d'alumnes a educació infantil i no sembla que la tendència hagi de canviar. “Hi ha moltes escoles que s'apunten a la innovació perquè els pares
ho estan comprant molt bé”, diu el docent. “L'escola pública –continua–, fins ara, no tenia problema per mantenir la matrícula i, per tant, no tenia cap necessitat de considerar els alumnes com a clients. En canvi, ara sí. Competeixen entre ells i volen vendre el producte.” El mateix passa amb les escoles privades i concertades, que els últims cursos estan perdent pistonada respecte de les públiques, especialment a la ciutat de Barcelona.

Martí posa com a exemple el cas dels Jesuïtes, que amb el seu projecte Horitzó 2020, han “modernitzat les pràctiques educatives” per aconseguir més demanda. “L'escola pública –comenta el docent– ha volgut fer el mateix, però té el problema afegit de l'heterogeneïtat dels alumnes.” “L'escola no pot funcionar pensant que tots els alumnes són iguals i es pot aplicar el mateix mètode amb tots”, assenyala Martí. Així i tot, les famílies s'han deixat seduir pel soroll mediàtic que hi ha al voltant de la innovació educativa i s'hi han bolcat. “Els pares veuen les notícies, veuen nens amb tauletes, i tot això els crida l'atenció. Ens estem regint per les regles del mercat”, sentencia el docent.

Martí veu amb recels projectes com Escola Nova 21. “Tenen molta motivació i empenta, però es basa en criteris que no són extrapolables a cap tipus de centre. Estandarditzar pràctiques educatives és impossible”, diu, i més encara si es té en compte que “el professorat no és homogeni”. “La realitat de les aules –explica– té molt poc a veure amb el mètode i molt amb sobreviure i fer-ho tan bé com es pugui amb els alumnes. Hi ha dies que una cosa t'ha sortit millor o pitjor i la metodologia se't desmunta en cinc segons. Al final vas provant coses diferents fins que trobes la que funciona.”

El professor de tecnologia també recela del fet que el projecte estigui avalat per una “entitat bancària” (l'Obra Social de La Caixa) i demana al Departament d'Ensenyament que no es desentengui de la seva funció de supervisió. “La innovació sense control no és innovació”, certifica Martí, que, tot i això, celebra que el debat educatiu actual “se centri en la metodologia” i no tant en l'eina.

La proliferació d'escoles amb mètodes innovadors i, sobretot, de centres, públics i privats, que s'han organitzat per treballar en xarxa, ha despertat reticències en els sectors més tradicionals del sector i, especialment, en els que tenen més tradició d'aplicar pràctiques actives, allunyades de la imatge tradicional del mestre fent una classe magistral plantat al davant d'una pissarra, que reivindiquen la tradició de canvi de l'escola catalana.

“El treball per projectes es fa ara i es feia abans quan estudiava”, recorda Martí, que reivindica la tasca de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, escola de generacions senceres de docents. “Fa anys ja hi havia mètodes diferents i ara sembla que els innovadors els menyspreïn”, es queixa el docent. “Jo mateix he fet coses diferents al llarg de la meva carrera. No faig servir llibres de text i m'adapto a les necessitats dels alumnes. No crec que ens haguem de definir a favor de l'estil tradicional o de l'innovador. Ha d'haver-hi un terme mitjà. No tot era tan dolent abans ni tan bo ara.”

Martí passa revista a les diferents modes que hi ha hagut en el camp de l'educació cridades a revolucionar l'aprenentatge. Recorda, per exemple, els debats sobre els codis QR i la realitat augmentada, una eina clau per motivar els nens i adolescents, les expectatives que hi havia posades en la Google Glass (ulleres de realitat virtual) i les pissarres digitals, que “en molts casos només es fan servir per projectar-hi llibres de text afegint-hi, com a màxim, un parell de vídeos”. També es mostra crític amb la febre per fer assignatures no lingüístiques en anglès, que no sempre imparteix professorat prou format. “Moltes escoles et diuen: compra això i el teu fill serà meravellós”, critica Martí, per qui en el sector privat es tracta els alumnes com a “clients” i es prioritza l'“interès ideològic o l'econòmic” per damunt de la formació de l'infant.

Martí, que ensenya tecnologia en un institut i fa servir una impressora 3D per fer pràctiques amb els seus alumnes, alerta contra l'obsessió per introduir les noves tecnologies a l'aula sense solta ni volta. “El més important per a un nen és que jugui, que aprengui coses bàsiques, que tingui l'hàbit de la lectura i que s'ho passi bé amb ordinadors portàtils o sense, amb metodologia innovadora o no tant i, sobretot, amb mestres que s'impliquin.” “La prioritat –conclou– ha de ser donar-los una educació inclusiva i adoptar un mètode o un altre en funció de l'alumnat.”