Societat
Els Amador de les Pedreres
La fam i la misèria els van expulsar de Benalúa i els van portar a l'exili, on van trobar l'arrelament a Girona, en una muntanya oblidada a les Pedreres
Accepten el pla proposat per l'Ajuntament, però no volen que es trenqui la família ni perdre els costums
-
Les noves generacions dels Amador, que podran viure a les cases noves PAU LANAO. -
A dalt en Frasquito Amador amb dues cardines que entrena pel concurs de cant d'ocelles. PAU LANAO. -
Germans Amador de segona generació amb Llorenç Carreras Pau Lanao. -
Santiago Amador a casa seva Pau Lanao. -
Angelita Amador i la seva nora la Fina a la casa de les Pedreres PAU LANAO. -
Luis Amador Muñoz, ‘Tito Luis', portaveu de la comunitat de les Pedreres, davant dels seus animals amb la vara de comandament PAU LANAO.
“Aquí no hi ha droga,ni es beu ni es fuma. Molts de nosaltres treballem i els nens estan escolaritzats” El 8 d'abril, Dia del Poble Gitano, alguns membres del clan han proposat celebrar una festa de reconciliació a la muntanya
La història de la família Amador és un relat d'exili i arrelament. A l'exili, els hi va empènyer la fam i una vida miserable que els obligava a viure en coves, a passar gana i a treballar pocs dies a l'any. L'arrelament, el van trobar en una muntanya desolada, terra de ningú, en aquell moment propietat de l'exèrcit, on els va desterrar un ajuntament desbordat per l'arribada de persones a la recerca de feina i oportunitats. Un viatge de 1.000 quilòmetres des de Benalúa de Guadix, a Granada, fins a les Pedreres, a Girona, que Juan Amador i Isabel Muñoz Heredia, acompanyats de vuit dels seus setze fills –expliquen que un dels germans va morir en el trajecte–, van fer en tren l'any 1951. Arribats a casa nostra, es van trobar que, a l'hora de preguntar on es podien establir, el funcionari del consistori, aleshores governat per Antoni Franquet, els va enviar a dalt del Calvari, a tocar de la torre Alfons XII, una cresta colonitzada per molts altres com ells, que havien aixecat cases de joguina tant a la torre Gironella com al castell de Montjuïc. “El meu home –assegura l'Angelita, la vídua de Juan El Loco, el fill gran de la parella de colons– va dir que se n'anava a Catalunya perquè allà hi havia feina en la construcció. Estàvem en un moment molt dolent; havíem hagut de marxar de Benalúa a El Bejarín [a dos quilòmetres i mig] perquè no podíem omplir la panxa i, quan em van cridar per anar a Girona, no m'ho vaig pensar dos cops.”
Amb quinze anys, es va trobar que la nova casa era una cabana de cartró, xapa i fusta. L'Angelita va viure una situació enrevessada. “Però molt millor que la que teníem a Benalúa, perquè com a mínim aquí alguns dels germans podien treballar i s'asseguraven un plat a taula.” Estaven sense llum i sense aigua. “Per beure, n'havíem d'anar a buscar a la font de Sant Daniel i, per rentar, baixàvem a l'Onyar.” La matriarca explica que les penúries no la van espantar: “Vaig trobar feina a l'escorxador; primer, a Can Turon i, després, a Riudellots. A les tres de la matinada, em passaven a recollir al rellotge de la Devesa. A més, vaig pujar vuit fills, quatre homes i quatre dones.” Avui, que és besàvia, es resigna a contracor –“per mi no em mouria”, diu– amb el pla que ha aprovat l'Ajuntament.
El seu cunyat, Santiago Amador, que és president de l'associació de veïns, puntualitza: “Vam emigrar a Catalunya quan estàvem farts de passar gana. Volíem sobreviure. Si vivim aquí dalt –continua–, és perquè l'Ajuntament ens va enviar a la muntanya, ja que, segons ens van dir, allà no molestàvem a ningú. Ens ho van dir a nosaltres, però també als que es van establir a la torre Gironella i al castell de Montjuïc. Tots vivíem en barraques de xapa i uralita, i a poc a poc les hem anat modificant fins que s'han convertit en cases. I ja ho veu, ara vivim bé.”
En Santiago, que va començar fent de manobre i quan va millorar l'economia va posar una parada al mercat –primer, de fruita; després, de roba–, avui es guanya la vida amb un camió fent pollastres a l'ast i diu que una de les prioritats de la comunitat és trencar amb la imatge estereotipada que tenen d'ells: “Diuen que els gitanos som gent a qui no ens agrada treballar, però, que jo sàpiga, aquí ningú trafica amb droga, ningú roba i ningú busca problemes amb els altres barris, i les persones intenten viure de la seva feina, que sovint és molt precària. Li explicaré una anècdota: quan vam voler fer pujar l'aigua, vam anar a la companyia. No ens va fer gens de cas. Sort vam tenir del bisbe i del fet que nosaltres vam ser els que vam obrir les rases per fer pujar les canonades.”
‘Pajarillos'
Les queixes d'en Santiago no són a la babalà. Molts recorden quan Juan El Loco exercia de patriarca i, sent com era un home amb una forta personalitat, va rebutjar l'oferiment de les autoritats per ressituar la família en pisos socials a la Font de la Pólvora. Va deixar clar que no volia trencar la comunitat, que tenia por de perdre els nens i els joves, per als quals tenien plans i els volien donar un futur millor.
Luis Amador Fernández, que es va passar catorze anys muntant bicicletes a Ecosol, a Vilablareix, i va arribar a encarregat fins que les reorganitzacions empresarials i un tumor a la cama –quan el van operar i l'hi van treure, pesava cinc quilos– el van deixar a l'atur –avui està pendent d'una invalidesa–, té molt clar que, si les seves filles, Maria Àngels, Tamara i Adriana, han anat a l'escola i a l'institut, és perquè vol que “tinguin una vida molt millor” que la seva i que “se'n puguin sortir”. Amb el seu germà, en Frasquito, nascut amb una malformació a la mà i operari del Mifas fins que l'Ajuntament va cedir l'administració dels pàrquings a una empresa privada que el va treure del mercat laboral, ara entrena cardines –ells en diuen pajarillos–, amb les quals competeixen en els molts concursos de cant d'ocells que se celebren a Catalunya, ja sigui a Olot o a Sant Celoni: “Es tracta que la cardina canti molta estona i, com més ho faci, més punts li atorguen –diu en Luis–. Si guanyes un dissabte, et donen un premi en espècie; si guanyes tres mesos seguits, una copa. És una afició molt encoratjadora que ens agrada i amb la qual no fem mal a ningú.”
El so de les cardines acompanya la baixada fins al grup de cases on viu l'Angelita amb algun dels seus fills i nets. Llorenç Carreras, antic director de l'escola Annexa, que ha vist créixer i ha educat molts dels joves de la comunitat, s'ha apuntat a la seva lluita, i avui, com a dinamitzador cultural i social, fa un plantejament molt senzill: “Viuen en habitatges precaris, marcats per l'austeritat, els tenen menystinguts i estan amenaçats d'expulsió, però ells s'hi volen quedar. Això hauria de fer reflexionar molts gironins que no els coneixen ni els reconeixen i que en parlen despectivament com «els gitanos del Pirulí» sense entendre que és una comunitat cohesionada en què l'esperit familiar és el fonament que els ajuda a viure.”
Potser la prevenció neix de les idees preconcebudes sobre l'ètnia gitana i les relacions socials, però tan sols cal una visita a la casa de l'Angelita per entendre que l'educació dels fills i dels nets és comunitària, i que són persones pacífiques, hospitalàries i conscients del moment que estan vivint.
Luis Amador Amador, fill del patriarca Juan i casat amb Manoli Rodríguez, cuinera a l'Annexa, on treballen altres dones del clan, i tresorera de l'associació de veïns, assegura: “El nostre mal nom no està justificat; aquí no hi ha droga, ni es beu ni es fuma. Molts treballem i els nens estan escolaritzats, van a l'Annexa o a l'institut Vicens Vives. Jo cada dia em llevo a les cinc del matí per anar a la feina, a Dachser, una empresa de transports. Aquí dalt cada cop hi ha més parelles joves, interculturals, i ens esforcem perquè els nostres fills tinguin un futur millor. Un nebot meu, Manuel Amador, en Lolo, és infermer i ara és a Eivissa estudiant per ser llevador; l'Estrella s'ha matriculat per ser tècnica de laboratori, però en realitat vol fer oposicions per ser policia municipal; tenim una parella que són agents dels Mossos d'Esquadra, i estudiants, lampistes, pintors... El meu germà Juan era flequer...”
En Juan tenia una rutina: llevar-se a les tres del matí i anar a fer pa, però una desgràcia, una operació al cap, el va deixar sense futur, i ara, que ha de viure amb el que ells han batejat com “la paga del rei” (426 euros), li queden poques alternatives. Amb tot, no ha perdut l'esperit de lluita. No es cansa de denunciar l'oblit a què estan sotmesos i demana al consistori que, si el pla especial de les Pedreres triga deu anys a dur-se a terme, seria molt profitós per a tothom que es possessin més punts de llum i més contenidors de deixalles per contribuir a dignificar el barri: “Diuen que estem ressentits amb la gent de Torre Gironella, però això no és del tot cert –diu–. El que ens preguntem és per què, si ells van arribar al mateix temps que nosaltres, van començar a viure en barraques que han transformat en cases i van tenir els mateixos problemes de llum, aigua i serveis, a ells els han atorgat la categoria de barri, mentre que a nosaltres ens tenen oblidats. Per què paguem impostos si aquí no hi ha llum al carrer? A l'hivern a les sis és fosc i, per exemple, els nens no poden sortir a jugar.” Una altra germana, la Remedios, puntualitzava: “Quan jo era petita, jugàvem al carrer, amb els animals i sense por. Sobretot teníem seguretat i tranquil·litat, i això és el que voldríem per als nostres fills i nets.”
Cavalls
Hereus de la tradició transhumant i viatgera, la cria d'animals es manté com una activitat principal i, si el visitant s'entreté mínimament a l'eixida de les cases, sentirà el cant continu del gall i, en algunes parcel·les, pot trobar tancats amb cavalls i burros, que són una de les principals fonts d'ingressos d'algunes famílies. Víctor Amador, el fill d'en Santiago, que està acostumant a buscar-se la vida, es presenta com a tractant de bestiar. Paga permisos i carnet, i té sis animals, que tenen un paper molt important en l'economia familiar. “La meva dona treballa en un supermercat. Jo vaig estar sis mesos en un pla d'ocupació i per ara no necessito cap ajuda per tirar endavant. A més, els cavalls em donen molta feina i no vull complicacions; lluito perquè els meus fills tinguin una vida millor.”
A poques passes, es poden veure les tanques on Luis Amador Muñoz, conegut per tothom com a Tito Luis, fill de Juan i Isabel i un dels patriarques fonamentals de la comunitat, guarda els seus animals. Ponis, burros, cavalls... “Són la meva passió –diu–. Compti que vaig treballar molts anys com a desbravador de bestiar, però també he anat a la verema a França i he lluitat per tirar endavant la família.” Quan li preguntes què li sembla el pla de l'Ajuntament, remarca que ells estan bé on estan, però que l'accepten perquè les circumstàncies han canviat. Tornen a sortir els greuges comparatius amb altres barris, però hi afegeix una puntualització al marge: “Nosaltres som els que hem preservat la muntanya de futures especulacions; l'hem ordenat i l'hem cuidat. Si hi havia brutícia, és perquè fins fa poc no hi havia servei de recollida de deixalles i, a més, molta gent es guanyava la vida amb la ferralla. Sap que avui la paguen a 0,6 euros el quilo? Ja em dirà... Miri els meus animals; estan molt ben cuidats. I els nostres nens, encara més; no n'hi ha cap que no vagi a l'escola, i els nostres joves intenten trobar feina, encara que ara és molt complicat. Els Amador som una gran família, ens ajudem els uns als altres sense fer mal i defensant els nostres costums.”
En aquesta darrera afirmació, hi coincideixen tant Salvador Maneu, advocat, com Ignasi M. Anzizu, rector de Palol d'Onyar i Vila-roja, rebatejat pels Amador com Popi, tots dos implicats després de molts anys de feina a través de Càritas: “A les Pedreres es manté una reserva excepcional d'autèntica tradició gitana. Destruir-la podria significar una irreparable pèrdua cultural, per a Girona i per al país, i podria causar més marginació i degradació social, com va passar a la Font de la Pólvora.” Superada la crisi que els ha enfrontat amb una part dels veïns de Torre Gironella, el 8 d'abril, Dia del Poble Gitano, alguns membres del clan han proposat celebrar una festa de reconciliació a la muntanya. Diuen que estarà oberta a tothom, tant als de Torre Gironella com als de Girona: “Que la gent sàpiga que som legals i complidors, i no dimonis com es pensen ara.” No tenen pressupost i n'estan buscant: “Potser la [Sílvia] Paneque, que és una bona persona, ens ho tornarà a arreglar.”
