Xavier Antich “El saber no només és poder; genera recursos econòmics”

I tant! L'hauríem de tenir present perquè mai van malament unes dosis de filosofia, i la prova la tenim en el llenguatge comú, quan diem “agafa-t'ho amb filosofia”. Però sobretot també a la inversa, perquè crec que la filosofia, en el fons, sempre s'ha ocupat de la vida.

Que les idees tenen vida i que a través d'elles podem entendre el món, una determinada època, un autor, etc. Per tant, en contra del que acostumem a pensar, que les idees són coses abstractes, cal fer l'esforç d'entendre que les idees bateguen, que estan plenes de vida.

Aquesta afirmació pretenia reivindicar una cosa de la qual estic convençut: també hi ha recerca –i molt important– en l'àmbit dels que treballen amb les imatges en l'art o dels que treballen les paraules en la literatura i amb els que treballen en les idees. Per tant era una declaració una mica provocativa, perquè no és del tot cert que n'hi hagi més, però sí que n'hi ha tanta com en tots els altres àmbits.

Molts. S'ha acabat perdent una mica la responsabilitat social que tenia i s'ha convertit, més aviat, en una formació molt específica de tècnics molt sectorialitzats en la seva especialització quan està clar que la universitat ho ha de complir, això, però també té una responsabilitat social.

Això és cert i és un gran problema. Tampoc hem d'oblidar, com s'ha fet sovint, que els estudis haurien de servir com a capacitació laboral de les persones. Hi ha una certa prepotència quan s'afirma que la universitat serveix per formar persones més crítiques, més reflexives, cosa que és certa, però a més crec que la universitat té la responsabilitat de permetre que els mateixos estudiants siguin capaços de capitalitzar aquest saber. El saber no només és poder; també és, i encara més en la societat del coneixement, una cosa que genera recursos econòmics. La universitat hauria d'estar en condicions de permetre que els universitaris siguin els que treguin profit d'aquest coneixement que és seu, perquè si no l'en traurà un altre.

En el cas de Bach, com en el de tants altres pintors com Leonardo, per exemple, ens fascinen les obres finals, però en molts casos –per no dir de tots els importants– són el resultat de recerques de les quals hem perdut, fins i tot, la traça. Depenen de provatures, equivocacions, temptejos, moltes hores de treball, molta investigació que no s'acaba de veure i que al final acaba cristal·litzant, i aquest és l'encert en una cosa admirable.

M'agrada! No faré d'humanista pureta! Porto mòbil, estic a les xarxes, m'agrada internet i el consulto contínuament... Per tant m'agrada. Com a usuari crec que ens aporta una nova forma d'estar al món de la quan és difícil prescindir si un no vol ser un eremita de la seva època.

Les dues coses, segurament. Però també és cert que el material a què accedim és molt superior al que teníem fa uns anys. Si abans la informació era un privilegi, avui en dia la sensació és que la tenim molt a l'abast. Una altra cosa és el que fem amb aquesta informació.

En tot allò que ens obliga a pensar sobre el nostre comportament, sobre el que és correcte i el que no, sobre el que hauríem de fer per ser millors de forma individual i com a col·lectiu, per tant també en els problemes de la política.

No ho sé, però crec que és un problema, fins i tot ho és la seva ubicació en el sistema d'ensenyament. Que en el millor dels casos pugui ser una maria –perquè en d'altres ni tan sols existeix– ja és un problema de la poca importància que es dona en el sistema educatiu a la reflexió sobre el propi comportament. Crec que això no deixa de ser una anomalia i crec que està en el fons de molts dels problemes que tenim com a societat. No crec que estiguin del tot deslligades la generalització de casos de corrupció i la poca importància que té la reflexió ètica en l'ensenyament.

La situació local, i fins i tot nacional, crec que no és alarmant. Però estem veient un retrocés molt assumit de manera crítica en una cosa que era pràcticament una de les bases de la democràcia tal com l'hem pensat des de fa com a mínim dos-cents anys. És clar, quan un president d'un govern tan important com el dels Estats Units és capaç, en un acte gairebé sagrat, que és el de respondre davant dels mitjans de comunicació, d'esbroncar-los pel que diuen i fins i tot de privar un periodista de la paraula, dient “tu no” i a més insultar-lo dient: “Publiqueu merda.” Estem parlant d'Estats Units d'Amèrica, que és el primer país que va instituir la democràcia liberal tal com l'entenem avui. Crec que és bo no adormir-se pensant que la llibertat d'expressió és un dret reconegut, conquerit i assumit des de fa dècades, sinó que és una cosa que molt fàcilment, canviant els models i els paradigmes, pot ser fins i tot qüestionada i posar-se en perill. Confesso que en els darrers mesos la notícia més alarmant de totes ha estat veure això. I no va ser només un dia, ja que sembla que s'està convertint en una pràctica reiterada: un president de govern que diu als periodistes què han de escriure i què no, què està bé que escriguin i què no, i qui pot tenir dret a preguntar i qui no!

Aquí crec que està passant en altres àmbits, potser no tant en els mitjans de comunicació. És prou conegut que la sobirania popular recau en el Parlament, i s'està intentant dir al Parlament de què es pot parlar, de què no i quines iniciatives es poden posar en marxa i quines no, cosa que constitueix una antilogia absolutament bàrbara. Quina institució superior al Parlament, que és el dipositari de la sobirania, pot dictar-li les qüestions sobre què es pot parlar i sobre què no? És un àmbit en el qual no entra la legalitat. No hi ha llei que pugui prohibir que un Parlament parli o debati al voltant d'una cosa.