“Ser capellà no és aprovar els estudis i prou”

Pocs comparat amb fa anys, sí, però és una xifra que es va mantenint. Els seminaris han canviat molt els darrers vint anys, també per l'edat. Abans majoritàriament els seminaristes tenien menys de 30 anys i avui la tendència és d'entrar més gran. Quan jo vaig fer el pas en tenia 28 i la majoria de companys meus eren més joves. Ara entrar al seminari als 28 és normal. En tenim de fins a 40 anys.

El normal seria això, que cada diòcesi tingués els seminaristes de les seves parròquies, però a l'hora de la veritat i per diferents circumstàncies en tenim alguns d'altres països. Tenim moltes peticions d'Amèrica del Sud i d'Àfrica. Naturalment si venen aquí primer han de fer un període de discerniment i d'adaptació i moltes vegades accedim a acceptar-los. Però moltes peticions no les acceptem; ens n'arriben constantment, sobretot d'Amèrica. Per Internet és tan fàcil demanar-ho...! Nosaltres els enviem a les seves diòcesis, que és precisament un dels consells que dona el papa en el seu nou pla d'estudis per als seminaris del món.

Acaba de sortir. L'ha publicat la Congregació del Clergat amb l'aprovació del papa i substitueix el del 1970!

Sí, tot i que se n'havia fet una revisió el 1985. Però és clar, en aquests anys tot ha canviat molt. En calia un de nou.

No és que modifiqui l'essència però sí que posa èmfasi en algunes coses. Per exemple: dona molta importància a la maduresa humana dels seminaristes. És a dir, no es tracta simplement que un seminarista aprovi els seus estudis i ja està. Per ser capellà s'ha de veure si aquella persona humanament i espiritualment ha assolit la maduresa corresponent. Ser capellà és més que aprovar unes assignatures!

També insisteix en la idea que el capellà ha de ser pastor. No hem de ser funcionaris del sagrat sinó pastors del poble de Déu. Estem per servir.

Dos anys de filosofia i tres de teologia. En el nou pla el papa vol que hi hagi obligatòriament un primer any d'adaptació i preparació i un últim any de síntesi pastoral, com si fossin unes “pràctiques” en una parròquia, abans de l'ordenació.

Molts. Moltíssims més.

Canviant l'estructura d'atenció a les diòcesis i a les parròquies. Hem de trobar una estructura nova, que hi hagi un prevere, alguns laics amb una dedicació més intensa. Podria ser un treball voluntari o, fins i tot, remunerat en alguns casos.

Aquesta és una possibilitat real. A l'Església catòlica de ritus oriental s'ordenen homes casats i no hi ha cap dificultat dogmàtica per poder fer que això passi també a l'Església catòlica llatina. De tota manera el papa també va dir que continuava pensant que el sacerdot cèlibe és molt important. Ara com ara, sincerament, ho veig lluny.