“Els nanorobots són tan petits que no són complexos”

Correcte. De fet, ens hem de treure del cap que perquè en diem robot o motor són coses complicades. Són petits nedadors que es basen en reaccions químiques simples que transformen energia que tenen al seu voltant, com ara la glucosa, en moviment. Són com les bacteris, els virus o una cèl·lula que es mou en líquid que no tenen parts articulades ni cargols. Són petites esferes amb una meitat on posem un material catalític que genera una reacció i l'impulsa en un sentit. També ho fem en cilindres en què apliquem aquest producte en l'interior i, per entendre'ns, fan com de tub d'escapament. Els nanomotors són tan petits que no poden ser complexos.

Això també ha anat evolucionant molt. Quan vaig arribar a l'Ibec fa dos anys era amb un sistema de sala neta, i això és molt costós. Ara utilitzem un evaporador de metalls que fa la mida d'una impressora, però també hem après a fer tubs amb electroquímica, que és infinitament més barat i senzill. La clau no és tant tenir una nova tecnologia específica com descobrir els petits trucs que permeten usar aparells que ja teníem per aconseguir fer la síntesi química que ens interessa per a la creació de nanorobots. L'electroquímica fa més de cent anys que s'usa, per exemple per fer monedes, i els evaporadors fa vint anys que serveixen per fer xips. Ara hi hem donat un nou ús molt interessant.

El primer que cal és que el combustible estigui al nostre organisme, i ja em vist que es poden moure amb glucosa i amb urea. Per moure'ls, hi ha diferents possibilitats. La que menys volem utilitzar, tot i que és la més precisa, és amb camps magnètics, aplicant als motors capes magnètiques que es puguin dirigir des de fora amb imants. L'ideal, però, seria que fossin completament autònoms, com les bacteris. Ara ens dirigim cap a això i ja hem demostrat que es poden orientar cap a on hi ha una diferència de concentració d'algun element concret.

Tenim diferents línies, des de la més fonamental fins a la més aplicada. M'interessa el balanç, perquè pensar només en aplicacions sense entendre com funciona és un error. Volem saber què passa quan posem milers de robots junts: com interaccionen? També estem treballant a aplicar-los a enzims, i en la neteja d'aigües, capturant bacteris o metalls pesants. En aquest camp trigarem menys a veure-ho.

Sí, però tenim un problema d'escalabilitat i hem de pensar en sectors on no hi hagi molt volum de líquid, com material de laboratori difícil de netejar o coses similars. En el camp biomèdic avancem a poc a poc. Estem en fase laboratori, encara no ens plantegem la fase animal ni molt menys la clínica. Cal molt temps i recursos.

Quan em van concedir l'ICREA em van dir que havia de ser un referent i això em va quedar gravat. Sóc molt competitiu i vull demostrar de què sóc capaç. Volen que sigui un refeferent, que sigui dels top de l'institut i del país, i per això estic treballant molt dur. El reconeixement mundial ja el tenim, ara aquests premis ens donen una visibilitat local i nacional que pot fer que més gent s'interessi per aquest camp. Que es consolidi o no dependrà de la finançament que tinguem. Ara tenim vint persones i vam començar fa un any i mig. Estem creixent pràcticament a persona per mes perquè tenim gent molt bona i finançament. Què passarà si no la tenim? passarem a ser menys gent i no podrem ser un referent i atraure talent.

Aquest va ser un dels avantatges clars que vaig veure de tornar a Barcelona. Amb aquest entorn, amb la quantitat de centres i contactes, fins i tot al mateix IBEC, és un bon moment per fer proves i demostrar a hospitals i instituts biotech la viabilitat i aplicacions del que fem. Això accelera molt el procés, perquè als llocs on havia estat abans eren de ciència de materials i ja hi havia molta més distància amb les aplicacions mèdiques.