“L’elecció del terme ‘turismofòbia’ no és innocent”

La gent ha pres consciència de la incidència negativa de la indústria turística dins la ciutat i ho ha fet, sobretot, a través de la dura realitat quotidiana als barris. Fa uns anys ja era una preocupació, però se’n veien només les conseqüències més superficials, com ara els problemes de civisme i les molèsties. Amb el temps, la gent s’ha anat adonant que el problema d’habitatge que té està molt relacionat amb el turisme, així com la substitució d’establiments d’ús quotidià per d’altres d’ús turístic inútils per a la població, entre altres qüestions.

Sense voler-nos penjar cap medalla, crec que hem contribuït a posar en primer pla aquest problema, juntament amb altres col·lectius. Hem fet, principalment, una tasca de visibilització, denúncia i conscienciació, i això és el que ha estat més eficaç. També hem proposat alternatives al model actual, i aquesta és la part que, malauradament, encara no ens compra la majoria i en la qual hem de continuar treballant. Quan parlem de decreixement turístic i d’alternatives, hi ha molta més reticència. Tot i així, decreixement turístic és ara un concepte, com a mínim, discutible. En molts casos, per rebutjar-lo, ja que hi ha un alliçonament des de l’àmbit polític, empresarial i mediàtic que ens ha fet aprendre que el turisme és bo.

La indústria turística és molt poc distributiva. Mou moltíssims diners que es queden en unes franges molt específiques de la societat i, a la resta, ens deixa bàsicament perjudicis socials. Si ens dona feina, en el millor dels casos, és amb sous de misèria i condicions molt precàries. És una indústria poc respectuosa amb la gent que en viu. És obvi que cal millorar les condicions laborals en tot el sector i redistribuir molt més la riquesa que genera, però nosaltres no reclamem només una solució economicista. Hi ha tota una sèrie de drets socials i col·lectius, com ara el dret a viure a la ciutat i el dret a l’habitatge, amb els quals la indústria turística entra directament en conflicte quan es desenvolupa. És absolutament necessari reduir-ne el pes en l’economia local.

No parlem de fer fora tota la indústria turística d’un dia per l’altre, perquè no es pot i perquè tindria unes conseqüències socials gravíssimes. Es tracta d’implementar polítiques clares i actives per reduir el sector, de manera progressiva, i fomentar en paral·lel altres economies que siguin més respectuoses socialment i ambientalment. De tal manera que aquestes economies desplacin la indústria turística i en redueixin el pes, que és excessiu. N’estem esdevenint molt dependents, i el sector turístic, ho diuen ells mateixos, és volàtil. És a dir, un canvi estratègic o una crisi podrien fer que el turisme que avui ve aquí, un altre dia se’n vagi. Nosaltres diem que, tard o d’hora, hi haurà un decreixement. Podem escollir entre continuar mirant cap a una altra banda, com vam fer amb la crisi del totxo, o fer una reducció controlada i planejada del sector turístic abans de trobar-nos amb una crisi social greu.

Valorem positivament que, per primera vegada, hi hagi una normativa en l’àmbit de la ciutat sobre allotjaments turístics, i els plantejaments que s’han fet van en la bona direcció. Ara bé, queden molt curts. El Peuat permet un creixement de les places d’allotjament en l’àmbit de la ciutat i això vol dir que el model continua sent el de creixement turístic. Tot i que hi ha barris que han quedat molt protegits, on bàsicament no es pot donar cap nova llicència de cap tipus d’allotjament, el fet que es declarin zones on sí que es pot créixer –encara que sigui amb condicions– estableix un desequilibri enorme. En l’àmbit de ciutat, es pot continuar creixent, i els nous turistes que vinguin aniran allotjant-se en els establiments que s’obrin en districtes que s’han considerat no saturats. En aquestes zones es replicaran els problemes d’habitatge que tenim als barris turistitzats, amb nous processos d’expulsió veïnal. D’altra banda, independentment d’on dormin, durant el dia els turistes continuen anant als barris turistitzats, amb la qual cosa s’agreugen els problemes relacionats amb l’espai públic, el comerç, la mobilitat, els residus... El Peuat, a més, no acompanya cap canvi de model. La seva vocació potser no era el decreixement, però el mínim que havia de fer era frenar el creixement turístic i això tampoc ho fa.

Existeix una expressió de rebuig a una indústria que està malmetent la vida de les persones. L’elecció del terme turismofòbia no és innocent. És un terme escollit voluntàriament per la indústria turística perquè rima amb xenofòbia i amb altres tipus de fòbia que sonen molt malament. El sector, i molt especialment el Gremi d’Hotels, s’ha adonat que està perdent la batalla pel relat sobre el turisme a Barcelona. Per defensar-se, i per poder-se continuar lucrant, ha inventat aquesta cortina de fum que fa pensar que el problema no és com està precaritzant la vida de les persones la indústria turística, sinó determinades accions. Es parla de violència en una ciutat on s’estan expulsant veïns cada dia, situació a la qual no és aliena ni de bon tros la indústria turística. Criminalitzen les persones que estan defensant el poc que els queda. Això vol dir el salari de misèria que tenen i el poc temps de contracte de lloguer que els queda.

Perquè és el més fàcil. Estan actuant fora de la legalitat. El que fem també és llegir el clima social, i la societat, majoritàriament, diferencia els pisos turístics legals dels il·legals. Per a nosaltres, però, uns i altres són igualment il·legítims perquè desplacen l’ús residencial natural de l’habitatge, que és la seva funció social, cap a una activitat econòmica: l’allotjament turístic. En aquest sentit, és tan greu el que fan els pisos turístics il·legals com el que fan els legals i els hotels. No creiem que la legalitat hagi d’absoldre aquests últims senzillament perquè van arribar abans i tenen llicència.

No ens en refiem; no ha complert mai. No entenem la reacció entusiasta de l’Ajuntament, sobretot abans de poder comprovar que ho fa. No només no és una victòria per al consistori, sinó que és una victòria per a Airbnb, que és el que decideix com es fa aquest control. La plataforma sempre ha dit que no té la capacitat d’esbrinar quins pisos són legals i quins no, però això és mentida. La llista d’habitatges turístics inscrits en el Registre de Turisme de Catalunya és pública i es pot consultar a través d’internet. Airbnb no la utilitza perquè no vol. No li interessa, ja que té la majoria del seu negoci fora de la legalitat.

Ens trobem amb la paradoxa que estem en el moment en què els discursos crítics amb la indústria turística tenen més acceptació i, alhora, el sector creix cada vegada més i més de pressa. La percepció és que tornarem a tenir un estiu de rècord. Amb la campanya, convidem la gent a assenyalar aquelles coses que mostren els excessos de la indústria turística i la massificació a la ciutat.

La campanya està tenint molta incidència en l’àmbit del transport públic. És un tema interessant. Tots sabem que està subvencionat, i ens sembla bé. Però, quan comences a fer una crítica de la massificació turística a la xarxa pública de transport, el pas següent és dir: no pot ser que subvencionem el transport públic dels turistes. La qüestió crea molta polèmica, però està bé, perquè hi ha discussió i la gent s’ho comença a plantejar. Tenim una xarxa de transport universal i, a priori, no està malament. Ara bé, quan comences a tenir una massa important d’usuaris que no hi contribueix de cap manera, tens un problema pressupostari, essencialment. La massificació turística afecta de moltes maneres la vida col·lectiva de la ciutat i aquesta és una més.

Amb la campanya, anem informant a través de les xarxes socials del nombre de vaixells de creuer i creueristes que arriben a la ciutat, utilitzant informació pública del Port de Barcelona. La nostra ambició és que no vinguin vaixells de creuer. Un dels grans contamina en un dia tant com un milió de cotxes. Hi ha una batalla important a la ciutat per reduir la presència i les emissions del cotxe i tenim un forat al port que envia contaminació fins a Vic pel Vallès. No té cap sentit. S’ha anat desenvolupant de manera boja una indústria que en principi no apuntava tan alt, però que ha aconseguit crear un mercat. Cal veure’ls, però, com a fàbriques que naveguen pel mar i ho van embrutant tot. A més, quan baixen 5.000 o 7.000 persones d’aquests vaixells, l’afectació general que provoca la massificació turística a la ciutat es veu agreujada. Ens referim, sobretot, a la mobilitat, l’espai públic i la xarxa de transports, però també al comerç. A les zones més properes al port, ja comença a especialitzar-se d’una manera espectacular.

És un poder il·legítim dins de la ciutat. Sobretot pel que fa a polítiques turístiques, però també respecte a d’altres. Es tracta d’un consorci publicoprivat opac i amb greus dèficits democràtics. Cal substituir-lo per una agència municipal de turisme que es dediqui a controlar, en comptes de continuar promocionant el turisme a Barcelona. Volem que es deixi de promocionar la ciutat, com a mínim amb diners públics. Els privats, malauradament, no podem decidir a què es destinen, però almenys ho pagaran els que hi fan negoci. No hem de fer nosaltres la inversió quan és una indústria que ens està perjudicant seriosament.