“Cal adaptar l’educació d’adults al segle XXI”

Estic contenta perquè és un reconeixement que l’alcaldessa de Girona i tot l’equip de l’Ajuntament fan a l’educació d’adults, que és com un cul-de-sac. Veure que l’han volgut prioritzar per a mi és tot un premi. M’obren el balcó per parlar de l’educació d’adults. És una gran oportunitat que em donen.

Si tots els polítics es basessin en aquest concepte, ja tindria la feina feta, no caldria que fes pregó. Encara ara es relaciona massa l’educació d’adults amb l’obtenció d’un títol (l’ESO; abans, el graduat escolar) o amb l’alfabetització. Si bé la tasca d’alfabetització és important en el cas dels nouvinguts, sobretot els que venen de l’Àfrica i de països com el Marroc, Mali, el Senegal i Gàmbia, ens trobem amb molta gent analfabeta fins i tot en la seva pròpia llengua. En aquest sentit, he intentat aplicar-hi el que he experimentat. Vaig començar alfabetitzant al Pont Major; després, vaig estar deu anys com a mestra d’adults, des de l’alfabetització fins al graduat escolar, a Sarrià de Ter. Durant sis anys, vaig ser coordinadora de centres d’educació d’adults de la Generalitat. Treballant en l’àmbit europeu, vaig ser membre del consell d’alfabetització de la Unesco, tasca que em va permetre viatjar a l’Àfrica negra. A un company del Senegal, li vaig exposar els meus dubtes sobre l’alfabetització que fèiem a Catalunya amb els nouvinguts. Em va dir que venien per treballar i, si necessitaven el català, calia ensenyar el català. Vaig tornar decidida a reprendre la tasca docent a l’escola per posar en pràctica el que havia après a l’Àfrica. En aquell moment s’alfabetitzava en castellà i vaig proposar fer-ho en català. Una colla de mestres em van seguir i va ser quan vam elaborar tot el material d’aprenentatge El nostre món , que surt de l’experimentació del que utilitzàvem diàriament. Rosa Maria Ferrer, de Política Lingüística, em va motivar per publicar-ho. No hem publicat res que no fos experimentat.

Exacte. La Unió Europea està parlant del concepte aprenentatge al llarg de la vida, si bé el terme tampoc acaba d’encaixar, perquè engloba des que neixes fins que et mors, i tenim la mainada que fa els ensenyaments reglats. Per tant, aprendre al llarg de la vida és un concepte més ampli que la formació o l’educació d’adults. Un company alemany amb qui he treballat en l’àmbit europeu va publicar un llibre en què distingia quatre tipus d’educació d’adults: la reglada formal, que és el que aquí considerem formació d’adults; la no formal, que seria la formació ocupacional, amb tots aquests cursos ocupacionals; la informal, que inclou tothom que aprèn en una biblioteca, en un centre cívic o en cases de cultura, i l’educació que no és comptable, que és l’aprenentatge accidental, és a dir, tot allò que aprenem per casualitat. D’aquests quatre tipus, n’hi ha tres que són mesurables: en l’educació reglada formal, es dona un títol; en els cursos ocupacionals, es dona un diploma, i en l’educació informal, a vegades, un certificat d’assistència.

I tant. El que aprenem de manera inesperada, no buscada. Quan algú ens explica alguna cosa, per exemple.

En l’àmbit de l’alfabetització, tenen un paper motivador. Després de fer el mètode El nostre món, Càritas ens va demanar si podíem fer material per fer alfabetització oral. Amb els nouvinguts, cal fer una prealfabetització oral: necessites moltes imatges i color, i internet ens permet actualitzar-ho. I les noves tecnologies són molt útils, com el programa Edu365 . Els ensenyes a fer córrer el ratolí i ja es pensen que saben informàtica. I surten de classe amb l’autoestima molt alta. És molt engrescador.

I tant. En general, l’ensenyament d’adults és cent per cent motivador i engrescador. Als infants i joves, els has de motivar. A la gent gran li costa decidir-se, però quan ho fa ve amb il·lusió i amb ganes. És la clau. Si tens una classe motivada, el mestre disfruta, i això es transmet.

Cada dia reps coses, cada dia aprens. A Europa vaig descobrir diversos sistemes d’educació d’adults. Als països nòrdics, hi ha un sistema d’aprenentatge que s’anomena cercles d’estudi. Es fan grups d’interessos d’aprenentatge, cadascun decideix què vol aprendre i es fa la proposta al govern que els subvenciona. Com que estan motivats i els interessa, aprenen molt. I ho vaig posar en pràctica a Sarrià amb un grup de dones que, sense saber-ho, es van constituir en un cercle d’estudi.

Un docent ha de ser curiós. Però també l’alumne, que ha de tenir la necessitat per estudiar. Quan em venien a veure pares d’alumnes que no havien acabat els estudis i els volien inscriure a l’escola d’adults, jo els aconsellava que no, que anessin a treballar, perquè no estaven motivats, estaven decebuts. I a l’escola d’adults es trobaran el mateix. La compensació més gran que he tingut són joves que m’han trobat pel carrer i m’han agraït el consell d’aquell moment.

En els cursos d’informàtica, tenim set dones i un home. Hi ha moltes causes: depèn de l’horari, i també hi ajuda el fet que tot ha canviat respecte a fa 30 anys. Les dones abans estaven més a casa i no se’ls educava per estudiar.

El fet que no hi hagi una especialitat d’educació d’adults en els estudis de magisteri. Perquè, a l’escola d’adults, sovint tant el professor com l’alumne se senten frustrats. El públic de les escoles d’adults en l’ensenyament reglat ha canviat molt. Abans hi havia gent jove i gent gran barrejada, i aquesta transversalitat motivava. Ara hi ha un percentatge molt alt de joves que han fracassat i es tornen a trobar en una aula. S’hi hauria de trobar una solució. La formació d’adults hauria de ser interdepartamental; la reglada depèn d’Ensenyament. El 1991, a Catalunya es va aprovar una llei de formació d’adults que a l’època es va considerar de les més progressistes. Tot i que no està anul·lada i està vigent, és una llàstima que no s’arribés a aplicar mai, perquè preveu una visió interdepartamental. Hauríem d’adaptar l’educació d’adults al segle XXI; estem fent servir programes de formació del segle passat.