PILARÍN BAYÉS “M’han arribat a dir ‘has adoctrinat nens’ pel fet de dibuixar la cultura catalana”

Em diuen “sempre rius”, però és clar, si la majoria de les vegades estàs content i bé, què has de fer? Dibuixar em fa feliç perquè ja de petita era un instint. Em donaven un llapis i estava quieta hores i hores.

Hi ha gent que m’ho retreu! He rebut algun missatge que diu “estás adoctrinando a los niños” i no sé en què, perquè intentem explicar i dibuixar que la cultura catalana és interessant, que és bona. Intentem dir que tenim un país magnífic de paisatges, personatges...

He sigut una independentista que s’ha fet amb els anys perquè em semblava que, en democràcia, un respecte a la cultura, la llengua i a les butxaques de la gent, era una cosa que anava junta. Però he vist com ens anaven retallant trossets i al final dius que ja no vols més engrunes, que ho vols tot sencer. Però sí que hi vam lluitar, sí, moltíssim.

Moltíssim. És una cosa tan lògica! La teva cultura és la que tens més a prop, la que coneixes i estimes més, encara que les estimo totes. Per exemple, ara estic preparant una col·lecció de mercats del món... asiàtics i de tot arreu, però a última hora sempre hi poso el mercat de Vic, el més proper per mi. La cultura popular té aquest punt de veritat, d’autenticitat, que penetra molt. I per això convé molt que els nens, que amb els anys seran grans pintors, dramaturgs o escriptors, tinguin aquest assentament en la cultura corrent, de la gent del poble.

Hi estic moltes hores! Al matí, cap a quarts de nou ja me’n vaig a l’estudi i hi estic fins a quarts de dues. M’encanta no saber què hi haurà per dinar! Faig migdiada i de quatre a set, més o menys, treballo. Després, de vegades anem a caminar una mica i a les deu de la nit hi torno. Amb la televisió, que m’acompanya. I em quedo fins a les dues de la matinada. Veure un paper o una tela blanca, encara em fa molta il·lusió.

Alguna vegada m’han fet anar a algun lloc a explicar què és la jubilació i tinc feines per saber-ho perquè no ho he provat encara.

Això és una fàbrica que ara té directius dels bons! La Sandra, que és molt bona dissenyadora; la Margarida, que és molt bona mànager, però l’obrer soc jo! Perquè a última hora, qui dibuixa sóc jo. Amb molt de gust i ben contenta, tot s’ha de dir.

Potser el primer llibre que vaig fer que el protagonista era un edifici: el Palau de la Música. Però després he fet el Palau Güell, la Casa Batlló, la Pedrera... i m’han agradat moltíssim de fer. I ara me n’han fet fer un, que l’hem dedicat al record del meu marit, que era sense personatges. Era de diferents punts de Catalunya i era tot un repte.

La joventut és molt bèstia i inconscient! En el moment no ho vaig viure com un trauma especial. Recordo que no tenia estudi i treballava a la taula del menjador i, és clar, a l’hora de dinar o sopar, treu-ho tot i a parar taula! Aspirava, això sí, a dedicar-m’hi una mica més, tenir hores. Ara, per desgràcia, en tinc moltes perquè soc vídua, però és fantàstic no haver de patir pel temps.

Ells vivien molt la meva feina i els estranyava que les altres mares no dibuixessin. Hi havia un conte que els agradava molt, d’Enric Larreula, d’un gos del carrer que al final es moria, i tots em deien que ho canviés encara que l’escriptor hagués escrit una altra cosa. Els deia que no ho podia fer, ho hauria fet de gust, però el respecte cap a l’autor és fonamental.

És veritat que no ho pensava, però el cert és que m’ha fet il·lusió poder anar fent això que tenia ganes de fer. Érem de la generació del Beatles, de la que deia que les modes duraven cinc minuts. És clar, quan veia que feia cinc anys que dibuixava llibres, pensava que era fantàstic, quan en feia 10, igual, als 20 més... I així fins ara. I si em donen dos dies més, dos dies més que tindré! Em fa molta il·lusió perquè he pogut tractar molts temes que m’interessaven, que pensava que era important subratllar-los perquè els nens sàpiguen que existeixen, com per exemple la Bíblia. Té un contingut d’aventura humana formidable. Soc de missa, creient, i el missatge de Jesús em va bé, però la Bíblia té una part literària molt important també.

He intentat no seguir corrents. Quan estudiava belles arts, per exemple, ens deien que no es portava el realisme, que féssim abstracció. Ho vaig provar i em vaig dir que no, que m’encanta el realisme entenedor i a l’abast dels nens, parlar amb els nens, dirigir-me a ells. I això penso que en un moment donat era una tria d’autenticitat. He intentat no seguir cap moda i anar fent el que pensava que havia de fer. Alguna vegada m’han acusat de posar-ho tot massa bonic o crear un món massa fals. A mi no m’ho sembla i moltes vegades m’ha tocat dibuixar escenes ben dures; ara, el que no voldria és dir-los als nens que la vida és espantosa, perquè penso que no ho és, ni ho ha de ser.

L’escola ha millorat en molts aspectes com el dibuix, però així i tot hi ha aquestes assignatures tan protagonistes, com les matemàtiques o llengua. Naturalment han de parlar bé! Per entendre el que han escrit els grans escriptors i per l’orgull de dir: la llengua que parlo és rica i entenedora, però crec que els nens han guanyat molt perquè quan era jove teníem unes làmines que copiàvem, cosa que vol dir que la creativitat pròpia quasi no existia. Ens preparaven per no tenir-ne. I avui en dia l’escola, per sort, ha canviat.

Ha estat una gran experiència perquè l’Eudald és un savi de veritat. M’agrada molt quan una persona molt entesa parla als nens. Quan era estudiant els marxistes deien que qualsevol revolució porta sang i va ser horrorós haver de pagar sang per un canvi encara que sigui millor! Tinc l’esperança que ara ho sabrem fer només amb la força de la raó. Hem vist canvis socials increïbles. Pensem el que devien patir els homosexuals, les mares solteres o els divorciats. Eren drames! Considero que la societat camina i per bé... Però també tenim algun problema: els nens enganxats a les maquinetes...

Soc tan dolenta, pobra de mi!! A Instagram hi estic però gràcies a la meva filla. No tinc cap aversió a la tècnica, al contrari, trobo que està bé que la ciència avanci, però, per exemple, dibuixar amb internet és com dibuixar amb xarxa. I en el circ de debò, el que té mèrit és fer-ho sense. Potser algun dia ens clavem la nata número quatre, però té aquest punt d’autèntic i ho faig sense xarxa!

El millor de fer-se gran és contemplar el món amb bonhomia. El que has vist dolent és molt més per les mancances de la gent, per les nostres misèries, que per maldat o per mala idea. I això potser seria allò bo: veure el món millor i més fàcil. I el més dolent són les moltes xacres que hi ha. Per ràbia que em faci, és així.