“Les grans estrenes requereixen sales tradicionals”

Amb molt de sacrifici, constància i voluntat. S’han travessat períodes difícils de crisi. Aquest local està situat al centre geogràfic del Prat i ens van fer ofertes per comprar-lo per fer-hi pisos, però vam voler continuar i hem mantingut la sala.

Sí, perquè el negoci sempre ha estat complicat. Ha estat la vocació la que ens ha fet aguantar. Hem volgut mantenir aquest model de local en les mans de la família. No tenim res contra els multisales, han ajudat a mantenir el negoci del cinema, però no era el nostre ideal de cinema.

Les grans estrenes requereixen una gran pantalla. Si es projecten en pantalles petites no és el mateix. El cinema és espectacle, i l’espectacle requereix unes condicions ideals, que són les de les sales tradicionals.

Sí, han plegat quasi tots. Al Prat teníem quatre locals i un cinema d’estiu, a l’aire lliure. Van plegar el Monmari, l’Artesà i el Modern, afectats per la crisi, de la mateixa manera que van plegar gairebé totes les sales de l’extraradi. Com que estàvem ben situats i la sala tenia un prestigi la vam mantenir.

Els pares eren vaquers i comerciants. Però la feina de vaquer era molt escarrassada i el meu pare va dir que a partir dels 40 anys volia canviar de negoci. Al Prat només hi havia llavors una sala en funcionament, l’Artesà, ja que el Modern des del final de la guerra estava ocupat i servia com a església. En la guerra el temple parroquial va quedar destruït i com que el propietari del Modern havia estat alcalde republicà li van confiscar la sala i la van fer servir d’església. Allà vaig fer la comunió.

Llavors només hi havia l’Artesà, que s’omplia a vessar, i els meus pares van pensar que amb un altre cinema al Prat es podien guanyar la vida. Van comprar un solar al centre i van edificar el cinema Monmari. Però van quedar endeutats fins a les celles i els va costar molt tornar els diners. L’Artesà s’emportava la programació més important i al meu pare només li van quedar les petites distribuïdores. Però de mica en mica van poder pessigar algunes pel·lícules importants, com les de Bette Davis i Errol Flynn. El Monmari va anar pujant i l’Artesà va anar baixant perquè era una societat que no reparava en despeses i pagava percentatges molt elevats per les pel·lícules. Es van trobar sense diners i amb despeses que no podien pagar, i van arrendar el local a empresaris de l’Hospitalet, Campreciós i Mitjavila, que van cridar als meus pares per dir-los que no venien a fer la competència.

Els van oferir un repartiment de distribuïdores per poder guanyar-se la vida. I així va ser. Van ser uns enemics molt amics i el Monmari va pujar i vam obrir el cinema d’estiu. En aquella època, a finals dels 50, el cinema funcionava molt bé. Llavors el meu pare es va fixar en la zona on hi ha ara el Capri, a l’avinguda Verge de Montserrat, que era un descampat, perquè va pensar que el Prat s’havia d’expandir pel sud i el que era un raval és ara el centre de la ciutat.

I llavors va comprar un solar i vam edificar-hi el cinema Capri, les obres del qual van trigar nou anys. El meu pare no es volia tornar a trobar amb deutes, i els diners que feia amb el Monmari i el cinema d’estiu els anava invertint a construir el Capri.

Jo tenia llavors 35 anys i ja portava el negoci del Monmari i del cinema d’estiu. Anava d’un cinema a l’altre.

Vaig començar en cinema amateur als cinquanta perquè Jordi Bringué em va dir si volia formar part de l’equip que havia de filmar un documental sobre el Prat. Em va dir que havia de fer un pas endavant i havia de fer cine. Després vaig fer la mili i en acabar vaig fer diferents cursos.

La cabina d’un cinema és un lloc d’aprenentatge, perquè aprens a muntar i desmuntar les pel·lícules i empalmar i fins i tot a arreglar-les, perquè venien pel·lícules en molt mal estat.

Sí, de seguida que es va inaugurar el Capri es van començar a fer sessions de cinema amateur i de cineclub. Al llarg del temps ho hem conservat i amb l’Ajuntament del Prat tenim un acord per fer cada mes una sessió de cineclub. Fem també sessions per a la gent gran, el Dia de la Dona...