Societat

PILAR BLASCO PRIM

ESCRIPTORA, ADVOCADA I PERIODISTA

“És la tercera revolució de la dona i serà definitiva”

Va acompanyar Tarradellas a l’avió de tornada en una època, la de la Transició, en què, explica, el periodista treballava amb més llibertat

Advocada de professió, la seva vocació és escriure i acaba de publicar el recull de relats ‘Tanta innocència’

DE LES PRIMERES ALCALDESSES
Pilar Blasco Prim va ser la primera alcaldessa de Santa Cristina d’Aro (1995-2001), d’on va ser regidora fins al 2007. Ha estat presidenta de l’Associació Catalana de Municipis i Comarques (ACM) entre el 1999 i el 2001.
Els anys en què em vaig dedicar al periodisme, si ho comparo amb els anys en política, m’hi vaig trobar més masclisme
En el moviment actual, els homes s’involucren i n’hi ha que obertament diuen, sense recança, que són feministes

Comparteix nom literari amb la protagonista femenina de l’última novel·la de Narcís Oller, Pilar Prim (1906). “El nom em va cridar a mi”, respon mentre relata una història familiar amb què s’ha nodrit per escriure un dels contes de Tanta innocència (Editorial Gregal, 2018) que va presentar, dilluns, a la Llibreria 22 . En la conversa, a més de la literatura, la seva gran vocació, apareixen el periodisme i la política, i el feminisme.

Per què va triar el nom literari de Pilar Prim?
És un nom que és tradició de la família: la meva mare se n’havia de dir, però la meva àvia va pensar que la novel·la de Narcís Oller no acabava bé i per això no li va posar Pilar. Quan la meva mare va llegir la novel·la, es va horroritzar que la seva mare pensés que no acabava bé quan, precisament, Pilar Prim fugia amb l’amant i és un final fantàstic. I d’aquesta manera me’l va posar a mi. Quan a casa vaig descobrir el llibre, la mare em va explicar la història. És una llàstima que Narcís Oller, al final, escrigui que Pilar Prim s’enfronta “al seu obscur destí”. Es comenta que Narcís Oller i Caterina Albert eren amics. A Solitud, de Caterina Albert, quan la Mila, la protagonista, baixa de la muntanya, és una dona alliberada, que s’apodera i, a partir d’aquí, no se sap quin destí tindrà, però tindrà un destí lliure, tot i que hi hauria molt per dir sobre el terme lliure. Però, en principi, té un destí lliure. I en les converses entre Caterina Albert i Narcís Oller,Caterina Albert li deia que a Pilar Prim també l’havia d’alliberar. Narcís Oller l’allibera, però jo trobo que no se’n pot estar de dir, que tindrà un “obscur destí”, perquè, és clar, és una dona que queda fora de tot el seu món perquè ha trencat les convencions socials. També el llibre de relats Tanta innocència ho tracta, en certa manera.
De la pèrdua de la innocència?
Sí. I el recull que n’ha sortit és feminista, quan no era la primera intenció, en realitat. Tens una idea, però el subconscient et condueix cap a una altra banda. La meva primera idea partia del poema de Philip Larkin que es titula MCMXIV i que apareix al principi del llibre. Sempre m’ha emocionat molt quan fa referència a la vida tranquil·la, d’una tarda del 1914, amb escenes de nens jugant i parelles passejant, per acaba dient que mai més tornarà aquesta innocència perquè comença la Primera Guerra Mundial. És l’última guerra èpica, idealista i, en general, tot el segle XX no ha estat idealitzat. Per mi, es va perdre la innocència i ha estat un segle molt convuls. Però també en aquest segle convuls ha ressorgit el moviment de la dona, de què trobem reminiscències molt antigues, que es remunten a l’edat mitjana. És el segle de l’eclosió de la igualtat, de la diferència i ara estem en una tercera eclosió. M’agrada dir que és la tercera revolució de la dona i serà definitiva.
Aquesta setmana, el feminisme s’ha fet un moviment de masses, s’ha socialitzat.
Exacte. L’apoderament que Caterina Albert volia donar a la Mila i Narcís Oller, a la Pilar Prim era teòric. I les històries de les dones del segle XX del conte no ho són. Quan vaig començar, escrivia relats d’homes i dones del segle XX, a partir de diferents històries quotidianes, però van caure les històries dels homes. En el meu subconscient, hi havia un crit de la dona, de volem ressorgir. Estic entusiasmada amb aquesta tercera onada, que, a més, és molt intergeneracional.
Quins són els seus referents? En el pròleg, se cita Mercè Rodoreda, paraules majors.
Mercè Rodoreda és fantàstica i els seus contes són sensacionals. El segon conte, titulat Madame Guermantes, és una picada d’ullet a Proust; soc una enamorada de Proust. D’alguna manera, reivindico també la vida lenta, observar cada detall, cada paraula, cada sensació… M’agrada que cada conte, cada relat aporti valor al lector a partir de les distintes experiències de vida. Quan escrius, et nodreixes del teu programari i el lector, en llegir-lo, el nodreix amb el seu propi.
Són relats de lectura relaxada. La lectura fàcil és la de l’escriptura més difícil?
Requereix molta reelaboració. Si una paraula hi sobra, la trec. De quinze pàgines inicials passo a quatre. M’agrada dir tot el possible amb les mínimes paraules.
En la situació política catalana, com en el 1914, també s’ha perdut la innocència? L’octubre va ser un mes de molta èpica?
Hem estat innocents amb nosaltres mateixos i, en certa manera, voldríem haver recuperat aquesta èpica. Una de les constants del procés ha estat que, de forma col·lectiva, els qui en som partidaris ens vam tornar una mica innocents.
Desil·lusionada?
El que a mi em passa, i potser passa a més gent, és que, en el fons, ho sabíem, però no ho volíem saber. Tot i que no deixa de ser un pas endavant. I no té aturador. A curt termini, se’m va difícil saber què pot passar, i més si no estàs en política en primera línia, però, a llarg termini, tinc la sensació que el pas que hem fet és bastant definitiu. No es pot tornar enrere. Serà un procés de transició lent. Els últims mesos han estat un pou de realisme, però no mouries mai res si no hi poses idealisme.
Com va entrar en el món de la literatura? A través de l’escola de l’Ateneu Barcelonès?
És una magnífica escola d’escriptura. M’ha anat molt bé per disciplinar-me. T’ensenyen tècniques que també pots aprendre com a autodidacta, però si vas a una escola d’escriptura, guanyaràs anys. Com deia García Márquez, en un text no s’ha de veure tota la fusteria que hi ha, i a l’escola t’ensenyen tècniques, itineraris. La vocació d’escriure la tinc des de fa cinc anys. Em recordo amb una màquina vella a casa escrivint cançons, contes... Sempre ha estat molt vocacional. Per això vaig estudiar periodisme, però per coses de la vida m’he dedicat més al dret. Em feia mandra posar-m’hi, perquè sabia que quan m’hi posés m’absorbiria i no podria parar.Havia publicat la novel·la Cafè amarg (2014) i quan era periodista vaig escriure un llibre més polític sobre Terradellas, Cap a la Generalitat (1978)
Hi tenia molta relació?
Quan era a Ràdio 4, als inicis de l’emissora, i al final de la carrera de periodisme, vaig col·laborar amb el Brusi [Diari de Barcelona], Interviu, El Correo Catalán... En tots els mitjans que ja no existeixen [rialles]. Vaig tenir la sort de viure en primera línia com a periodista la Transició. Quan hi estàs immers, no ets conscient del moment històric que estàs vivint. Feia entrevistes a Tarradellas; gairebé cada nit el trucava des de Ràdio 4. El meu cap, Joan Albert Argerich, em deixava molta llibertat. L’última setmana, vaig ser a casa del Tarradellas i vaig poder fer el trajecte en avió amb ell, en la seva tornada.
És un periodisme que ja no es fa?
Es treballava amb una llibertat que ara no hi és. Ningú no em va demanar acreditacions, ni res. Ara, tot està molt pautat i controlat, amb notes de premsa. Em recordo d’una anècdota: volia fer unes preguntes a Felipe González i, perquè no se m’escapés, em vaig ficar al taxi amb ell. El gènere que més m’agradava quan era periodista eren les entrevistes en profunditat. Vaig començar el 1972 i ho vaig deixar amb 26 anys, el 1982, quan estava embarassada de la meva filla, que em vaig dir: “Fes vida tranquil·la i dedica’t al dret.”
Per què va entrar en política local? Va ser de les primeres alcaldesses, el 1995.
De Barcelona, vaig anar a viure a Santa Cristina d’Aro. La meva família és de Sant Feliu. En viure-hi, em vaig involucrar en coses del poble. I sí, no fa tants anys i érem molt poques. No arribaven a una quarantena les alcaldesses de tot Catalunya. I el fet de destacar-ho, està bé perquè crea referents. A vegades, em pregunto per què no vaig continuar amb el periodisme i, vist en perspectiva, tot era bastant complicat per a les dones de la meva generació en aquell moment. Quan vaig veure que estava embarassada, se’m va fer un món compaginar-ho amb la feina. I parlant-ho amb les companyes de promoció, el cert és que anàvem molt despistades; no teníem referents. També vaig pensar que em mataria per arribar a fer alguna cosa en el món del periodisme i seria impossible arribar a dirigir un diari, per exemple. Així doncs, per què tant d’esforç? Valdrà la pena? I vaig deixar el periodisme per fer unes oposicions de dret, perquè volia una estabilitat econòmica i familiar.
Ha destacat el fet de dirigir un diari. Per tant, el lideratge femení és important per aconseguir aquests referents.
I tant. I de dones directores en mitjans de comunicació, n’hi ha hagudes molt poques.
Quant a les dones polítiques, tenen més projecció.
Sí, ara sí. També com a presidenta de l’ACM, no hi ha hagut cap dona més. Fa poc, vam fer un dinar, una trobada de tots els presidents i tota la resta eren homes. Quan era presidenta de l’ACM, vaig pensar en una dona com a presidenta general i el partit no ho va voler. Em van dir que era impossible, que no s’entendria que hi hagués dues dones ocupant dos càrrecs en primera línia.
En política va haver de lluitar molt?
No. Va ser molt més dur el periodisme, encara que tenia la sort que era una noia de vint anys que em ficava a tot arreu i se m’obrien moltes portes pel fet de ser dona i jove. En política, no m’he trobat mai en cap porta tancada, ni diferències. Potser perquè ocupes un càrrec determinat. En un grup d’homes, t’has de fer sentir, perquè sembla que sigui menys important el que hagis de dir. T’has de fer valer per fer-te sentir.
Com ho canviem?
Un fet interessant d’aquest moviment és que els homes no tenen dubtes a dir que ells són feministes o femenins. Als anys setanta, en els moviments feministes se’ls volia involucrar i era més teòric, no s’acabava de dur a la pràctica. Ara, s’està posant de moda, entre els homes, ser femení i això és bo, mentre que fa uns anys costava que s’hi involucressin.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
la videoteca

No tots els enterraments són tristos

Huacho és una ciutat de la costa central del Perú, capital de la província de Huaura i seu regionals del departament de Lima. Els enterraments s’hi han amb música i ball. Els treballadors de les...

 

El Bulevard Rosa tanca una història de 40 anys

Barcelona
 

L’ISE pot impulsar Barcelona com a capital de l’audiovisual

Barcelona
 
JOAN IGNASI SARANYANA
ACADÈMIC DEL PONTIFICI COMITÈ DE CIÈNCIA HISTÒRICA DEL VATICÀ

“La majoria era favorable a l’ús de la píndola”

Barcelona
 
Najat el Hachmi
Escriptora

“No podem tenir unes fronteres que generen encara més violència”

Girona
 

L’excés de velocitat sega quatre vides joves a Vidreres

girona
 

Un jove amb expectatives

 

No poden amb el lloguer

 

Valora el suport dels voluntaris