Els indrets vermells

Un xiprer bada l'embromat, n'hi ha una fràgil nitidesa al darrere, un resplendor amatent s'acomoda sobre els esguards del matí. A la desesperació de l'albada i els seus abismes li naixen dies orfes, se t'esquitlla el cor entre núvols no nascuts d'ulls humans. Despertes sobtadament al bell mig de la vida, tot ha estat una quimera perllongada, cap metàfora no ha sigut veritat. No importa les faules que t'inventes, si t'han pres l'esperança no hi ha res a fer. L'ésser humà no s'adapta al món que ha creat, sempre en serà un dissident.

On rau la bellesa? Per atzar és en allò que mires? Potser els teus ulls se l'empesquen, s'hi emmirallen? Com ara Granada la vermella sota la claror, el Trevenque en la mirada, escates encara als cimadals desafiant la calitja de la planúria. Diumenge que no ho sembla, perquè ara pots defugir la droperia que t'hi encomana. Els xops s'arrauleixen als ullals. El Barranco de la Víboras s'enfila com el buc d'una serp en reptar. Ara pots llambregar allò que celava la neu, els avets avesant-se a l'estiu, les pistes d'esquí deshabitades. Dos caminants amb motxilla, els ciclistes descavalquen de la bici i s'abalancen a la cervesa i el pernil. El Veleta, Dílar i Monachil. Un ventijol, de vegades manyaga inesperada, impregna la pell amb una pàtina de tardor estival. La Virgen de las Nieves, Camino del Iram, Prado Llano, Hoya de la Mora, Mulhacén, noms que et revifen l'escola. Una gosseta blanquina, amb un posat de corprenedor desencís, escodrinya, esbrina un rostre fiable entre la gentalla que garla de les seues foteses, tot xisclant com salvatgines.

Conversar amb els teus glaça els deserts de l'ànim. A la vesprada l'Alacena és plena del goig de viure, com sempre les pupil·les pàrvules de Luisillo i Brandon. A Bassa la Fuente de los Caños, parc Alameda de Cervantes. L'atzucac de barders, una vella pidolaire recol·lecta les fulles eixutes dels til·lers. Una taula a El Rincón del Poeta, les dones del sud barbollant per les avingudes, rotundes, tabolaires, desinhibides, exultants; elles ho resisteixen tot, el carrer és com el saló de casa seua, i avancen pel passeig devorant la claredat. La fressa de la font compassa els batecs de la serenor, lenifica els records, guareix les patacades sobtades de l'enyor. El jorn és més amable, més enriolat, a les venes et brolla la cobejança de romandre així per sempre més. Allà enfront el quiosc Carmen, ella l'obri ama i senyora. Els records d'infantesa sempre es branden davant teu.

Una bonior d'estornells tramunta el vespre, s'inflama l'atzur i una mena d'argent blavenc enceta els vòrtex de la nit. Tu escrius poemes en una terrassa de Freila mentre observes la gent austral que tranuita percaçant la son, i t'hi deixes estimar tot i ésser forastera. Ves per on, l'orbe progressa sense tu, les aus s'enlairen, els arbres poncellen, els brucs esparpellen llur flaire pels corriols, les bardisses pugen forassenyades entre el fullatge. El gebre del ponent t'esbatussa solitud, evocacions maldestres esborrallades sota l'ombra del llorer; fins i tot manca un somriure a les contrades que et resseguien la sang. Només perdura el vent, una serralada, la pedra callantívola, l'aigua agosarada dels rierols que ara és ací, demà més enllà. Com de fimbradisses som les petites, diminutes criatures, no obstant això, sabem reconstruir-nos en retornar cada aurora, fins i tot voldríem assolir el nord.