Societat

Mala lluna

LA REMOR DEL VENT

Si copses el dia de mala lluna, esdevé averany crepuscular. Tan sols tombeja la fressa de les teues gambades per l'avinguda ombrívola, la llum verda del semàfor s'emmiralla en el rètol de l'esplai per a gossos, la lluna s'ha alliberat de l'envitricoll de l'a nuvolada d'anit i s'aixeca pulcra sota la seua cleda. Enfront de l'escola d'adults un jardí migrat roman esponerós i acolorit, “El bilbaino”, el veí afable i enraonaire el rega i en té cura, cobeges saber-ne els apel·latius dels arbustos i de les flors.

Quin silenci tan reblert de marinada, d'humitat clandestina entrampada en la xardor d'un estiu a les acaballes, quina solitud tan delejada. Deu ser una novella flaire de tardor, l'inici de la bonança, la serena renaixença del romaní. Desvetlles la nuesa dels vespres.

Sembla que tens un país abaltit a dintre teu, allà on arramasses paraules afaiçonades pel torb. Si una imatge encaterina la teua sensibilitat, se't descorda el compungiment, la impotència colpidora.

Un tudó es posa sobre una tanca, amb la certitud que cap xàvega el pot encalçar. Quatre milions de refugiats sirians fugint d'una ignomínia, han hagut d'abandonar llurs vivendes sota la metralla dels avions, porten la vida al be, en bosses de plàstic, avancen sense saber envers on. Vint mil quilòmetres a la recerca d'un metge que tinga cura del fill esguerrat, l'home que venia bolígrafs a Dinamarca per subsistir, nens que fan d'adults amb els més petits.

La vetusta i corrompuda Europa no s'estima els fills de l'orient, els esguards sangonosos dels infants es branden davant les fronteres. Setanta-una persones moren asfixiades dins d'un camió abandonat a Àustria, les onades n'arrosseguen els cossos de vint a una costa del Mar Egeu, llàgrimes sense aturador.

Algú diu: “Estem preparats per a morir, però tenim u per cent de possibilitats de sobreviure. Si anem en grup no caurem a les mans dels traficants de persones”. Una xiqueta travessa un filat de concertines, prodigiosament sense patir cap dany, i somriu, com un joc en què ella és la primera en arribar-hi.

Tenim un deute infinit amb aqueix món, un nen, un ancià, una dona, realment ningú no hauria de passar per segons quines experiències. No ens volen en alguns llocs, però diem: “Jo no em rendisc mai, no importa el que vosaltres em feu, perquè no teniu més tenacitat que jo”.

Només ens empeny la basarda de perdre els privilegis d'una feina que no sabérem realitzar com cal, la nostra causa ha de ser, per llei no escrita, l'ideal que tothom ha d'abraonar, egoistes impenitents. La solidaritat consisteix, malauradament, a breguejar per interessos econòmics.

Ens pensem eterns i és per això que de vegades fem tant de mal al proïsme per satisfer els nostres instints més indignes, no importa l'aflicció que hi podem suscitar si a canvi n' obtenim una engruna de satisfacció. Som l'escòria de la naturalesa.

Que fàcil és matar amb un gest, una actitud de menyspreu, una mentida, tot desemparant els éssers humans quan més ens necessiten, ho complotem tot sense recança, sense ni un bri de mala consciència. Encara bo que de tant en tant traspunta una tija candorosa que recull els bocins dels estabornits, dels ningú, i els acobla, els insufla vida, com aquella fada del conte, qui va restablir la menuda tortuga, estimbada contra el terra en caure núvols avall quan la festa al cel s'acabà.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia