Absències

Plomeja el dia i tu estàs allí, tota vida sempre és anònima, tanmateix, en clisses els esdeveniments fugissers. Els núvols blavencs eslleneguen ales sobre la claror que a pleret espampola una temptativa de vida. Les fulles del cirerer cendregen melangia al començament de setembre, la llum devora la saba de l'olivera i s'esdevé oli de la remembrança.

Sobtadament et fa nosa escriure, sentir quelcom, potser ja no hi és la medicina que gombolda, així i tot, els mots et revesseguen des del pit fins al terrer sense que els pugues eixugar, una espècie d'escriptura automàtica malda per descompondre l'embull del desconhort. En una escola pública has escoltat una funcionària de l'ensenyament dir a Fàtima, una jove immigrant que vol aprendre la llengua de la terra que l'acull: “Vosaltres només voleu matricular-vos per obtenir un rebut i després ja ni us acosteu per ací ”. La dona marroquina ha callat, aqueix “vosaltres” fa mal perquè representa la ràbia contra tota una cultura, i a dins li ha rebentat aquell to de menyspreu i autosuficiència que empren algunes persones per bescantar allò que desconeixen.

Les arrels del Xúquer es despleguen sota els fangars i sadollen la vegetació, els arbres trascolen la mansuetud dels canyars. L'assut d'Antella, “lloc on acaba el camí”, la immensitat del sol emmirallant-se sobre l'aigua tot just quan acaba d'ensopir-se. Hom diu que és la mare de la Sèquia Real, a tocar de la Serra Martés, Sumacàrcer. La Font de la Pedra Mala, on el riu i la muntanya es besotegen, l'Illa de l'Esgoletja.

Aquest petit Nil és un al·luvió força guarnit que va a la seua fent la ziga-zaga entre la pell dels tarongers. Un solatge fresquívol amanyaga la teua desemparança. Enfront albires La Lloma Llarga, Cantalars, Moreres, Rodeno, carenes riberenques esguardant els segles escolats com un glòbul feixuc de tinta.

A Gavarda et captiven les traces d'allò que foren habitacles, una mena de recança foragita el crestall del torb, i de bell nou mancança de no se sap quin llambreig. On eres tu aquella nit d'octubre de 1982?

Alguns jorns nodreixes vespres que balafien una engruna d'aflicció, nits que s'esventen com larves acaramullant el cau de les absències, n'hi ha que són saludables, hi esdevenen oblit i et deslliuren l'ànima, d'altres, però, te n'empastifen els ulls amb l'estalzim de l'enyor i n'intueixes el buit en tot allò que contemples. Encara albergues, per sempre més, el tacte de la mà de l'home bell i enterc que t'estimava com ningú, un somriure que esclarissava tempestes, ell et menava per l'orbe inescrutable de la infantesa, et feia palès el substantiu adient de cada prodigi.

De tant en tant t'enxampes, en observar paratges corprenedors, fent un raonament silenciós: “Si això ho veies el pare...” I és que el temps és una percepció força estranya, la mirada impol·luta de l'alba, l'òpal romput de l'embromat, són ja massa distants. Diminutes ombres del record donen comiat a la jornada i saps que no estàs sola.