Petit gran bell país

Les diverses dones que coven a dintre teu tenen dissemblants faisons de llambregar, és per això que aprendràs el nom de cada rosella a través dels ulls. El cucut neguiteja un refilet matutí, frisa per descotxar l'enrenou de l'instant i esdevenir corranda. Mentre, malgrat que eres lluitadora, has de pair i acceptar els impossibles, tot i sabent que són els éssers humans qui els aparellen. De vegades penses que potser t'has empassat el pitjor d'algun individu, la llordesa, la perversitat, la lletgesa, mentre que d'altres n'han assolit la millor vessant. A la porta de l'Almassaf et batzeguen les paraules de Cecili en relatar-ne el pretèrit, el mestres represaliats en acabar la guerra. Un ninot pocavergonya amolla en un lloc institucional que a Espanya no queden ja foses del franquisme.

A La Costera degotegen llogarets, a Montesa la nineta dels ulls s'engata de panorames on tot reviscola, l'atzur s'emmiralla en les carenades, els tarongers en els pins i el romaní, a Moixent revifa la terra. Aquest petit gran país nostre és força bell. Del riu Albaida se n'ha escabellonat el Cànyoles, des del paratge del Capurutxo s'hi trascola els barrancs de la serra Grossa, i la serra de la Plana davallada des del massís del Caroig. Allà, llunyedà, ensumes el Benicadell, Mariola, el Montcabrer, el Montdúver, algú narra faules sobre l'hostal de Mentirola. Allà a sota les Cases Noves i el Ravalet. Transites des de dins fins a fora i esbrines indrets on atansar-te.

Quants cops poden acorar-nos amb la mateixa arma? Si algú troba que la teua vida és de fusta, ja pots ensofronyar-te a dins de qualsevol llodriguera. És en el ruixat on t'esfondres i consideres que has de renunciar als esbossos de mots que tempteges cada jorn, i tan mateix, és en la claredat on s'esvaneix el dolor, i dessollinem l'esguard per emergir des de la tristesa. És en la bellesa de les encontrades que ens aixopluguen on reconquerim la serenitat.

L'atzucac d'una magrana t'esbatana dolcesa, ninesa del coratge, el temps embadalit. Albires Tica venent bajoquetes a la cantonada del forn, un somriure t'enaigua els llavis, i una espurna de quotidianitat benaurada t'abranda lluernes al pit.