El caos de l'albada

El caos del llostre és la bellesa desencadenada, sendes badant la transparència, i la Mediterrània enferrissa els amagatalls del cor. A la plaça del Pilar les moreres ombregen la llum minsa de les faroles, el Racó de la Corbella aglutina vespres on la gent enceta designis. A les ciutats, als pobles, als llogarets, les banderoles dels partits en brega enllorden el vent. Hi ha una parella asseguda en un banc, el seu posat traspua estima, els ulls s'hi devoren frec a frec, els cossos s'hi entrellacen. Una altra, de més gran, en parloteja de cotxes, ahir també, i demà més, potser a dins espeteguen els mots no expressats.

Els canyars fan flaire de tardor escurçada, hi esventen la memòria, l'hivern s'estranya la calidesa de les fulles sebollides, i cada minut, cada davallada de la claredat i de l'ombra, els indrets s'empolainen i muden la parença.

Les hores escolades d'un rellotge, la vida, tot ho lliurem en escometre una tasca endegada amb sang. Heus ací que els estadistes cobegen una Cultura de franc, sempre l'han volguda així, se'n foten dels artistes, els menyspreen, no hi ha empatia, pensen que són uns infants retardats a qui poden engalipar amb quatre badomeries. La perversitat impossibilita que puguem percebre els universos paral·lels, i ens cal endinsar-nos-hi amb la consciència candorosa, ser-ne dignes de la benaurança imperceptible.

Amb un somriure ens guanyem el món, hi esdevenim custodis de la tendresa del proïsme, quan hi entaulem una conversa el guarim, ens fem més humans, tramunta la mirada acuradament per les vessants d'un país fet a la nostra mida, fins i tot sabem que podríem bescanviar-nos per la carícia d'un àngel esmaperdut. Hui arranjarem sobre les pupil·les glòbuls de plugim que ens rabegen l'esguard.