Els rierols de l'enyorança

Formem part de la claredat de hui, rius d'enyor ens atabalen el coratge, darrere la pal·lidesa n'arrelen orbes per revelar. Les migrades oliveres del parc central, el rafal, l'aixopluc que abillen els til·lers, les flors vermelles que destrien la gebrada, l'oratge de llevant assolint una tonalitat hivernenca, els homes grans a la intempèrie, distrets, desesmats; Ca Norita, on estava Barberan, El Mesó, les cadires de plàstic apilades.

Teuladins panxarruts s'embranquen pels indrets deshabitats, no sabem què passa ara, però no hi coneixem ningú. Potser la melangia és més que un estat d'ànim, deu ser l'estratègia amb què el cor enfronta els jorns insuportables, el seguici tendre que ens diu que som més que una carn que camina.

De vegades som amables amb qui considerem amics, i la resposta n'és una ofensa, inesperada, gratuïta, deslleial, amb mala bava, només per deixar anar les seues frustracions. Què hi farem? Ens refugiarem en els paradisos artificials?

Hi ha gentalla que s'empassa el món com els quissos que roseguen un os pels dos extrems, ho cobegen tot, àdhuc la dissort dels pidolaires. La pobresa energètica, una impotència amarga, el polític de l'esguard fugisser no vol trepitjar la llar de la misèria quotidiana, escolta la desesperació d'una dona com qui és a milers de quilòmetres d'ací, neguen sempre la realitat.

Desconeixem què cela el somriure que tenim davant per davant, com tampoc no sabem què és el que batega sota les fulles vessades. Només es recorden de nosaltres per demanar-nos alguna cosa, i és així com arribem a sentir que tot està perdut, i que no paga la pena el bri d'alè que ens fa continuar endavant.

Però tu ensofronyes un secret, has aprés a bastir l'alegria i les quimeres entre els enderrocs, tens un tarannà zen, tot allò que vol tolir-te només representa un tràmit pel qual has de passar massa sovint, ja saps que la caterva que transita pel teu costat és com la llengua d'un escurçó, s'hi llança d'esma, tot i així saps ben bé com defugir-la i restablir les corrandes del gresol que mena les teues petjades envers una albada incerta.