Administracions

DAVID MASCORT

ALCALDE DE VILABLAREIX

“L’objectiu és que la gent hi faci vida plena”

El creixement del municipi ha anat en paral·lel amb l’aposta per equipaments i activitats

Tot i formar part de l’àrea urbana, no ha perdut l’essència de poble

El camí d’en Moi és un espai natural recuperat que els veïns s’han fet seu
Can Gruart és el centre d’equipaments i pol de la vida social, cultural i associativa

El llibre El Cafè de la Granota (1985), de l’escriptor de Mequinensa Jesús Moncada, és la troballa inesperada d’una passejada hivernal, amb el sol benefactor de mitjan gener, per un municipi de l’àrea urbana de Girona –a cinc minuts de la capital– on, tot i tenir les principals connexions viàries a tocar, no es percep aquest brogit del trànsit, de vida diària estressant, sinó que, com el Moncada retrobat, hom hi recupera la calma perduda. Vilablareix ha sabut mantenir l’essència del poble que era fa poc més de trenta anys. Un esperit simbolitzat amb el carro que hi ha sota el porxo de Ca la Pepeta, a la plaça del Perelló, on ens hem citat amb l’alcalde David Mascort i Subirana (Barcelona, 1969) dijous al migdia. El dia abans era encara a Madrid. Com a secretari general d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, i amb la consellera Teresa Jordà, tenien reunió amb la ministra del ram. Quantes vegades hem retratat Mascort davant del carro? Un objecte recordatori del lloc on som, també d’on venim, i que, situat en algun altre escenari, no tindria el sentit que té aquí, però convidaria els turistes a fer-s’hi una foto. Amb el fotògraf Manel Lladó, fem broma abans de fer-n’hi una més al final d’un recorregut, amable i plaent, pensat també per comprovar l’evolució, un canvi sense sobresalts, de Vilablareix. “S’hi viu molt bé”, simplifica, orgullós, el seu alcalde des del 2011. Tot i que no n’és fill, així ho sent, ja que hi va anar a viure amb deu anys.

No esperàvem trobar Moncada, massa sol, quan obrim la caseta de fusta, polida i envernissada, prou grossa per acollir-hi Camí de Sirga, també de Moncada, o potser algun dels títols dels autors gironins que hi resideixen, com Mar Bosch i Martí Gironell. La d’El Cafè de la Granota és una edició pensada per a estudiants i és l’únic habitant del BiblioNiu que hi ha instal·lat a Can Gruart. Al costat de l’àrea de pícnic, fent companyia a l’operari que es menja amb fruïció l’entrepà i al veí que s’exercita a la gespa combinant estiraments gimnàstics i postures de ioga. Hi ha un total de cinc BiblioNius, punt d’intercanvi de llibres, repartits pel municipi. Abans d’obrir la porteta de la caseta de fusta, per descobrir-hi la troballa, una cita de la poetessa nord-americana Emily Dickinson convida a la lectura: “Per viatjar, no hi ha millor vaixell que un llibre.”

“En aquesta plaça, hi vaig passar moltes hores de petit. Vaig venir l’any 1979, amb deu anys, i la plaça era el centre del poble”, explica Mascort abans de començar el recorregut. L’edifici de l’Ajuntament capitaneja el lloc, desplaçat ara com a punt de l’activitat social de Vilablareix. Conversem asseguts al banc de la plaça, que, tot i que no és l’espai públic on passa tot, la vida hi és, plàcida.

David Mascort ha escollit el camí d’en Moi per continuar amb aquesta sensació de vida reposada que indueix l’entrada a la plaça del Perelló. El camí d’en Moi és un camí fluvial que comença a la bassa d’en Paquito i arriba fins a Mas Marroch. És un espai natural recuperat i que, m’explica l’alcalde, els veïns de Vilablareix s’han fet seu. “Surto molt a caminar i una de les rutes que faig és aquesta”, assenyala Mascort abans de saludar una veïna amb la qual coincidim fent part del camí fins que el fotògraf, Manel Lladó, troba el lloc adequat per fotografiar l’alcalde. És un traçat que ja existia i que, quan va morir en un accident el veí del municipi i coneixedor de la història local Moisès Fusté, es va decidir batejar-lo com el camí d’en Moi. Un plafó explica l’itinerari i també la vegetació i fauna que s’hi pot trobar. Qui era en Paquito de la bassa? Moisès Fusté ho va explicar a Ràdio Vilablareix en una sèrie de col·laboracions que hi feia. Resulta que la formació de la bassa va ser conseqüència de la construcció de la passarel·la durant les obres de l’autopista. Som al costat i sentim més els ocells que els cotxes. “Recordo veure, de xic, la mainadassa que hi anava a pescar crancs de riu, o algun pescador de canya que intentava agafar els barbs i bagres que hi feien vida. Precisament, el nom li ve d’un pescador que hi anava molt sovint: en Paquito”, explicava en Moi. L’alcalde Mascort recorda també anècdotes infantils a la bassa mentre caminem per un dels espais naturals que més li agraden. El riu Masrocs, m’explica, és un afluent del Güell.

Desfem camí per dirigir-nos cap al pavelló mentre conversem sobre l’acció de govern. Fa 23 anys que és a l’Ajuntament i deu com a alcalde. “Es barreja allò personal i el que hem fet com a equip de govern. Vilablareix no tenia vida comercial ni associativa. Es feia vida a Girona, per proximitat. Però va arribar la nostra generació, que va començar a fer coses al poble i el va començar a fer créixer”, relata Mascort sobre una implicació en la política municipal que té els orígens en les entitats locals i en la inquietud per “fer coses”: amb catorze anys, s’afegeix a la comissió que organitza la festa major. El pavelló municipal, situat on abans hi havia un camp de futbol, exemplifica la voluntat d’aquesta generació d’alcaldes de “fer coses”.

És Can Gruart el que s’ha convertit en el centre d’equipaments de Vilablareix. Mascort explica que ja han posat a licitació les obres de la sala polivalent i la biblioteca que se situarà també a Can Gruart, al costat de l’edifici del casal de la gent gran. Aquesta sala polivalent permetrà fer-hi aquelles activitats culturals i socials que requereixen aforament i alhora descongestionar un pavelló “molt utilitzat”. Can Gruart conserva, igual que la plaça de Vilablareix, l’essència de masia, d’aquell carro a Ca la Pepeta, recordatori d’uns orígens que no s’han de perdre.

En un terreny davant de Can Gruart, s’hi ubicarà la nova escola Madrenc del municipi. L’edifici principal, obra de Rafael Masó i situat al carrer del Perelló, disposa de diversos mòduls provisionals, conseqüència del creixement de població d’un municipi que destaca per la seva qualitat de vida. Molts joves i famílies s’hi han establert. Mascort s’hi fotografia amb orgull, ja que era un equipament molt esperat, tenint en compte que aquest curs han inaugurat el nou institut. Perquè construir una escola no és només una manera de fer política, sinó que exemplifica un municipi viu. La licitació va ser la primavera passada i la previsió és començar les obres a finals de febrer.

L’alcalde m’assenyala el til·ler que hi ha al paratge de Can Gruart. Contrasta amb les edificacions en construcció que ens envolten. S’hi veuen grues, com abans de la crisi. Ara el til·ler no té l’esplendor dels mesos de juny i juliol, quan floreix i els veïns de Vilablareix l’admiren. És un bon racó, ideal per llegir a l’ombra, em comenta. L’alcalde també m’indica, amb satisfacció, que alguns dels edificis que veiem són els primers blocs d’habitatges socials, una aposta que va fer l’Ajuntament de Vilablareix fa més de deu anys.

L’últim punt és el parc situat, segons el planejament del municipi, en el pla parcial el Perelló i Can Pere Màrtir. Popularment es coneix amb altres noms. Els joves l’anomenen “el parc de les abelles”; d’altres veïns, potser perquè hi van a passejar amb les mascotes, l’han batejat com “el parc dels gossos”. No té nom oficial. “El parc serveix de coixí entre dos espais, la zona industrial i la residencial”, destaca Mascort. Són prop de 70.000 metres quadrats amb arbrat i espais verds on hom pot passejar, airejar-se o estar tranquil. “Els gironins encara no l’han descobert”, comenta amb ironia l’alcalde. Passem per davant de la masia de Can Pere Màrtir, de la qual destaca el perfil de l’ermita que formava part de la propietat. Testimoni encara alçat d’un passat que ens parla de camps i de carros com el de Ca la Pepeta. Deshabitada, espera algun comprador perquè la retorni al món dels vius. Mentre observem el passat, els paletes que treballen en les edificacions del davant amenitzen la pausa per dinar amb música. El so d’una flauta que evoca una melodia d’altres països acompanya en el camí de retorn.

Més de vint anys a l’Ajuntament

És alcalde des del 2011, però encadena gairebé sis legislatures a l’Ajuntament. “Quan mires enrere i penses quin era el poble que volies, ara, 23 anys després, veus que bona part del que vam pensar que volíem fer quan vam entrar a governar per canviar el poble, ja s’ha fet. I això et fa sentir molt ple”. Es reconeix com una persona molt social i el satisfan comentaris externs sobre un municipi actiu. “L’Ajuntament no fa coses, són les associacions que hi ha, però hem aportat les eines i els equipaments necessaris perquè passin coses.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El Festival Z de Girona programa 14 companyies joves amb produccions en procés i acabades

GIRONA

Presenten la ruta que al juny enllaçarà Figueres i Perpinyà amb de bicicleta i transport públic

GIRONA

Una òpera de Wainwright, Belluci donant veu a Callas i un espectacle d’Acosta, al Festival de Peralada

perelada

Pas ferm per la Casa de la Tecnologia de Girona

GIRONA

La Bofill vol una regulació més estricta dels concerts

Barcelona

Nou projecte per rehabilitar l’antiga fàbrica del Pla de Ripoll

ripoll

Reivindicació del lideratge compartit al sector turístic

LLORET DE MAR

Incrementa un 36% els casos atesos als CAP per problemes de salut mental a la demarcació de Girona

girona

Educació i Salut acorden que els grups bombolla es puguin barrejar a les escoles

Barcelona