Viatge al passat de la malària gràcies a mostres antigues

Els anys quaranta, amb les limitacions pròpies de l'època, el doctor Ildefonso Canicio feia el que podia en la lluita contra la malària. Era el director d'un antic centre antipalúdic inaugurat el 1925 a Sant Jaume d'Enveja, al delta de l'Ebre. Durant dècades, va treballar amb pacients infectats –la majoria treballaven en els camps d'arròs de la zona– i va acabar contraient ell mateix la malaltia. Després de la seva mort, el 1961, algunes de les preparacions de plaques per al microscopi amb sang dels pacients que havia utilitzat per diagnosticar-los van ser recollides pels seus descendents i es van salvar de la destrucció. Ara, un estudi científic amb una tecnologia que no hi té res a veure ha donat una doble vida a la recerca del doctor Canicio.

El responsable de revitalitzar-la ha estat Carles Lalueza-Fox, investigador de l'Institut de Biologia Evolutiva (IBE). “En les preparacions encara es poden veure paràsits de la malària quan s'observen sota el microscopi, però la quantitat d'ADN del patogen disponible en una sola gota de sang és limitada”, explica el científic, que remarca que mai abans s'havia fet un estudi d'aquest tipus amb mostres conservades durant més de 70 anys.

Per primer cop, doncs, s'han pogut recuperar dades genètiques dels paràsits Plasmodium vivax i Plasmodium falciparum, els principals causants de la malària, que van ser eradicats d'Europa a mitjan segle XX. L'anàlisi de tres d'aquestes preparacions ha permès generar milions de seqüències dels paràsits i se n'ha reconstruït el genoma mitocondrial. Així s'ha pogut comparar amb les soques que encara hi ha actives en la resta de continents, i els resultats de tot plegat s'han publicat a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences.

L'IBE, un centre mixt del CSIC i la Universitat Pompeu Fabra, ha descobert que la seqüència europea de P. vivax està estretament relacionada amb la soca més comuna trobada avui dia a l'Amèrica Central i del Sud, cosa que fa pensar als investigadors que el patogen hi va ser introduït per colonitzadors europeus postcolombins. “En canvi, la seqüència europea de P. falciparum pertany a una soca que s'ha descrit només l'Índia, el que indica que el patogen de la forma més greu de malària va ser introduït a Europa procedent del subcontinent indi, probablement fa uns 2.500 anys”, explica Carles Lalueza-Fox.

La soca de paludisme provocada pel paràsit P. vivax és la més estesa fora d'Àfrica, mentre que la de P. falciparum és la predominant a l'Àfrica subsahariana i la responsable del 90% de les morts per aquesta malaltia. “L'anàlisi del genoma nuclear d'aquests patògens permetrà saber quines mutacions han fet resistents les soques actuals a diversos fàrmacs, ja que el Plasmodium europeu recuperat és anterior a tots aquests tractaments”, pronostica Pere Gelabert, un altre investigador de l'IBE.

A banda d'una major comprensió de la malària, els autors d'aquest treball consideren que també han demostrat fins a quin punt la recuperació d'altres mostres històriques procedents de col·leccions mèdiques podria ser una important font d'informació de genètica de patògens extingits o eradicats.