Medi ambient

RAMON BOSCH I BET CAPDEFERRO

ARQUITECTES

“La nostra funció com a arquitectes ha d’anar cap a un altre camí”

La construcció és responsable, com a mínim, del 40% de les emissions i, per tant, responsable del 40% de la solució
Venim d’una època en què es construïa molt i no es tenia gaire en compte la relació dels habitatges amb el medi

Dimecres, els Premis d’Arquitectura del Consell Superior de Col·legis d’Arquitectes d’Espanya (CSCAE) reconeixien amb el premi Compromís els arquitectes gironins Ramon Bosch i Bet Capdeferro pels seus valors socials, inclusius i ètics en l’edifici de fusta Bloc 6x6. Pel mateix edifici havien estat guardonats en la XV Biennal Espanyola d’Arquitectura i Urbanisme i també havien estat finalistes en els premis FAD, per “l’alta eficiència energètica” i la seva relació “sensible” amb l’entorn.

Per què decideixen fer aquest edifici?
Bet Capdeferro (B.C.): És un procés de consciència ja des que comencem a treballar. Venim d’una època en què es construïa molt i no es tenia gaire en compte la relació dels habitatges amb el medi. Més aviat s’havia anat generant un tipus d’arquitectura que buscava una certa hermeticitat i una falsa sensació de contacte amb el medi amb uns vidres immensos que fan la sensació que estàs en una relació molt intensa amb el clima i el lloc, però en realitat és fals. Els edificis funcionen d’una manera molt mecanitzada i generen climes artificials, en contrast amb el del lloc on estan situats. És una reflexió que d’una manera col·lectiva ens anem formulant com a generació. Té molt poc sentit que persones que vivim en climes temperats generem aquesta mena de búnquers de vidres aïllats de l’entorn. A més, quan tu t’aïlles des del punt de vista climàtic, inconscientment també ho fas de la geografia del lloc, del context històric, de les tradicions... És com col·locar-te en un lloc sense voler-ne saber res. I això és dramàtic. Aquest trencament entre l’arquitectura i el lloc és dramàtic en molts sentits perquè vol dir que perdem una cultura de l’habitar.
Quina cultura?
B.C.: Hi ha molta intel·ligència dipositada en l’arquitectura popular que no es pot deixar perdre i que ens parla de sistemes molt simples i passius, que no necessiten màquines sinó fer un porxo en l’orientació adequada, posar una persiana, deixar créixer una vegetació en el lloc correcte, ventilar... Sistemes que l’arquitectura popular havia fet servir amb molta saviesa al llarg del segle XX i que havíem anat perdent a favor d’una hipermecanització. Ara és tota una generació de gent que es comença a preguntar com és que hem perdut aquesta relació amb el lloc i que comença a buscar fórmules per actuar d’una altra manera. Una actitud vella i nova al mateix temps.
I això coincideix amb un context actual de crisi climàtica.
Ramon Bosch (R.B): És, com deia la Bet, una presa de consciència progressiva que amb el context actual agafa un cert caire d’urgència. Nosaltres vam néixer en plena crisi del petroli. Va ser un xoc mundial que va despertar algunes consciències i que, pel fet de fer veure que podíem pagar qualsevol cosa, ens ha fet desaprendre, però en realitat som allà mateix i és una situació d’emergència a escala planetària de mala gestió dels recursos que tenim. Nosaltres vam estudiar arquitectura en un moment en què semblava que això havia passat però en realitat estava sota l’estora, i et vas adonant que la situació és una altra i que el nostre compromís i la nostra funció han d’anar cap a un altre camí. Per tant, el que fa aquesta situació d’emergència climàtica és reforçar la urgència de la funció que tenim com a arquitectes i la responsabilitat. Ara tenim accés a moltes dades i algunes són inapel·lables i objectives. I sabem, per exemple, que el nostre sector, el de la construcció, és responsable, com a mínim, del 40% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Som una primera vàlvula d’aquesta cadena que pot fer canviar les coses o no. Si som responsables del 40% del problema, podem ser responsables del 40% de la solució.
Què hauria d’aplicar ja l’arquitectura?
R.B.: L’arquitectura està començant a fer passes, però el que fa són peces en el teixit urbà, edificis que poden ser més o menys sostenibles, estar més o menys ben fets, però tenim també l’obligació de fer una passa enrere i mirar l’urbanisme; és a dir, l’ordenació de les ciutats i els pobles, i aquí encara som massa hereus del model modern i del que els arquitectes en diem zoning, zones, que és pensar el territori a partir de taques que corresponen a edificis que tenen un color que està vinculat a un ús quan, en realitat, la vida en un territori o ciutat és molt més complexa i hem de començar a pensar molt més en termodinàmica des del punt de vista urbà, és a dir, intercanvi d’energies, de temperatures, de quilowatts, d’usos horaris, etc., i no tant a repartir el pastís de metres quadrats aprofitables amb valor de mercat. Per tant, crec que tenim pendent un tema molt greu i urgent que és el que realment pot fer variar una mica la situació, que és l’urbanisme.
B.C.: Per exemple, reunir usos en funció dels consums energètics. Imagina’t que hi ha un edifici que genera molta escalfor i un altre que en necessita; doncs si els poses a prop podràs aconseguir aprofitar l’energia que un genera per a l’altre.
R.B.: Hi ha una descompensació de coses invisibles que són aquestes temperatures, que no es poden tocar però que existeixen i que ens costen diners, no només als usuaris sinó a la societat en general, i si ho combinem de manera més intel·ligent, hi pot haver una simbiosi. I això, portat una mica a escala urbana, vol dir comunitats energètiques, intercanvi d’energia... Hem de començar a pensar d’una altra manera.
Però això requereix planificació.
R.B: Exactament, i aquest és el tema. La planificació urbana, l’urbanisme, va coix perquè encara no ha fet el pas, que és el més complex perquè ha de posar d’acord interessos diversos, però és realment l’escala que ens permetrà canviar una mica la manera com vivim i com gestionem les ciutats pel que fa a l’energia.
B.C: Sembla que va ser en Ramon Folch, que és ecòleg, que va dir que no podem només tenir en compte l’anatomia de les coses, sinó que hem de començar a tenir en compte amb la mateixa intensitat la fisiologia, la manera com funcionen. O sigui, l’arquitectura es va passar uns anys només preocupant-se de la forma, que no és poc important, però no podem pensar la forma d’una manera aïllada, ha d’estar intrínsecament connectada amb com funciona aquell organisme perquè, al final, no deixa de ser un organisme també, si l’imaginem en contacte amb el medi. Per tant, anatomia i fisiologia no es poden deslligar una de l’altra.
Com haurien de ser les ciutats?
R.B.: Hi ha molts factors a tenir en compte i l’energia n’és un. Ja els romans tenien molt clara una jerarquia del territori. Hi havia com aquest grau d’intervenciói que té a veure amb la gestió dels recursos del lloc on t’assentes. És el quilòmetre zero per excel·lència. Crec que les ciutats del futur hauran de tornar a tenir en compte aquestes sinergies amb el territori entès com a recurs i amb el respecte del que toques i el que no toques, i al mateix temps recuperar els orígens que van fer que els assentaments humans en aquell lloc hi fossin per alguna cosa, digues rius, digues brises, digues superfícies planes... Tot això té conseqüències invisibles que són climàtiques impressionants i de recursos. El riu no és un lloc perquè els turistes es facin fotografies només o per anar a navegar amb piragua, hi ha una qüestió energètica brutal. Aquesta visió geogràfica, dels recursos naturals i de l’atenció de la gestió d’allò invisible, de la seva energia, del que signifiquen les coses més enllà de la seva aparença... Les ciutats hauran de començar a treballar així des de la cooperació també, més enllà dels termes municipals. I pensar a col·lectivitzar coses o, si més no, gestionar de manera comuna.
B.C: Un altre exemple, aquí a Girona, és la Devesa, que és una infraestructura climàtica brutal. És una superfície de penombra i frescor i regulació tèrmica, a nivell de Girona, d’escala urbana, i com que moltes d’aquestes deveses continuen cap a Salt i cap a Celrà i la desembocadura del Ter, d’estructura territorial. O sigui, hem de començar a adonar-nos que hi ha elements que per sort tenim a la nostra ciutat que no són simplement un parc, sinó que són veritablement infraestructures climàtiques. Quan vulguem fer un projecte a la Devesa hem de tenir en compte que aquest és el gran patrimoni, el gran valor que pot oferir a la ciutat.
I Barcelona?
R.B.: Hi ha ciutats que no tenen relació amb el territori, però Barcelona, precisament, és un lloc fantàstic. Una plana amb un pendent suau cap al mar, amb una serralada, entre dos rius; tot això són climes i microclimes i oportunitats i recursos que estan a l’abast. El creixement de la ciutat a partir de l’Eixample de Cerdà, a causa de la seva homogeneïtat, de la retícula i de la seva disposició respecte a l’orientació intel·ligent, és un banc de proves fantàstic que pots activar de mil maneres. Per exemple, intentar recuperar alguns patis d’illes com a espais verds, com era el projecte inicial –això és un microclima per a l’illa, per al bloc mateix on se situa l’espai–, la conversió en zona de vianants d’alguns carrers i la permeabilitat d’alguns paviments, les superilles, Collserola també com a bosc amb recursos disponibles... La màgia que té Barcelona és una geografia molt concreta, per tant molt reconeixible i aprofitable, i a banda de l’homogeneïtat que li dona l’Eixample, té l’heterogeneïtat d’altres barris.
La relació entre indústria i construcció.
R.B.: Aquí cal veure la història, però també que estem perdent els oficis: el ferrer, el fuster, el lampista, el paleta... I això té a veure amb la formació professional i són temes polítics a reivindicar, que és un altre tema però que és paral·lel. A causa de l’abandonament d’aquesta riquesa cultural que són els oficis, hem tendit i tendim els arquitectes en general a menystenir la indústria com a agent important dintre la construcció. I és cert, algunes indústries han matat alguns oficis i hem de revertir-ho i recuperar-ho, però al mateix temps la indústria també pot ser la solució de la situació actual. I aquí faig un incís: el moviment modern, la manera com la globalització ha tendit a donar forma a les ciutats, és com és, per diverses raons i potser molt en part per dues empreses amb nom i cognom. Una és Portland, el ciment pòrtland, l’invent del formigó, que semblava que era la panacea, la pedra que sabíem crear els humans, i una altra és una empresa que va començar als EUA: Carrier, que ha desembocat en moltes altres coses com és l’aire condicionat. La possibilitat de tenir la temperatura que vulguis en un ambient totalment separat del medi. Estar en una bombolla. Això ha fet que l’imaginari col·lectiu, global, de l’arquitectura siguin espais aïllats de l’exterior construïts amb formigó. I això, a efectes del canvi climàtic que patim i contra el qual lluitem ara, és una aberració immensa.
Diu que la indústria pot ser una solució.
R.B.: Sí, les maneres que tenim de construir fusta avui en dia poden ser la solució, i també la indústria entesa d’una altra manera, que té unes conseqüències en l’arquitectura molt diferents. Sabem que fabricar una tona de formigó significa l’emissió d’una tona de CO2 a l’atmosfera. En canvi, els arbres converteixen en fusta el CO2 que absorbeixen i alliberen l’oxigen que necessitem per viure, i sabem que un metre cúbic de fusta emmagatzema una tona de CO2. El que anomenem un embornal de carboni. Per tant, la diferència entre construir fent servir una tona de formigó o un metre cúbic de fusta no té color. Per exemple, aquest edifici està fet amb fusta contralaminada encolada. No teníem troncs tan grossos per fer-lo, però hi ha una tecnologia que permet fer aquest tipus de fustes; és una tecnologia transferible, que la coneixem i la sabem fer. I a més, a cada lloc poden tenir els seus arbres, les seves espècies. Per tant, diguem que podem començar a plantar edificis i arreu.
Ho tenen molt clar, però en general això no és així. Què falta perquè aquest tipus de discurs arribi a tota la societat?
B.C.: Suposo que falta una refamiliarització amb aquest material, en el cas de la fusta, o amb aquest tipus de pensament del qual estem parlant ara i que és el que practicaven els nostres avis. No estem tan lluny! El realment frapant és adonar-nos que en pocs anys hem perdut aquesta saviesa que teníem. Si pensem en els nostres avis que vivien en pobles, que tenien una consciència molt més circular, un contacte molt més directe amb els materials de la natura. Els seus habitatges estaven fets amb terra cuita, pedra, fusta... És refamiliaritzar-nos i pensar molt més circularment, no només pensant en el confort immediat que em generaran les coses sinó també en quines són les conseqüències d’utilitzar determinades solucions des del punt de vista global i planetari. Suposo que al final és l’educació, tornar a parlar d’aquestes temàtiques i ser conscients que ho podem fer millor.
Les renovables, com s’han d’integrar en l’arquitectura?
R.B.: La sostenibilitat aplicada en l’arquitectura té un ordre, diguem-ne, bastant clar de com enfocar un projecte com a arquitectes. Si volem construir de manera sostenible, el primer que hem de fer és intentar reduir la demanda energètica dels edificis. Això té a veure amb les solucions passives: orientar bé, aprofitar el sol, ventilació creuada... Per tant, reduir la demanda. Quan l’edifici tot sol ja fa moltes coses, llavors dissenyar el sistema actiu on el passiu no arriba, posar les màquines, les mínimes possible, al màxim d’optimitzades i que funcionin amb renovables. Els edificis hauran de ser ara pràcticament elèctrics perquè l’energia elèctrica és l’única que podem produir amb el sol. Si seguim aquest ordre, diguem-ne, la diferència de no haver-ho fet bé és abismal. La reducció de les emissions derivades de les construccions dels edificis es redueix més del 50%.
No es parla de la despesa energètica en la construcció.
R.B.: El sol fet de construir un edifici és una despesa energètica brutal, i això no surt a les fotos i, a més a més, l’administració no ho computa. Com a arquitectes sí que ho podem millorar, l’energia grisa que en diem, l’energia requerida per extreure els materials de la natura, processar-los, portar-los al lloc, manufacturar-los, construir l’edifici i, un altre dia, desmantellar-lo i reciclar-lo. Tota aquesta energia no surt a cap foto de certificats energètics i és fonamental. Ara la gran lluita està en l’energia que destinem a la construcció dels edificis. I això, evidentment, depèn de les tècniques però sobretot dels materials que fem servir.
Nou habitatge o rehabilitació?
R.B.: Rehabilitació sempre. A part que les construccions antigues, en bona part, són un recull de tècniques oblidades. Avui no podem construir amb murs de pedra per moltes raons, però els que ja estan fets tenen una inèrcia tèrmica bestial. Construccions que, ben gestionades, poden ser un recurs molt interessant, i a escala urbana encara més. Per tant, reaprofitar, sempre. Fer menys és ser més sostenible. Igual que el creixement de les ciutats, fins quan? És possible que tot el que hagin de construir ja ho tinguem construït. El que hem de fer és reconsiderar-ho, treballar sobre el que ja està fet.
Algun exemple a seguir?
R.B.: Els països nòrdics sempre han sigut més conscients de la gestió dels recursos i són exemples a seguir, i són els primers que han començat a proposar barris amb criteris d’aquests.
B.C.: També la gestió de l’aigua és un tema essencial per al futur a totes les nostres ciutats i l’haurem d’afrontar amb una mentalitat molt diferent de la que tenim ara, ja que anem cap a períodes de sequera que posaran al límit la subsistència de les estructures urbanes. En aquests països fa molt temps que busquen sistemes naturals per depurar i redistribuir l’aigua i, en aquest sentit, estan molt avançats i i n’hem d’aprendre molt.
R.C.: És veritat que tenen una cultura més avançada que la nostra en la gestió i eficiència de recursos, i molt consolidada una cultura d’allò públic i comú. En canvi, els llocs amb menys recursos tenen una saviesa forçada d’aquesta gestió. I podem mirar l’Àfrica...
B.C.: I el Mediterrani.
R.B.: Sí, nosaltres estem en una situació entremig i hem de començar a mirar al nord i al sud per aprendre de solucions que són del futur i del passat per gestionar el present per força. En Pietro Laureano, que és un personatge espectacular que s’ha passat la vida estudiant els oasis i la gestió de l’aigua de les cultures africanes, parla de la capacitat transformadora del passat d’aquestes cultures en la gestió de l’aigua. Serà una guerra segur en el nostre clima mediterrani, i en aquest sentit, Girona té oportunitats magnífiques i molts deures per fer.
B.C.: De fet, pràcticament tota la costa mediterrània estava aterrassada, una feina ingent de generacions durant segles. No n’hi havia cap més, si volies aprofitar la gota d’aigua dolça que queia. Imagina els esforços a nivell d’espècie que hem fet per aterrassar tota la vora d’un mar. Això és una cosa que ara pràcticament ha quedat esborrada. Vas al cap de Creus i costa de veure els murs de pedra seca en molts llocs perquè han quedat esborrats, però aquella aigua la continuarem necessitant. Vull dir que haurem de tornar a estudiar i recordar tots aquests sistemes i on eren les mines d’aigua, i segurament en molts processos d’urbanització hem bloquejat tots aquests circuits naturals de circulació d’aquest element que és tan essencial i haurem de reaprendre una vegada més i fer passos enrere per poder anar endavant.

L’home i el medi

Els arquitectes Ramon Bosch i Bet Capdeferro han acumulat nombrosos premis al llarg de la seva trajectòria professional, així com una gran llista de participació en exposicions que els han dut a voltar per nombrosos països on han mostrat les seves apostes en arquitectura. Una obra i coneixement que també han transmès com a professors en diferents universitats durant anys d’una manera més continuada i ara més intermitent, però que centra l’atenció en la

relació entre l’home i el medi. Des dels materials fins al conjunt de tècniques utilitzades, aquest darrer projecte del bloc de fusta els ha fet aprendre i compartir experiències amb companys de generació i ratificar la idea que, també en arquitectura, res és a l’atzar sinó que, com diu Bet Capdeferro, té a veure amb “l’aplicació d’una consciència més profunda en els nostres actes quotidians”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Més de 375.000 euros recaptats a l’Oncotrail

GIRONA
societat

Vila de Gràcia, primers a la jornada del concurs

Societat

Gallines en risc d’expulsió

girona

Albera Sense Frontera, a un pas de portar la prefectura a judici

Espolla
societat

Un accident al Nus de la Trinitat dificulta l’entrada a Barcelona per la C-33 i la C-58

Palafrugell crea una escola per a carrossaires

palafrugell
Educació

El rector de la UPF avança les eleccions al 2023 i no repetirà

Barcelona

Els Castellers de la Vila de Gràcia guanyen la segona jornada del Concurs de Castells

Tarragona

UP alerta que la inflació afecta el sector de la fruita dolça en una campanya “nefasta”

lleida