Mònica Fusté “La recompensa de tenir la vida que t'agrada, val la pena”

Crec que és totalment impossible reinventar-se professionalment sense primer fer un canvi interior.

En tots els sentits. Em considero com el fènix, que mor i reneix. He fet canvis molt radicals de tot tipus.

Per mi la vida és una aventura i quan arriba un moment en què tot és com molt fàcil, surt la inquietud. La primera vegada que em va passar va ser amb 25 anys. Era directora d'oficina, guanyava molts diners, tenia un pis amb hipoteca, la meva parella, els amics..., tot era perfecte, però va venir aquesta inquietud de dir: “Ja està?” Són les ganes de viure més coses, de descobrir mons que no coneixia i de descobrir-me a mi mateixa. En el meu cas és més petita la por de canviar que no les ganes.

Als 33 anys tenia molt bona vida, amb un poder adquisitiu molt alt, però sentia un buit interior, i em vaig començar a plantejar com podia tenir aquesta vida perfecta, de portes en fora, i no ser feliç del tot, i què era el que em faltava. Em van canviar els valors i em va sorgir una inquietud per ajudar els altres.

Som molt conformistes. He descobert molts recursos en mi mateixa quan m'he arriscat i he saltat; si no ho hagués fet i m'hagués quedat amb la comoditat, no sabria ni que els tinc. I el que passa és això: s'ha d'apostar per un mateix, confiar en la vida, i llavors sempre acaben arribant les ajudes, les persones que t'ajuden, i les oportunitats. Conformar-se amb una vida que no et fa feliç, no té sentit. No som aquí per a això. Quan et quedes en la teva zona de confort, no creixes i cada vegada tens més apatia.

Sempre hi ha un camí, que pot ser més complicat o més fàcil, i de vegades hem de compaginar dues feines, per exemple, i costa. Però la recompensa quan tens la vida que t'agrada, val la pena. Hem d'estar disposats a fer sacrificis: llevar-se més d'hora per posar en marxa un negoci, acabar més tard al vespre o treballar els caps de setmana...

És un exercici molt típic d'entrenament personal, de coaching. Consisteix en una roda que té separades totes les àrees de la teva vida en formatgets... Allà tens creixement personal, desenvolupament professional, família, parella, amics, el lloc on vius, el temps d'oci..., totes les àrees de la teva vida. I el que fas amb aquest exercici és avaluar del 0 al 10.

Un treballa amb clients i l'altre amb pacients.

El 95 per cent són dones.

Tot depèn de com definim el fracàs; per mi fracàs és no fer res. Llavors, partint d'aquest punt de vista, quan un ha pres la iniciativa, passi el que passi, ja no fracassa. Sempre he pensat això. A mi m'han costat molt els èxits que he tingut, però és que no he parat, he estat molt tossuda.

De Mello diu que si un no té desitjos, si un accepta la realitat tal com és i creu que és la millor que es pot tenir, naturalment que ets feliç. Ell diu que som felicitat. No és que la felicitat ens vingui de fora, ni d'una feina, una parella o els diners, sinó que és qui nosaltres som. Llavors, com la perdem? Amb l'enfocament cap enfora en coses que potser no hi són ara mateix.

De fet, al final és igual si arriba a aconseguir-ho o no, perquè en el camí de perseguir aquest gran somni, un va transformant-se, creixent, millorant i fent-se millor persona. Per tant, al final és igual el que passi. El regal que t'emportes de tota aquesta actitud és en qui t'acabes convertint en aquest procés.

Aquesta frase és pura saviesa. És disfrutar del camí i és igual on h arribem tots. La vida s'ha de viure.

Mindfulness és no-ment. La ment sempre se'n va o al passat o al futur. Per tant, quan estem en l'estat mental de passat o de futur, és com si no existíssim, estem com en una programació, no som nosaltres, ens convertim en autòmats. Per tant el mindfulness és estar present, sense ment. La ment està callada i llavors és quan surt l'ésser autèntic que tenim tots, surt des de dins, i és quan realment podem viure la nostra vida.

He de dir que durant molts anys de la meva vida van ser el meu focus principal. Els anys que vaig estar en la banca tenia l'ambició de guanyar molts diners, i el que va passar és que ho vaig aconseguir, i quan vaig arribar a Luxemburg estava en aquesta situació de dir: “Tinc molts diners, però què en faig? A mi no em fan feliç.”

Des del 2014 m'he tornat a reinventar radicalment i ara tot el meu negoci és on line. Abans tenia un despatx a Barcelona i ara ho faig tot per Skype. Per què? Rebia moltíssima gent en forma presencial i això energèticament desgasta molt i, a més, t'obliga a treballar en un lloc concret. Ara que viatjo molt puc treballar des de qualsevol lloc. Vaig amb l'ordinador, tinc més llibertat. Per mi, un dels valors principals en la meva vida és la llibertat en tots els sentits. I aquest últim canvi ha estat pel fet de voler-ne més.

Superacció és l'acció amb consciència. És a dir, hi ha accions que fem automatitzats, programats i sense pensar, i són accions que potser no ens aporten el resultat que volem, i n'hi ha d'altres que ho fem amb aquesta presència, aquest mindfulness de què parlàvem abans, i per mi aquesta és la superacció, perquè ve des de dintre, ve del que és cert, no des de la ment programada, sinó des de l'autenticitat. I són accions que ens aporten el resultat que volem.

No. La veritat és que ara estic en un moment de consolidar els últims projectes i canvis.

Bé, és un cas bastant extrem. Tot i així, li diria que hi ha d'haver una forma. Per exemple, les hores que té disponibles les pot utilitzar per fer aquest creixement personal que dèiem, per començar a transformar-se com a persona, perquè el que és molt clar és que creem la realitat segons les nostres creences. Quan un canvia la seva forma de pensar, i això no ho dic només jo, sinó molts autors, és quan pot canviar la seva vida. Quan aconsegueixi tenir un altre concepte de qui és, llavors podrà fer els canvis externs.