Història
Una exposició a la Casa de la Paraula repassa la biografia d’un colomenc il·lustre
En Panxo, xarlatà i geni
Francesc Fontdevila (1837-1913) es va fer famós a Santa Coloma per comercialitzar amb xous amb animals la pomada que havia creat
Pastor de jove, va anar a fer les Amèriques i va ser regidor a l’Ajuntament
L’escriptor Prudenci Bertrana (Tordera, 1867-Barcelona, 1941) va ser testimoni de la manera de fer d’un colomenc il·lustre: Francesc Fontdevila i Jofré (1837-1913), Panxo. Bertrana havia estat al mas Espriu, que el seu pare posseïa a l’Esparra (Riudarenes), i havia assistit als espectacles d’en Panxo a Santa Coloma i la rodalia.
A L’impenitent (1939), Bertrana descriu en Panxo sense pietat: “Panxo era una home gros, bru, lluent, formidable, amb tots els aires d’americà amb sang de negre a les venes. La suor li regalimava cara avall –una suor greixosa i inestroncable– i en la comissura dels llavis grossos, color de xocolata, hi blanquejaven unes llepissades d’aqueix engrut especial que segreguen certs individus a còpia d’enraonar molt i de pressa.” El fragment és extret d’El besavi va anar a Cuba, editat el 1998 per Hermes Comunicacions i escrit per Miquel Torns, Carme Vinyoles i Pau Lanao.
L’arxiver Joaquim Carreras, director de l’Arxiu Comarcal de la Selva, ha estat el comissari de l’exposició En Panxo li va dir..., que es pot veure fins dijous que ve a la Casa de la Paraula: “En Panxo era un avançat en màrqueting i comunicació. Es va guanyar la vida amb els xous que muntava.”
En Panxo va anar a fer les Amèriques. Se’n va anar a la primera guerra a Cuba (1868-1878), però no pas per combatre, sinó per guanyar-se la vida. No es va fer ric, però quan va tornar va dirigir el bar del Cercle de la Unió Farnenca, a l’edifici de Can Panxo –ara hi ha un restaurant. A l’altra banda de la plaça Farners, hi ha Can Pinxo.
Fontdevila va ser regidor de l’Ajuntament de Santa Coloma fins al 1893. Segons una acta notarial, més tard va dedicar-se a comercialitzar la seva pomada. Es passejava a cavall pels mercats i les fires i amb un lloro a l’espatlla. El seu soci era Ramon Rosquellas –fill de Francesc Rosquellas, autor de les receptes de ratafia més antigues del país–, que era qui regentava el bar.
Exhibicions del producte
En Panxo volia curar a tothom amb els seus ungüents. Feia actes de demostració en exhibicions amb porcs o gallines. “Agafava un porc viu, li tallava un tros de la cansalada i posava pomada a la ferida perquè es regenerés”, explica Carreras. La Confraria de la Ratafia ha fet una edició moderna de la pomada gràcies al col·lectiu de les Remeieres. Entre els ingredients, hi ha la trementina, resina de pi, brea vegetal, pega negra i diverses herbes. “Deia que havia tret la fórmula d’Amèrica, però són ingredients naturals i ell havia fet de pastor”, diu Carreras. “La pomada servia per a lesions, ferides, contusions, talls, llagues, cremades, pústules, èczemes, furóncols, penellons, callositats, berrugues... ja que tenia propietats cicatritzants, antibacterianes, expectorants, antisèptiques i antiinflamatòries”, es llegeix al programa de la Festa de la Ratafia.
