Societat
La Banyoles més tradicional
Una monografia aplega costums de la ciutat, de què molts ja s’han perdut
Una part considerable d’aquest patrimoni té l’origen en el culte catòlic
Banyoles havia tingut taral·là (o tarlà) i arbre de maig
El folklorista Àngel Vergés ha reunit les tradicions i els costums populars de Banyoles en un llibre que esdevé un tresor etnogràfic. A Costumari banyolí, de la col·lecció Quaderns de Banyoles, que edita l’Ajuntament, Vergés –conegut sobretot per la seva tasca de recerca en el camp de les llegendes– ressegueix el calendari (“és un homenatge a Joan Amades”, afirma) i va descrivint festes i altres activitats d’origen antiquíssim, de què moltes van anar desapareixent a principi del segle XX. En força casos, es tracta de costums comuns a moltes poblacions catalanes, però n’hi ha d’altres que són exclusius de la ciutat de l’Estany i de la rodalia. La mare i dues ties de l’autor van nodrir Vergés del seu ampli coneixement sobre el tema, però també la feina feta, anys enrere, per homes com ara Pere Alsius, Rossend Palmada i Josep Casassa, entre molts d’altres.
El tarlà banyolí
Crida l’atenció un divertiment perdut en el temps, el taral·là, un ninot penjat en una corda que feien moure per carnaval. D’aquell nom vindria el tarlà gironí. Vergés remarca que, contràriament al que se sol dir, aquest ninot no és genuïnament gironí i apunta que en el Diccionari Català-Valencià-Balear s’atribueix al mot un origen banyolí.
Arbre de maig
Un altre costum que sorprendrà el lector és el de la plantada de l’arbre de maig. Aquesta festa, en el cas del Pla de l’Estany, s’associa a Cornellà del Terri perquè hi perdura la tradició. No obstant això, a Banyoles també s’havia fet, segons apunta l’investigador. Hi ha constància que, ja en el segle XVII, la confraria del Ciri del Jovent (o Fadrins Fills de la Vila) es cuidaven de col·locar l’arbre al mig de la plaça Major durant la festa d’agost.
L’entrada de l’abat
Històricament, la festa major ha reunit una quantitat important de costums locals. Una de molt espectacular era la cerimònia d’entrada del nou abat a la vila, recentment recuperada gràcies a una recreació que s’escenifica en el marc de la fira Aloja. Era un ritual de vassallatge dels banyolins al nou senyor feudal, en un recorregut en què hi havia focs d’artifici, música i danses del bestiari festiu.
Tot i que no era exclusiu de les dates de Sant Martirià, per la festa major es feia el ball de passada, una cercavila amb música de cobla que anunciava una celebració. Al front del seguici anaven uns nois, anomenats pans beneiters, que recollien diners per pagar la festa.
La gran tirada per les sardanes que hi ha a la ciutat de l’Estany ha produït tradicions perdudes, com ara el ball de la gentilesa, un ball pla de parelles, fent el recorregut entre l’ajuntament (aleshores, a la Pia Almoina) i la plaça Major, on feien una sardana. Com que les parelles hi participaven en nom d’una entitat, que hi havia molta rivalitat per veure qui n’hi col·locava més.
La carassa de l’orgue
De costums estretament vinculats amb la religió catòlica, a Banyoles, com arreu, n’hi havia molts. Un de ben grotesc, comú a molts llocs, era la carassa, cap de moro o cap de turc. A Banyoles, la penjaven de l’orgue del monestir de Sant Esteve en les festes més importants, per simbolitzar la derrota de la religió islàmica a mans de la cristiana.
Una altra tradició era la publicata, consistent a anunciar les activitats de les parròquies. El dimecres, dia de mercat, l’escolà major, acompanyat d’una cobla, es presentava als carrers del centre i, en determinades cantonades, es parava i llegia els anuncis. Per donar-hi solemnitat, els músics tocaven una breu partitura al final de la lectura.
Rocs per despertar
La feina dels serenos, ja extingida, havia provocat alguns costums singulars. Per exemple, despertar els veïns a l’hora indicada amb unes pedres que l’interessat deixava davant de la porta, seguint un codi. Es veu que, més d’un cop, algun brètol posava pedres en llocs on no n’hi havia, o les ordenava diferent, fent que el sereno despertés gent que no ho volia o a una hora inconvenient.
Lluminàries
Els rosers eren molt abundants, tot i que alguns no tenien vincle amb cap ermita dedicada a la Mare de Déu del Roser. És el cas del de les Estunes, un dels més populars. D’altra banda, el mes de maig, s’organitzaven les lluminàries, consistents a encendre teies seques situades en balcons i ampits de finestres amb motiu de festes assenyalades. Les teies les solien confeccionar amb les vergues seques del cànem i s’anomenaven caramuixes, un terme exclusiu de la parla local.
Expressions locals que ja només utilitzen pocs avis
R. Estéban
A Costumari banyolí han quedat fixades també expressions quotidianes pròpies de la ciutat. Moltes ja no es fan servir o les usa tan sols la gent més gran. Per exemple, com a sinònim de morir es deia anar a can Garanger, perquè aquest era el nom de la casa situada a tocar del cementiri vell. També s’utilitzava anar als dos recs, perquè aquell cementiri era a prop dels recs de ca n’Hort i d’en Teixidor.
Si algú deia que semblaves un all boixat era perquè estaves pàl·lid i trist, i si comentaven que anaves Terri avall, era que estaves perdent la salut.
A l’hora d’espantar la mainada quan no volien menjar, se solia recórrer a amenaçar-los a passar una temporada a cal capellà Bou o vuit dies a can Paiella. Els dos indrets eren dues cases de pagès de la rodalia de Banyoles on, segons deien, hi havia molta misèria. Una frase irònica que es podia sentir a les barberies era “m’has fet l’esquilada d’en Xavó”, quan el client no estava content. El pobre Xavó era un home de les Rodes que es dedicava a esquilar cavalls i eugues.
Malnoms a raig
A partir de treballs previs, Àngel Vergés ha recollit alguns malnoms amb què força banyolins eren coneguts. A la llista n’hi ha de tan singulars com ara en Negasantcristos, en Llepacostelles, en Quelus-sic-sic o la reina Victòria.